Art

Operació salvar l’art

El MNAC rememora en una exposició la gran campanya de defensa del patrimoni del país durant la guerra

“De l’Esculapi d’Empúries a l’‘Arlequí’ de Picasso. Tot es va moure per ser protegit”
La mostra homenatja els ‘monument men’ catalans: “Ningú els ha donat mai les gràcies”

26 de juliol del 1937. Joa­quim Folch i Tor­res escriu: “La major part del nos­tre patri­moni artístic mobi­li­ari està reu­nit a Olot, i en mans del Govern de Cata­lu­nya, l’únic govern del món (excepció feta del de la URSS) que està en pos­sessió efec­tiva de tots els tre­sors d’art del seu país. Heus ací una situ­ació que aug­menta les res­pon­sa­bi­li­tats.”

El fun­da­dor i pri­mer direc­tor del Museu d’Art de Cata­lu­nya (MAC) res­pi­rava més tran­quil. Un milió d’obres, segons els seus inven­ta­ris, s’havien esca­pat d’un doble embat: el de l’onada revo­lu­cionària de l’estiu del 1936 i el dels bom­bar­de­jos del bàndol naci­o­nal. “De l’Escu­lapi d’Empúries a l’Arlequí de Picasso. El lle­gat artístic de tots els temps, públic i pri­vat, es va des­plaçar per pro­te­gir-lo”, exclama Joa­quim Nadal, direc­tor de l’Ins­ti­tut Català de Recerca en Patri­moni Cul­tu­ral (ICRPC), un dels orga­nis­mes que ha con­tribuït deci­si­va­ment a donar forma d’expo­sició a aque­lla colos­sal missió, encara ara des­co­ne­guda fora dels cer­cles experts. I aquesta història, com­plexa i emo­ci­o­nant, s’ha d’expli­car.

L’expo­sició, de títol El museu en perill!, l’allotja –no podia ser d’una altra manera– el MNAC, l’hereu d’aquell MAC que tot just havia inau­gu­rat el pre­si­dent Lluís Com­panys tres mesos abans del cop d’estat del 18 de juliol. “Fem tard? Sí, però els resul­tats són extra­or­di­na­ris”, subrat­lla el direc­tor, Pepe Serra, que tam­poc amaga les difi­cul­tats que hi havia per tirar-la enda­vant. O, millor dit, per dotar-la d’una bona inves­ti­gació que encreués fonts múlti­ples, dis­per­ses i fins i tot ver­ges. Un tren­ca­clos­ques gegantí. De la recerca se n’han ocu­pat l’ICRPC i la Fun­dació Car­les Pi i Sunyer. El Memo­rial Democràtic també s’hi ha invo­lu­crat. I, compte, no la donen per aca­bada. “No l’aca­ba­rem mai. Els fils per esti­rar són infi­nits.” “A la Guerra Civil hi va haver molts morts i les vides pas­sen per damunt de tot. Però l’art, que també és expressió de la vida, va córrer el risc de ser assas­si­nat diver­ses vega­des”, pre­cisa Nadal.

L’eina que per­metrà con­ti­nuar actu­a­lit­zant per­ma­nent­ment el relat és una car­to­gra­fia digi­tal que indexa la sort dis­par del patri­moni. La des­trucció dels pri­mers moments del con­flicte víctima de la fúria social ico­no­clasta “que va des­bor­dar els ajun­ta­ments i la Gene­ra­li­tat”, remarca Nadal. I el res­cat gràcies al tre­ball en xarxa que van fer cen­te­nars de volun­ta­ris a tot el ter­ri­tori. Cen­te­nars també van ser els cami­ons que van trans­por­tar les rique­ses cul­tu­rals als llocs segurs, pri­mer al Palau Naci­o­nal de Montjuïc, seu del MAC i del seu con­ti­nu­a­dor; després a l’església de Sant Esteve d’Olot i d’aquí a la fron­tera.

El pro­jecte del MNAC és, per sobre de tot, un home­natge als monu­ment men cata­lans. “Ningú els ha donat mai les gràcies”, es dol Serra. I no només això: “Quan els fran­quis­tes van arri­bar al poder, van ama­gar la tasca de defensa que havien fet, van men­tir acu­sant-los dels saqueigs i de les cre­mes i els van repri­mir dura­ment”, remarca Fran­cesc Vila­nova Vila-Aba­dal, direc­tor de l’Arxiu Car­les Pi i Sunyer i coco­mis­sari de la mos­tra.

El cas de Folch i Tor­res és dramàtic. Va ser repre­sa­liat en tres pro­ces­sos i no va tor­nar a posar mai més els peus al museu. Des del 2012 la bibli­o­teca de la ins­ti­tució artística du el seu nom. Un acte de repa­ració que també va arri­bar tard.

