cultura

La crònica

Lluís Roda al Saló de Cent

Lluís Roda acaba de guanyar un dels guardons més vellutats de la literatura en català, els Jocs Florals de Barcelona. Recentment han aconseguit el premi altres valencians com Joan Navarro i Maria Josep Escrivà, saforencs tots dos i autors reconeguts de les seves respectives generacions. Un, capdavanter dels setanta, generació que va donar noms, encara en actiu, com els de Salvador Jàfer o Gaspar Jaén. L'altra, representant genuïna dels insòlits imparables valencians, proselitista de la literatura viva, deixeble del gran poeta social Marc Granell i companya de viatge de poetes com Josep Lluís Roig o Manuel Rodríguez Castelló, només per citar-ne alguns.

La distinció va aparellada d'un acte solemne en un dels més solemnes dels escenaris de la vida pública de la ciutat: el Saló de Cent, a la casa gran de la plaça de Sant Jaume. També al privilegi de ser per un any el poeta de Barcelona, just en aquest segle, com qui diu acabat d'encetar, en què malgrat els versos, els mercats assassins toquen a les portes d'extramurs i brivalls i herois es despengen fent ganyotes pels fils de la gran teranyina tecnològica com en un gran circ irreal que se'n riu del destí de la humanitat.

Conec Roda des de fa més de vint anys. Dels inicis de la nostra fructífera relació conservo el record d'una nit roja de premis d'octubre a la València medieval d'Eliseu Climent en què Llach improvisava himnes al piano del Cafè Lisboa i la jove fornada de poetes valencians perseguia pels caus no sé quina poetessa mallorquina, de rostre fi, pell blanca i posat de gran senyora. Però sobretot recordo una vetllada entranyable en un dels pubs del cor de la ciutat d'Alacant, en companyia d'altres col·legues com Lluís Alpera o Josep Manel Esteve. De tornada cap a Algemesí, si no em fa figa la memòria, de poc no vaig morir junt Esteve i el músic Àlvar Carpi engolits per les aigües del Xúquer, a tocar de Sollana, antiga república anarquista que es declarà internacionalment neutral –sempre segons la llegenda– durant la guerra civil espanyola.

La darrera vegada que ens veiérem fou a primeries de desembre del 2006. Ell acabava de publicar De l'ànima, premi Ibn Hazm de Xàtiva. Ens reunírem en un restaurant francès situat a escassos metres del Rialto de València on fa un miler d'anys el conseller de Cultura, Ciprià Císcar, i el president de la Generalitat, Joan Lerma, escoltaven jazz i vivien despreocupats pel futur mentre l'anticatalanisme ferotge els segava l'herba sota els peus a toc de dolçaina i tabalet. Roda, com els prohoms del país, em sembla que també escoltava música –no sé si la mateixa– i vivia despreocupat pel futur, allà per finals del setanta. El pub on es guanyava el temps es deia Gent, perifèric i avui oblidat, i el rondaven agitadors com el plorat Toni Mestre, gran difusor de la Nova Cançó al País Valencià des de la trona del mític programa de Dalt a baix. Per aquella època publicà els seus primers poemes a Llombriu, revista que el posà en contacte amb Miquel Martí i Pol, Julià Guillamón, el dramaturg Rodolf Sirera o el periodista Adolf Beltran, entre molts altres.

Des de llavors la seva trajectòria ha estat impressionant. El 1987 traslladà el model de les mítiques tertúlies de l'Arana, al barri del Carme, a Alacant. De resultes de l'experiència el 1991 es va editar A Alacant: els dimarts poètics de la Naia 1987-1989. Dos anys més tard obtenia amb Sobre l'Hamada (Ed. 3i4) el preuat Vicent Andrés Estellés. Llavors ja havia publicat dos llibres molt importants: La fi de l'hemicicle (Gregal, 1988) i El subratllat és meu (La Forest d'Arana, 1988). Trauria encara, Buirac d'amor (Ed. Bromera, 1988) i Elogi de la Llibertat (Bromera, 2001). El 2001, fou guardonat amb el premi Joan Maragall pel seu assaig Sobreviure a la contemporaneïtat (Cruïlla, 2002). El llibre va suscitar l'entusiasme de la crítica, especialment la de Barcelona.

Roda torna a la ciutat de Barcelona. La ciutat llampant que se resisteix a la crisi vestida de Custo i amb alè combinat de luxe. El poeta torna. Més novaiorquès per les presses de viure-s'ho tot que un francès regalat, tan valencià com un qualsevol italià, tot fet d'alçades de ciment i àmplies badies, amador de les geografies il·limitades com cal que sigui un poeta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.