Deures d'estiu

M'atreveixo a afirmar que aquest curs que està a punt d'acabar ha estat molt avorrit. Parlo de política musical, no de crisis econòmiques o de serials de palau. Les dinàmiques s'han consolidat i la maquinària ha desenvolupat la velocitat de creuer d'una legislatura més o menys normalitzada. Però arriba l'agost, el mes parèntesi, i ho fa anunciant canvis imminents en el Departament de Cultura, com correspon sempre que se celebren eleccions.

El canvi de personal en els llocs de confiança de la conselleria aportarà nou material per anar construint aquesta columna setmana rere setmana. Canviaran les òptiques i tornarem a treure petroli. Perquè en la recta final d'aquesta temporada, totes les queixes que arriben a la bústia són velles conegudes. La Federació Estatal de Sales de Concerts (ACCES) m'envia una nota de premsa acusant la SGAE de no entrar en raó després de tres anys d'intents de negociar els drets d'autor.

Una altra queixa és la que es desprèn de l'Anuari 2010 de la Música i l'Espectacle als Països Catalans. Les dades que es publiquen han mobilitzat l'Associació de Representants, Promotors i Manàgers (ARC), que reclama més ajut públic per a una indústria que ha vist com ha baixat considerablement la contractació d'espectacles en viu. És el complex de sempre, el del germà pobre. Opinen que els arriben pocs calés, pel negoci que es belluga.

Per acabar he rebut l'informe de 155 folis elaborat per l'Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC), que s'ha remès a tots els grups parlamentaris. Prometo llegir-me'l aquest estiu, mentre prenc la cerveseta al costat de la piscina. S'han de refrescar les idees, que la pròxima tardor promet un excés de substància.