Altres

Buscant l’‘arcade’ perdut

El documental ‘Arcadeología’ explora el llegat de les màquines de videojocs dels vuitanta, l’embrió de la indústria cultural que més factura

“Hi ha una fascinació al·lucinant pels anys vuitanta, i no només per part de la gent gran, també fascinen la gent jove. Es veu en un fenomen com Stranger things.” Mario-Paul Martínez (Alacant, 1978), cineasta i professor del departament d’art de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, se sorprèn per la passió que hi ha pels vuitanta fins i tot per part dels joves, i aventura una explicació: “Segurament és perquè el que nosaltres veiem com a vell, ells ho veuen com a nou i fascinant, i s’ho han apropiat.” En tot cas, al seu documental Arcadeología, estrenat aquest cap de setmana als cinemes, hi apareix molta gent apassionada per l’arcade, terme d’origen anglès que es refereix a les màquines recreatives o de marcianitos, tan populars als vuitanta. Són l’embrió de la indústria cultural més important del segle XXI: factura més que la del cinema i la música juntes.

Mario-Paul Martínez no dubta a definir els videojocs com “un patrimoni cultural nostre”, i l’arcade “és el joc primitiu, que defineix totes les bases de la indústria, l’art i la cultura que vindran després”. Ho compara amb els pioners del cinema: “Són com les pel·lícules mudes i en blanc i negre de Méliès, dels pioners del cinema, que serveixen per veure què serà el cinema després.” El director és també un apassionat d’aquells videojocs primitius: “Em fascinen, són com un haiku, un poema japonès amb tot just quatre vesos, però que ho diuen tot. La tecnologia no permetia arribar més enllà i en una sola pantalla, amb quatre píxels i uns sons estridents, et podien explicar una història, unes mecàniques de joc i unes estratègies molt divertides.”

Mario-Paul Martínez és també director del grup d’investigació massiva de la universitat Miguel Hernández d’Elx, promotor del documental: “Treballem sobre l’audiovisual i la cultura de masses i vam veure que hi ha un buit important, que s’estava perdent part del llegat cultural dels videojocs, i ens vam fer una pregunta: «Qui preserva el llegat dels videojocs a Espanya?»” Van descobrir que al País Valencià “hi havia una gent que de manera altruista estava recuperant i restaurant videojocs antics”. I no només això: “També vam descobrir que hi havia un teixit a Espanya de particulars, empreses, entitats i organitzacions que col·laboraven entre ells per recuperar màquines. Aquí vam veure que el documental s’havia d’expandir.”

El cineasta diu que “més que bo era normal, jugant a marcianitos, no era dels que baten rècords i firmen amb les sigles”. “Jo més aviat era de lluita, d’Street fighter, que és una mica posterior.” Però es considera de la generació dels videojocs: “Vaig néixer als setanta i els he vist créixer: des dels primers píxels de l’arcade i la microinformàtica fins als jocs d’avui de Triple A. És una passió que he compartit amb el cinema i al final s’han ajuntat les dues.” El títol del documental, Arcadeología, és “un joc de paraules que al·ludeix a l’arqueologia, a la recerca i preservació d’objectes del passat, i a arcade, que és el nom en anglès del que aquí hem anomenat tota la vida recreatius o màquines de marcianitos, que van venir després de les pin-ball, els seus grans precedents.”El seu origen, però, és molt anterior: “La cadena històrica comença realment a Anglaterra durant la revolució industrial, a finals del segle XIX i principis del XX. Allà es van inventar els autòmats i les màquines escurabutxaques perquè els obrers es poguessin entretenir quan sortien de les fàbriques. Apareixen de manera simultània amb el cinema.” Dècades després, la història dels videojocs va travessar l’oceà: “La gran eclosió d’aquests jocs és a finals dels setanta, sobretot als Estats Units, i als vuitanta a la resta del món –explica el cineasta–. A Espanya hi va haver un boom de màquines que venien dels EUA, del Japó i també de fabricació pròpia.” A mitjan dels noranta va canviar tot: “Apareixen les consoles per a casa Nintendo i Mega Drive, que tenen tanta potència com les màquines recreatives, i això va ser el seu final. Ningú volia pagar 25 pessetes per partida podent tenir la màquina a casa.”

El documental mostra la creació del primer Museu del Videojoc a Ibi (Alcoià), promogut per Arcade Vintage, i dona veu a testimonis d’aquesta i d’altres associacions per a la recuperació de les arcade, creadors de videojocs, col·leccionistes, periodistes especialitzats, promotors de fires com RetroBarcelona...N’hi ha uns quants que són catalans. Mario-Paul Martínez destaca el paper rellevant de Catalunya en el sector: “Sou pioners en els videojocs en general, és una de les comunitats, si no la primera, que està apostant més per la indústria cultural del videojoc. Em fascina com els mitjans tracteu els videojocs. Per això hi ha tants personatges catalans o que treballen a Catalunya al documental.” En cita dos, Xavier Arrebola i Julián Goicoa, de l’empresa Gaelco, un referent internacional en el món dels videojocs.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.