Cap capa

Angélica Lid­dell té una con­tra­dicció contínua que per­su­a­deix. D’una banda, per­se­gueix les imat­ges més des­til·lades, de major con­tundència, com postals ino­bli­da­bles. D’una altra, li pot la paraula (i tot­hom li aplau­deix i li riu o s’hi enerva) amb aquesta mirada tan ego­centríssima però d’una clare­dat i fre­dor que fa fere­dat. El seu tea­tre del dolor (fent-se talls gratuïtament) o cri­ti­cant postu­res apa­rent­ment pro­gres (com ara el femi­nisme i els sin­di­cats d’actors) la situ­a­ria en files reac­cionàries, però és que ella només busca posar-se a l’abisme i pro­var de llançar-s’hi. El seu tea­tre és radi­cal i no deixa ningú indi­fe­rent. Torna a repe­tir-se aquesta remor en aquest Lie­bes­tod, un home­natge al torero Juan Bel­monte. Ella s’encara al brau (i al públic) sense capa, quasi implo­rant que li passi per sobre per poder tenir la mort èpica que l’exal­ta­ria als altars, amb Artaud, Rim­baud i Pas­so­lini. Men­tre el toro no ataca, ella prova de pro­vo­car-lo fotent-se amb la democràcia, la soci­e­tat fran­cesa, que la venera, i els pre­mis que ha anar rebent (i els que ha refu­sat, com ara el Naci­o­nal del 2019, ofert pel CoNCA).

Lid­dell compta amb una desena de figu­rants que, amb prou fei­nes, cre­uen paraula. Ella sola amb una fulla d’afai­tar podria expli­car tot el que pensa del món hipòcrita d’avui. No hi ha tite­lla que no sigui escapçat. La seva adjec­ti­vació és bar­roca i insa­ci­a­ble. S’expressa des d’una amar­gor i posant-se ella mateixa a la diana. És una nova gene­ració de Leo Bassi, que ja ha per­dut la neces­si­tat d’empa­tit­zar. Evoca imat­ges i parau­les com una metra­lleta. I que cadascú s’empassi com vul­gui la tragèdia. Deia aquell anunci que “Sobe­rano es cosa de hom­bres”. Doncs ara podríem dir que, si par­lem de sobi­ra­nia (artística), és cosa de Lid­dell.