Llibres
JORDI COLONQUES
Novel·lista
“Bec de les vivències, pròpies i alienes”
Els elements que vaig introduint acaben encaixant després d’una laboriosa tasca d’edició i reescriptura
Ales ciutats, els ancians moren sols a les seues cases perquè estan fora del sistema de consum; fan nosa
La novel·la amb què Jordi Colonques va guanyar el premi Ciutat d’Elx, Llibre de morts (Bromera), descriu tot de conflictes socials a través de les vicissituds del Gui, un jove valencià, i la Vida, la seva parella cubana. Colonques parla de la precarietat laboral, de les teràpies alternatives, de l’especulació immobiliària, de la vida a Cuba... I dels morts, gràcies a uns enterramorts professionals que li permeten unes magnífiques descripcions.
A la solapa biogràfica, hi llegim quatre activitats ben diferents. És doctor en biologia.
La meua formació científica ha estat en l’àmbit de la neurociència i la biologia molecular i cel·lular. Durant anys, he estat mirant-me les coses pel microscopi, fent neurologia experimental en un hospital públic i recerca biomèdica en l’àmbit privat. Però quan he abandonat (o m’ha deixat a mi, això segons com es vulga veure) la ciència experimental, he tirat cap a la docència i, ara mateix, soc professor d’anatomia patològica.
Després de llegir alguns fragments de ‘Llibre de morts’, suposo que mentre estudiava va fer disseccions.
Durant la carrera, vaig fer-ne alguna. Els animals amb què més he treballat han estat les mosques. La meua tesi doctoral va ser sobre el cervell de la larva de la drosòfila, que és un bon model experimental per estudiar el sistema nerviós. Ara bé, i ací és on canvia tot, fa uns cinc anys, em vaig endinsar en el camp de la tanatologia, perquè em van contractar per fer de professor de tanatopràxia. I de la meua relació amb el món funerari ha sortit aquest Llibre de morts.
Alguns dels seus llibres parlen del món animal, com ara ‘La rebel·lió dels plasticanimals’ i ‘Món animal’.
El dels plasticanimals és un llibre d’aquells de “tria la teua aventura”. Hi parle dels biomes de la terra i de la distribució dels animals pel planeta, tot i que l’acció succeeix a l’interior d’un pis i amb animals de joguina transformats en bèsties reals que s’escampen per les habitacions de la casa. Món animal és una novel·la d’humor negre. Hi parle dels humans, amb totes les seues misèries.
També llegim que és il·lustrador.
M’apassionen els llibres de zoologia i els manuals d’història natural. M’agrada dibuixar artròpodes, però no faig ben bé il·lustració científica, que és una disciplina professional amb una forta responsabilitat documental, sinó que, més aviat, componc bestiaris imaginaris. Els anomene imaginanimals. Soc un dibuixant clàssic en procés de digitalització.
En la seva bibliografia, hi ha uns quants títols infantils. N’ha il·lustrat cap?
La rebel·lió dels plasticanimals.
Suposo que va ser una feina agradable, sense haver de ‘discutir’ detalls.
En realitat, he de dir que m’agrada col·laborar amb altres artistes. La ciutat aèria, que és novel·la juvenil, està il·lustrada magníficament per Vero Navarro. I ho trobe molt enriquidor. De fet, amb ella em va passar una cosa curiosa. Després de veure la seua encertada interpretació d’una de les escenes de la novel·la, en vaig modificar el text per adaptar-lo al dibuix.
Bona opció. A la solapa, també hi diu que és músic. Sent valencià, aposto que toca algun instrument de vent.
Vaig formar part d’una altra de les tradicions musicals valencianes. Durant la meua adolescència, i per pagar-me els estudis universitaris, vaig ser guitarrista en una orquestra de revetlles. Era el nostre negoci familiar. Mentre altres companys, a l’estiu, feien cap a les fàbriques, jo pegava tombs pels escenaris dels pobles en festes. Més endavant, he format part de diferents grups de rock i funk, fent-hi també de baixista. La penúltima aventura musical van ser els Ximples, en què componia la música i escrivia també les lletres. L’última, si es pot dir així, va ser codirigir i guionitzar un programa de jazz a la ràdio d’ÀPunt.
Deu n’hi do. Arribem a la faceta d’escriptor. Té deu llibres publicats, i al setembre arriba l’onzè. El primer, del 1999, ‘Tothom sap que dos i dos fan quatre’. Tenia 23 anys, era força jove.
