Art europeu no eurocèntric

S'ha de reconèixer que tenim en gene­ral una visió eurocèntrica i egocèntrica de l'art en gene­ral i de l'art medi­e­val occi­den­tal en par­ti­cu­lar. Nosal­tres, els his­to­ri­a­dors de l'art occi­den­tal, hem deci­dit que Miquel Àngel era el més gran artista de tots els temps i que Picasso havia trans­for­mat els cànons estètics. Nosal­tres matei­xos, els nos­tres edi­tors d'art i el públic que ens lle­geix, deci­dim uni­la­te­ral­ment quan publi­quem una història gene­ral, uni­ver­sal, de l'art en deu volums, per exem­ple, de dedi­car-ne nou a l'art occi­den­tal i d'enca­bir en un volum únic tota la resta, l'art de qua­tre con­ti­nents, obli­dant la supe­ri­o­ri­tat objec­tiva de l'art de molts d'aquests llocs sobre el nos­tre.

Aquesta manera de fer tan assu­mida també l'apli­quem a l'inte­rior de les nos­tres fron­te­res euro­pees donant una pri­o­ri­tat abso­luta, una veri­ta­ble exclu­si­vi­tat, a l'art de l'Europa occi­den­tal i dels seus països cen­trals: Itàlia, França, la península Ibèrica, els Països Bai­xos, Ale­ma­nya i, a vega­des, les illes Britàniques. Això fa que els altres ens mirin amb recels jus­ti­fi­cats. No es tracta de donar-nos bona consciència inclo­ent una o dues foto­gra­fies de l'art d'Escan­dinàvia o de l'Europa sud-ori­en­tal. Es tracta d'inte­grar aques­tes regi­ons en les nos­tres visi­ons gene­rals i d'accep­tar que ells ens mirin a nosal­tres amb ulls crítics.

Aques­tes refle­xi­ons es deuen al fet que acaba de sor­tir publi­cat a Zagreb un lli­bre molt espe­rat del pro­fes­sor Vla­di­mir Goss, de la Uni­ver­si­tat de Rijeka, a Croàcia: Four cen­tu­ries of Euro­pean Art (800-1200). A view from Sout­he­ast. És una reflexió que ens ha d'aju­dar molt a superar els nos­tres com­ple­xos de supe­ri­o­ri­tat, una crida a fer un esforç d'humi­li­tat tant d'una banda com de l'altra. El lli­bre vol res­pon­dre en part a les pre­o­cu­pa­ci­ons i fins i tot a les rei­vin­di­ca­ci­ons molt jus­ti­fi­ca­des dels his­to­ri­a­dors de l'art d'Hon­gria, Croàcia, Polònia, Eslovàquia i de molts altres països d'Europa cen­tral i ori­en­tal que se sen­ten menys­tin­guts per les sínte­sis occi­den­tals en les quals no sur­ten mai les obres d'art majors d'aquests altres països, que són essen­ci­als per enten­dre la civi­lit­zació euro­pea.

Què vol dir estu­diar l'art euro­peu amb una visió sud-ori­en­tal? Doncs l'autor ens pro­posa –sem­pre en clau auto­bi­ogràfica– diver­sos camins apli­ca­bles a qual­se­vol regió perifèrica del con­ti­nent. En pri­mer lloc, estu­diar des de la fron­tera el món caro­lingi, és a dir, estu­diar el cen­tre del poder des de la perifèria, pre­nent en con­si­de­ració les resistències artísti­ques al cen­tra­lisme que vol impo­sar, segons la tra­dició romana, una moda i uns gus­tos artístics fins i tot més enllà dels pro­pis ter­ri­to­ris. Inten­tar després estu­diar les arts figu­ra­ti­ves, escul­tura prin­ci­pal­ment, però també pin­tura, amb una ori­en­tació que ens ajudi a enten­dre la cul­tura i les rela­ci­ons cul­tu­rals per a un període de la història de l'art per al qual tenim poques fonts docu­men­tals. En ter­cer lloc, obser­var les pròpies rea­li­tats segons el mateix mètode, cen­tre - perifèria, zones de fron­tera, resul­tats de con­ques­tes, guer­res, inva­si­ons i des­truc­ci­ons. En dar­rer lloc l'autor ens con­vida a teo­rit­zar amb valen­tia i teme­ri­tat a par­tir de les obser­va­ci­ons docu­men­tals i artísti­ques.

Molts dels països esmen­tats han vis­cut una sor­tida des­con­tro­lada del període comu­nista que s'ha reflec­tit en noves ori­en­ta­ci­ons d'estudi del pas­sat. Men­tre abans per­ta­nyien a un bloc ori­en­tal que bus­cava les seves arrels en un con­text bizantí i reforçava els lli­gams entre si, després molts d'aquests països s'han vol­gut recons­ti­tuir històrica­ment. A Croàcia, per exem­ple, la nova història de l'art o la nova arque­o­lo­gia inten­ten demos­trar que la història de Croàcia no deu res a Sèrbia ni a l'Ori­ent bizantí, men­tre que en canvi s'observa una volun­tat deli­be­rada de cons­ti­tuir-se un nou pas­sat caro­lingi, romànic i occi­den­tal. Això es fa ori­en­tant els estu­dis, forçant les com­pa­ra­ci­ons, res­tau­rant els monu­ments i des­plaçant teòrica­ment les anti­gues fron­te­res que abans sepa­ra­ven Europa de l'antiga Iugoslàvia i que ara es volen situar, pel que fa a l'art, més a l'est, entre Croàcia i Sèrbia.

Val la pena repe­tir que no hi ha història de l'art sense ide­o­lo­gia i que la història recent deter­mina la nos­tra visió del pas­sat.