Roser Maragall i Garriga, en el record

En ple estiu morí a Barcelona la neta gran del poeta Joan Maragall, als 93 anys. Una vida plena i significativa.

Roser Maragall aglutinava tota la família, era com un pal de paller al voltant del qual es cohesionaven fills, nets, germans, nebots, cosins..., una extensa família de l’alta burgesia catalana, elevada culturalment i socialment. Assumia en la seva persona el bagatge de Joan Maragall; el pes històric, la catalanitat, els lligams amb l’obra d’Antoni Gaudí.

La família Maragall havia copsat plenament el que representava i representaria l’obra de la Sagrada Família per a la ciutat i per a tot Catalunya. Calia ser al costat de l’obra, de la seva construcció, també econòmicament. La mateixa Roser Maragall explicava la tasca del seu pare i la pròpia per a la captació de recursos, “una gràcia de caritat”.

Les coses van canviar amb l’arribada massiva del turisme: japonesos, europeus..., gent d’arreu del món, i de casa mateix. Va caldre un patronat de gestió i Roser Maragall en va formar part des del primer moment. I després en va ser membre d’honor vitalícia. Alarma i preocupació de la ciutadania, del Patronat, d’enginyers i d’arquitectes pel traçat del tren d’alta velocitat just arran dels fonaments del temple, pel carrer de Mallorca. Sense dilacions, es va crear una entitat ciutadana que proposava altres vies alternatives que l’allunyarien de tot perill.

Roser Maragall va fer d’enllaç entre el Patronat i la direcció arquitectònica del temple amb l’entitat ciutadana creada. Vingueren d’Obres Públiques de Madrid a inspeccionar les obres. Aleshores diversos membres de la comissió s’encadenaren com a expressió de protesta i Roser Maragall lliurà, en persona, un resum explicatiu dels perills evidents al ministre d’Obres Públiques.

Així mateix, gestionà la presència de membres de la Unesco, perquè es fessin càrrec de la problemàtica i emetessin el seu dictamen, que va ser radical contra el traçat i proposava alternatives. La campanya de mobilització popular, amb concerts, sardanes, pancartes, gent, molta gent..., va donar com a resultat que es reforcessin les parets del túnel de manera significativa i es va fer la recomanació a Renfe de fer-hi passar els trens més lentament. Roser Maragall, com sempre, al peu del canó.

Roser Maragall dominava l’obra poètica del seu avi i en feia recitacions reeixides recollides en CD: La vaca cega, Excelsior, Goig de la Mare de Déu de Núria, La sardana, Oda nova a Barcelona, Cant espiritual, El cant de la senyera... Eren poesies que havia escollit per declamar. El seny de Roser Maragall, la seva simpatia, el do de saber ser al costat dels qui ho necessitaven, l’afany de saber, la seva catalanitat... és bo recordar-los. Roser Maragall, un espai de la història del nostre país.