Llavors, jo estava profundament influït per les lectures de Pedrolo, Torrent i Monzó, que vaig descobrir a la biblioteca del meu poble. Aquell primer llibre meu es va publicar gràcies al premi Ciutat de Vila-real.
La majoria dels seus títols van acompanyats d’un premi, com amb molts autors valencians que publiquen en català. Fa 10 o 12 anys, Salvador Company va dir que per publicar en català a València gairebé era imprescindible guanyar un premi. Opina el mateix?
Sí, en alguns casos garanteix no sols la publicació sinó també la visibilització de l’obra, que arribe en bones condicions a les llibreries i se’n parle als mitjans. Ara, aquesta sensació d’estar competint entre nosaltres pels pocs recursos disponibles és un pèl angoixant.
Això no sembla que afecti la qualitat estilística i lingüística, o sí, perquè demana més esforç. En tot cas, el nivell de ‘Llibre de morts’ és molt alt.
Els premis literaris, tot i que poden ser injustos –per exemple, quan hi competeixen novel·les de gèneres ben diferents–, al remat fan de sedàs. A voltes, la precipitació et fa presentar-hi treballs que encara no són rodons. I els jurats, encara que de manera muda, fan la tasca de l’editor. Moltes de les meues novel·les han patit reescriptures al llarg del procés feixuc d’enviar-les a premis literaris i acabar amb la cua entre cames. Amb el temps, he aprés a controlar els meus impulsos i a polir millor els textos. Així, Llibre de morts és l’última, la més arrodonida de les versions possibles de la història.
En aquesta novel·la, retrata una certa fauna humana curiosa, cosa que li agrada perquè ja ha mostrat mons més extrems a ‘Sang i fetge’, ‘Napalm’...
És cert que sempre pose l’èmfasi en les rareses. No cal anar molt lluny per trobar persones interessants amb vivències curioses. M’agrada observar i parar l’orella per escoltar amb atenció les coses que expliquen. No tinc gaire imaginació, jo. Ha arribat un punt que les meues amistats em coneixen els gustos i quan saben d’alguna història destrellatada venen a contar-me-la.
‘Llibre de morts’ comença com una novel·la d’enterramorts, però aviat se centra en com sobreviu una parella jove en una València poc o molt marginal.
La novel·la va de vius que malviuen i de morts que no acaben de morir del tot. Vida i Guillem són gent que va fent tombs, passant d’una feina mal pagada a una altra de pitjor, maldant per aconseguir un habitatge digne a un preu assumible. Representen una realitat que ens toca de prop. I, d’altra banda, aquest concepte del jove amb dificultats s’està eixamplant, traspassem la quarantena d’anys i encara tenim sous precaris.
Cert. Aprofita per donar una visió crítica de la medicina alternativa, els remeis naturals, les comunes neohippies, l’especulació immobiliària, el repartiment a domicili, l’ocupació, la religió...
Pense en la novel·la com una eina per a la denúncia social. Prenc les coses del meu entorn, i potser sí que després ho dispose de manera hiperbòlica, però amb la intenció de posar el dit a la nafra, i posar-lo ben endins. Ara mateix, a les ciutats, els ancians moren sols a les seues cases sense gairebé fer soroll, perquè estan fora del sistema de consum; fan nosa. En el món immobiliari, s’anomena bitxos aquells que encara habiten pisos de renda antiga. La seua presència incomoda els propietaris de les finques, que solen ser grups voltors que en volen treure el màxim rendiment. Llavors, què en fem de la gent gran? Mentre viuen, són un destorb, però potser després de morts esdevenen un negoci rendible.
Aquesta és la premissa principal del ‘Llibre de morts’, oi?
Sí. A l’altra cara de la moneda, tenim els joves i els immigrants, que amb sous d’esclavatge alimenten la màquina. Miren d’escapar de la precarietat, aconseguir feina i un pis que no hagen de compartir. Gui, un dels protagonistes de la novel·la, somia poder cagar a gust al seu bany sense que els companys de pis li piquen a la porta perquè s’hi afanye.
També aboca força informació sobre la revolució cubana. Per què?
