El xou (i la vida) han de continuar

Els vint minuts d’actuació que Queen va oferir en el concert Live Aid, celebrat el 13 de juliol del 1985 a l’estadi de Wembley (Londres) davant de 74.000 espectadors –i uns 1.500 milions en directe per televisió–, van canviar la història. Per molts, aquell concert incendiari es considera la millor actuació de tots els temps. No seré jo qui ho desmenteixi, que vaig plorar la prematura mort de Freddie Mercury aquell fatídic 24 de novembre del 1991 en assabentar-me’n per ràdio mentre em desplaçava un matí forçosament a Sant Climent Sescebes. No per esperada, quants no vam maleir el coi de la sida.

El líder del grup britànic tenia 45 anys. I a qui va colpir també, i en el seu cas amb major transcendència, va ser al coreògraf suís Maurice Béjart que, afectat per la mort del primer ballarí de la seva companyia de ballet, Jorge Donn, amb la mateixa edat i també víctima de la mateixa malaltia, va decidir unir ambdues fatalitats i concebre Ballet for Life, també anomenada Presbytère, n’a rien perdu de son charme, ni le jardin de son éclat. Que l’últim àlbum d’estudi publicat fos Made in heaven (1995) i que a la portada es mostrés un paisatge de la seva estimada Montreux, per a Béjart ho quadrava tot. L’obra la va estrenar el 1997 a París i també se la considera una de les obres més impactants de la història de la dansa.

Coincidint en el temps amb una altra pandèmia que afecta les nostres vides, el Festival de Peralada ha volgut repetir per primera vegada un espectacle i per la inauguració de la 35a edició ha reestrenat aquest Ballet per la vida del Béjart Ballet Lausanne com a homenatge a tots aquells que han mort a causa de la Covid. I per celebrar que viure és una “espècie de màgia”, com cantava el gran Mercury.

Dirigit per Gil Roman, Ballet for Life és més que un espectacle de dansa amb música de Queen i Mozart, en el que és un duet possible entre Mercury i Mozart. És una explosió d’emocions i dels sentiments inconfessables d’un dels grans mestres de la dansa contemporània. Un homenatge als caiguts que té un esperit vitalista malgrat tractar sobre la mort, perquè, en el fons, parla de l’amor per l’amistat, la parella, la vida, la música, la dansa... A través de la música eclèctica de Queen –que va del rock al pop passant pel glam i el foxtrot–, el públic gaudeix i s’emociona amb els números de ballet que encadenen festivitat, gresca, rauxa, sensibilitat i fins i tot humor. Començant amb It’s a beautiful day i les notes que canten el celebrat “The sun is shining, I feel good and no one’s gonna to stop me now“ (‘El sol brilla, em sento bé i ningú no em pararà ara’), elevant-nos ben amunt amb Heaven for everyone i fent-nos vibrar amb la contagiosa Seaside Rendezvous. Unes notes de colorisme i brillantor que potencia el vestuari retro de Versace.

En la recta final, desfilen els ballarins al ritme de cançons tan conegudes i consagrades –algunes en l’esmentat concert de Londres– com ara I want to break free, Kind of Magic, Radio Ga Ga i Bohemian Rhapsody, amb una posada en escena a la seva altura. I ja per abaixar el teló sona i ballen The show must go on, la cançó metafòrica amb què Mercury es va acomiadar de nosaltres no sense deixar dit que el xou ha de continuar. Com ho ha de fer la vida. I quin millor homenatge que aquest per reiniciar el Festival de Peralada.