Crítica
música
Una nit bella i feliç
Del 2016 al 2019, en companyia del grup Il Pomo d’Oro, Joyce DiDonato va voltar món amb un espectacle, In war and peace, concebut amb una selecció d’idees barroques per aportar harmonia musical en un temps de caos. Poc després d’acabada la gira, la pandèmia va atrapar-la a la casa que, segons m’ha arribat, la mezzosoprano nord-americana té a Blanes. Fa uns mesos va reprendre els concerts, com ara el del gener al Palau de la Música de Barcelona, on, amb la complicitat del pianista Craig Terry, va oferir un programa semblant al que, dissabte, va inaugurar in bellezza l’edició del Festival de Torroella de Montgrí que culminarà la celebració del 40è aniversari.
DiDonato ha tornat a cantar en públic amb el desig de reconfortar amb una mica de bellesa en aquests temps que continuen sent difícils i no tan sols per la pandèmia. Ho va dir de manera explícita: és una cantant especialment comunicativa, no només per com interpreta, amb tanta calidesa i sensibilitat, sinó perquè s’adreça al públic trencant la rigidesa distant que encara impera dins del món de la música clàssica. Ho va dir en castellà (sembla que no hi ha manera d’aprendre una paraula en català a les costes catalanes) després d’abordar inicialment la cantata Arianna a Naxos, de Joseph Haydn: una successió d’àries i recitatius que, abandonada Arianna per Teseu, expressen un lament en la seva evolució emocional. DiDonato, que també va dir que va sentir-se com Arianna durant el confinament, hi va demostrar d’entrada la seva potència tècnica i expressiva, amb una exquisida capacitat pel matís i un fraseig brillant.
Amb l’Arianna del classicista Haydn, va emprendre un recorregut en què la dona hi és protagonista, encara que, a vegades, sigui com a objecte d’un amor exaltat o ferit per part de personatges masculins que poden ser assumits per mezzosopranos.
La primera part va acabar amb tres peces barroques, considerada l’especialitat de la gran cantant de Kansas, encetades amb el vibrant Vivaldi (Vedrò con mio diletto, de l’òpera Il Giustino) i seguides per dues de Händel, la primera de les quals, la cèlebre Lascia ch’io pianga, que, sense deixar de commoure, potser no va ser un dels moments més excelsos del cant de DiDonato.
Amb dues àries relatives a Cleopatra, l’inici de la segona part va seguir en territori barroc, tardà en el cas de Hasse, de qui va aportar Morte col fiero aspetto (Antoni i Cleopatra) abans de retornar a Händel amb una primorosa Ê pur cosí in un giorno... Piangerò la sorte mia, del Giulio Cesare.
Com va dir DiDonato, el programa va fer un salt brusc, però que es correspon amb les seves experimentacions actuals en l’ampliació del repertori. Durant el confinament, ha seguit una immersió en el romanticisme alemany, que va fer-se present amb tres de les cinc peces del cicle Wesendonck Lieder, de Wagner. Amb aquestes, va voler expressar que durant la pandèmia va redescobrir la importància de la naturalesa. En les propines, també ho va dir en relació amb l’amor abans de cantar deliciosament Voi che sapete, del Cherubino mozartià. I sobre la diversió, de manera que, després de versionar Over the rainbow, va divertir-se amb l’extraordinari i joiós pianista Craig Terry, interpretant I love a piano, d’Irving Berlin. Una nit feliç a l’auditori de Torroella, encara més pel fet que Dolors Bassa hi va poder tornar com a espectadora.