Tinc mitja família a Cuba i mire d’anar-hi tant com puc. En la novel·la, Vida és una immigrant cubana que pateix de valent i des del primer dia les dificultats dels sense papers a casa nostra. M’interessa contraposar ambdues societats, amb tots els matisos que calga i fugint dels maniqueismes. A banda d’això, tinc predilecció per un autor cubà, Pedro Juan Gutiérrez, tot un mestre del realisme brut. Ell retrata les vivències crues dels veïns de Centro Habana. Humilment, intente fer el mateix amb el barri de Benimaclet, a la ciutat de València.
Tenia tots els temes previstos abans de començar a escriure, o van anar ‘apareixent’ a mesura que creava la trama?
No soc dels qui ho tenen tot previst de bestreta, però la idea general sí la tinc molt clara. Els elements que vaig introduint, per dotar de complexitat la història, acaben encaixant després d’una laboriosa tasca d’edició i reescriptura. I bec molt de les vivències, pròpies i alienes. De fet, de la meua experiència amb la tanatopràxia ha sortit Llibre de morts. Ara, quan torne a canviar de feina, ja veurem què en sortirà!
Mereix un capítol a banda la crítica que fa a la biodescodificació.
Aquesta gent afirma que les malalties no existeixen, que tot és un problema de desequilibris emocionals. Tenen aquest puntet màgic i fantàstic que els fa més atractius. Com a idea, és una cosa molt poètica, senzilla i bonica de vendre, però temerària. I, en el cas de les malalties infeccioses, és encara més ridícul; subestimen la capacitat dels agents patògens de provocar efectes nocius al cos. Em recorden els que creuen que les piràmides les van construir els alienígenes, perquè veuen les cultures antigues incapaces de projectar grans enginyeries. Aquestes pràctiques sanadores no es basen en l’evidència, es fonamenten en la fe. Doncs així, no hi ha res a fer! Aquestes teràpies tenen èxit perquè ofereixen solucions simples a problemes complexos.
També parla de la llengua. Que els immigrants hispanoparlants no es pensen que a València hi pugui haver una llengua diferent a l’espanyol.
La frase que empre a la novel·la és la confessió d’un dels companys cubans que em van ajudar a bastir el personatge de Vida. A Cuba, aquest amic meu coneixia la realitat lingüística de Catalunya i Euskadi, però, en arribar a València, es trobà amb la sorpresa que també parlem català, i això ningú no li ho havia advertit. Potser ens cal revisar quina imatge tenen de nosaltres a fora.
Parteix d’alguna informació contrastada que es roben ‘peces’ d’alguns cadàvers?
No, almenys als tanatoris on he estat això no ho fan! També és cert que les notícies sobre pràctiques fraudulentes relacionades amb l’àmbit funerari són molt escandaloses. M’aprofite d’açò per a compondre una trama versemblant.
Si vostè fos un cadàver, quina part li sabria més greu que li potinegessin en un congrés mèdic?
He de dir que treure un ull del seu forat és una escena d’allò més inquietant. És clar que ja no em sabria greu! Sí que tindria molta curiositat per veure si els meus ronyons venen amb sorpresa a l’interior. A tota la ribera mediterrània, i en especial a València, som molt d’acumular-hi pedres.
Les mosques i altres bèsties narratives
Jordi Colonques (Vila-real, 1976) és un home multifacètic. Científic de formació, en concret doctor en biologia, amb una tirada cap als dípters, com si fos George Langelaan, autor de la novel·la La mosca, que va donar peu a diverses versions cinematogràfiques. Colonques també és il·lustrador, novel·lista per a infants i adults i músic (guitarrista, baixista i compositor). Com a narrador, aquesta és la seva bibliografia: Tothom sap que dos i dos fan quatre (1999, Ajuntament de Vila-real), premi Ciutat de Vila-real; El ventre (2002, Ajuntament de Catarroja), premi Benvingut Oliver de Catarroja; Intersticial (2008, autopublicació); Sang i fetge (2002, Bròsquil), premi Vila de Puçol, que també va guanyar amb Món animal (2011, Onada); La rebel·lió dels plasticanimals (2013, Onada); Napalm, escrita amb Joan Canela (Bromera, 2017), finalista del premi Ciutat d’Alzira i premi a la millor novel·la del festival València Negra; Llibre de morts (Bromera, 2021), premi Ciutat d’Elx, i, finalment, d’aquí a poques setmanes publica Aitana i les feres (Sembra), amb Joan Canela (col·laboració que ja van fer amb Napalm) i il·lustrada per Helga Ambak.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.