L’amor és un desgavell

Tempta pensar que l’òpera barroca (i no exclusivament) dona joc a l’exploració queer que posa en qüestió les identitats sexuals definides: personatges masculins interpretats per mezzosopranos i contralts o concebuts originalment per castrati (com en el cas del mateix Orlando de Händel que, el 1733, va estrenar el cèlebre Senesino a Londres) que ara assumeixen contratenors, com Xavier Sabata, ànima del muntatge estrenat divendres al Festival de Peralada. En la seva posada en escena de l’obra de Händel basada en l’Orlando furioso, d’Ariosto, Rafael R. Villalobos, que va deixant empremta als teatres europeus amb muntatges imaginatius i atrevits, ha tingut, de fet, present un altre Orlando: aquell que la gran Virginia Woolf va concebre com un personatge immortal que, travessant els segles, canvia de sexe amb una meravellosa naturalitat.

Encarnat per Sabata amb la seva gran força teatral, Orlando manté el seu protagonisme amb la bogeria furiosa que sent en adonar-se que la seva estimada, Angèlica, està enamorada d’un altre, Medoro, que, de fet, Villalobos converteix en una altra, interpretada per la mezzosoprano suïssa Eve-Maud Hubaux. Això perquè Villalobos també ha pensat en el fet que a l’Orlando de Virginia Woolf palpita la relació triangular entre l’escriptora, Vita Sackville-West (inspiració de la novel·la que va ser-li dedicada) i l’amant d’aquesta, Violet Trefusis. D’aquí, fent-s’hi més atenció, tres personatges adquireixen una dualitat: Medoro-Violet, Angèlica-Vita (poderosament interpretada per la soprano Sabina Puértolas) i Dorinda-Virginia (assumida aquesta última amb molt d’estil per la també soprano Marie Lys) de manera que el muntatge converteix la pastora de l’òpera en una escriptora, deixant entreveure que la representació és una projecció de la seva imaginació. D’aquí, en un escenari inclinat en forma triangular irregular, hi ha la presència d’un escriptori com a quasi únic mobiliari.

La idea de Villalobos és suggestivament bella, però pot posar-se en dubte que es faci del tot visible o posem-hi que comprensible. No sé fins a quin punt importa, perquè allò que s’aconsegueix és fer palpable la circulació de l’amor mutant entre els personatges, el fet que l’objecte del desig d’un altre, i encara més si és correspost, pot encendre el propi desig. Ho diu Dorinda: “L’amor és un desgavell.”

Tot s’enriqueix amb una escenografia d’Emanuele Sinisi en què un mirall com a sostre crea o suggereix un joc de dualitats: dels personatges, entre els dos Orlandos, entre la realitat i el desig o la imaginació, entre el somni i la vigília. I allò que també importa és que, ben cantada i en aquest apartat s’hi ha d’afegir la solidesa del baríton José Antonio López com a mag Zoroastre, la música de Händel va arribar de manera exquisida a través dels Vespres d’Arnadí, sota la direcció tan seriosa com joiosa de Dani Espasa, amb una formació ampliada a 22 músics.

A l’aire lliure, els cantants i els músics també van ser amplificats amb una tècnica subtil. Un espectacle que mereix continuar la seva vida.