De Pi i Sunyer, el con­se­ller de Cul­tura, s’exposa un esbor­rany del docu­ment que va escriure uns dies abans del final de la guerra. El va lliu­rar a Joan Subias –per­so­natge cab­dal en la gesta de la sal­va­guarda– al mas Des­cals de Dar­nius, l’últim gran dipòsit on es van con­cen­trar les peces per tram­pe­jar l’avanç dels fei­xis­tes. En aquesta carta comu­ni­cava als ven­ce­dors que s’ho tro­ba­rien tot en per­fecte estat. I així va ser. “Els fran­quis­tes van inten­tar fer entrar la qüestió del patri­moni en la Causa Gene­ral con­tra la República, però van aca­bar desis­tint perquè es van recu­pe­rar pràcti­ca­ment totes les obres. Només se’n van per­dre 200 i escaig”, subrat­lla Vila­nova. 200 i escaig d’un milió.

“En plena guerra, Cata­lu­nya va ser capaç de fer unes polítiques cul­tu­rals pio­ne­res: la seva cam­pa­nya d’eva­cu­ació dels tre­sors artístics va ser un exem­ple a tot Europa durant la segona Guerra Mun­dial. Els monu­ment men de la pel·lícula del senyor George Clo­o­ney ja exis­tien a Cata­lu­nya el 1936”, raona Vila­nova.

Can Des­cals i altres masos de l’Alt Empordà no van ser el viatge més llunyà que van fer algu­nes de les obres. D’Olot en va mar­xar “el des­til·lat sublim” –en diu Nadal– per lluir-se en la potentíssima expo­sició de París del 1937 L’art cata­lan du Xème au XVème siècle. “Per pri­mer cop, les col·lec­ci­ons medi­e­vals cata­la­nes, que no havia vist ningú, s’inter­na­ci­o­na­lit­za­ven; van tenir un èxit feno­me­nal”, asse­nyala Serra.

Tant és així que se’n van fer dues, de mos­tres. La pri­mera, amb 115 peces, al museu Jeu de Paume i la segona, amb 164 peces, al cas­tell de Mai­sons-Laf­fitte. És en aquesta versió ampli­ada on es van pre­sen­tar els con­junts de pin­tura mural. La figura de l’infant Jesús de l’absis de Santa Maria de Taüll va ser el motiu esco­llit per al car­tell. Fins ara només es conei­xia el que es va impri­mir per anun­ciar la cita del Jeu de Paume, de color ver­mell. El de Mai­sons-Laf­fitte, igual però en blau, l’han loca­lit­zat els inves­ti­ga­dors en una col·lecció pri­vada. El MNAC l’ha adqui­rit i l’ha incor­po­rat en una estança, situ­ada dins mateix de les seves sales romàniques, que recrea la pro­esa expo­si­tiva pari­senca amb foto­gra­fies i cro­quis del dis­seny muse­ogràfic creat per Folch i Tor­res i un aju­dant d’altura: l’arqui­tecte Josep Lluís Sert.

París a part, a Dar­nius es van con­ti­nuar cus­to­di­ant altres ico­nes que avui pen­gen de les millors parets del MNAC. Fins al 27 de febrer, però, algu­nes esta­ran inte­gra­des al dis­curs de Museu en perill! Per exem­ple, el Sant Pere i sant Pau d’El Greco. S’exposa en un pres­tatge de fusta “tal com estava guar­dat a Olot”, asse­nyala Mireia Cap­de­vila, que com­pleta l’equip de cura­dors. A la vora hi té dues foto­gra­fies. En una es veu el qua­dre dins de la casa del seu col·lec­ci­o­nista, Lluís Plan­diura. En l’altra, la caixa que el con­te­nia a l’arri­bada a Dar­nius. “Hi va ser tras­lla­dat en una de les pri­me­res 29 expe­di­ci­ons”, revela Cap­de­vila.

La imatge és inèdita, com ho és la pin­tura que obre el recor­re­gut. És una Ado­ració del Nen Jesús, d’autor anònim d’escola fran­cesa del XVII. Els pro­pi­e­ta­ris, la família Casals i de Nadal, la van donar al MNAC fa ben poc. I té una història. Quina història. Un grup d’anar­quis­tes van entrar el 1936 al seu men­ja­dor i van dis­pa­rar un tret al cap de la figura de Sant Pere. Espan­tats, van córrer a desar-la al museu de Montjuïc. Els súbdits de Franco els la van retor­nar. Sal­vada, però amb el forat de la bala, és clar. Tal com ara s’exhi­beix a Museu en perill! Eriça la pell.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia