“El rock es mor i tu què fas per evitar-ho?”

No especialment. Potser alguns dels meus avis tenien el do de la música, però mai no van arribar a desenvolupar-lo. I la meva mare tenia més de mil poemes escrits, però no va publicar res. Es deia Anna Sidera i va morir el 25 de juliol passat.

Des de molt petit vaig tenir una gran facilitat per fer música. Sense cap formació prèvia, em posava a tocar qualsevol instrument i aconseguia treure-li la melodia que jo tenia al cap.

Als 13 anys vaig entrar als locals d’assaig de la Campsa i, després d’alguns intents que no van prosperar, vam formar Peces in the River. Amb ells vaig començar a pujar als escenaris i ja no ho he deixat mai més.

Entre el 1990 i el 1993 vam fer uns cent concerts, sobretot a les comarques gironines, on el grup va tenir força repercussió, però jo era tan jove que no era gaire conscient del que estava passant. Fèiem una barreja de punk i rock dur, i realment tot era molt punki: la nostra actitud, la manera d’expressar-nos, les lletres de les nostres cançons, amb molta crítica social i compromís, però també amb bones dosis d’humor i bogeria. En aquest sentit no he canviat gaire [riu].

Sí, de la Campsa van sortir moltes coses. Hi havia quatre locals petits que compartíem entre 10 i 15 grups diferents, més un altre de més gran que feien servir els Diables d’en Pere Botero. En aquell context, Peces in the River –que completaven Arturo Tuti Rodríguez (veu i guitarra) i Quim Musta Planas (baix)– vam gravar una maqueta en casset, de la qual vam fer 1.000 còpies que es van exhaurir i ara està molt buscada, però es pot escoltar en el canal de YouTube de Peces in the River. També hi ha la gravació del concert que vam oferir el 1992 a les barraques de les Fires de Girona. Aquell va ser el nostre Wembley! [riu].

En el dia d’avui, soc un professional de la música, però ho haig de combinar amb altres feines. Tinc ofici de pintor i això m’ha ajudat molt en moments difícils. Ara gairebé no pinto. De fet, els tres germans sempre hem tingut molt clar que aquesta era la nostra passió: una inquietud que ens ha motivat per mantenir-nos sempre actius en el món de la música.

Sempre que podia, el meu pare ens acompanyava als concerts amb el camió de la fusteria. Li encantava veure’ns contents i disfrutava tant com nosaltres: volia entendre les nostres inquietuds, saber què ens agradava tant d’aquella música que escoltàvem. Ell va ser fuster perquè era el que li va tocar fer, pel seu context familiar i social, i per això va deixar que nosaltres tinguéssim llibertat per triar el nostre destí, perquè tot plegat fluís de manera natural. Ell flipava amb nosaltres.

No, perquè érem joves i rebels, crèiem en l’autogestió total i, simplement, ens ho passàvem bé. No teníem ni mànager. En aquella època, jo no era gaire bon gestor, en bona part perquè sempre era el més petit, estava envoltat de gent més gran i sempre anava a remolc dels altres.

Confussion Fussion. Era un quintet i també hi havia en Rubén a la bateria. Manteníem la nostra essència, la barreja de heavy, rock i punk, però amb molta influència dels Red Hot Chili Peppers i els seus ritmes funkies. Vam funcionar dos o tres anys, cap a mitjans dels noranta, i també vam publicar una maqueta en casset, però no vam tenir ni de bon tros el ressò de Peces in the River. Després van arribar altres grups que no van acabar de funcionar. Jo anava buscant, buscant... I llavors va sorgir Rockzilla.

Sí, amb Rockzilla [el grup tenia com a cantant Marc Corso, primer vocalista de Sangtraït i després també d’Àspid] vam començar a fer gires per tot l’Estat espanyol i especialment pel País Basc. Vaig gravar el primer EP i els dos primers elapés del grup, que van funcionar bastant bé gràcies al suport que ens va oferir el segell GP Records de Sant Sebastià, que controlava força el circuit alternatiu, molt influenciat llavors pel rock de garatge escandinau. A Rockzilla, entre el 2000 i el 2005, aproximadament, és on començo a passar moltes hores tancat dins d’una furgoneta, tocant per tot arreu, de vegades compartint cartell amb grups com ara Zen Guerrilla, Gluecifer o Hellacopters. Jo era el guitarra solista i em vaig posar les piles, perquè quan vaig començar amb la guitarra, als 13 anys, em van ensenyar a posar les cordes, afinar i poca cosa més.

Ho soc, perquè m’he anat formant a partir de l’experiència. Però jo ara soc professor de guitarra particular i ensenyo solfeig, encara que a mi ningú no me n’ha ensenyat. La veritat és que als guitarristes no els agrada gaire el solfeig. Volen rock’n’roll! [riu].

Pels conflictes d’egos, que són tan habituals en els grups. Per tant, vaig decidir continuar buscant i llavors algú em va dir que havia vist un anunci de la Bon Scott Band, que estava buscant guitarrista. “Mira’t això, que em sembla que és per a tu”, em va dir, i vaig anar a Barcelona a fer les proves. En la primera vaig tocar dos temes i en la segona ja vaig fer mig repertori amb la banda. Vaig formar part de la banda en el seu millor moment, entre el 2006 i el 2011. En total, vaig tocar en uns 300 concerts per tota la península vestit d’Angus Young, amb un uniforme escolar que, per cert, em vaig haver de fer jo. Al principi em sentia supercòmode fent aquest paper i tocant tots els clàssics d’AC/DC, perquè Angus Young és el meu principal referent com a guitarrista, però al final t’encasellen com un imitador, com si es tractés d’una suplantació d’identitat, i va arribar un moment en què vaig sentir la necessitat de tornar a ser jo. Per això quan vaig deixar la Bon Scott Band vaig decidir muntar el meu propi grup, Elisma, amb el meu nom, justament per aquesta necessitat de reafirmació personal. En aquest projecte em vaig retrobar també amb el meu germà Rubén, i hem estat sempre un trio, primer amb Àlex Morell i ara amb Gerard Cantero com a baixista. Amb Elisma hem gravat quatre discos, tres d’estudi i un directe, sempre tocant temes propis, fent el de sempre com sempre. El problema és que actualment costa molt tirar endavant tocant temes propis.

D’una banda, hem muntat un altre grup paral·lel, The Seventies, per fer versions de clàssics del rock, sobretot dels anys setanta. Som el mateix equip humà que amb Elisma, però amb The Seventies tenim una veta de mercat molt més àmplia. Toquem en càmpings, xiringuitos, festes majors, festes privades... La demanda la crea el públic i amb The Seventies tenim una demanda que malauradament no hem aconseguit fins ara amb Elisma.

Sí, Rock per Xics , una banda de rock per al públic familiar, de la qual formem part en Rubén, en Gerard i jo, més l’Elena Vilà, com a encarregada de l’animació dels concerts. El 2018, vaig estar tot un any preparant en secret l’espectacle, fent les cançons i dissenyant tot el concepte escènic. I el 5 de març del 2019 vam fer el primer concert. Com sempre, l’objectiu inicial d’aquest projecte era deixar de pintar parets i tocar més la guitarra, buscant noves oportunitats.

Sí, és cert. A més, en els últims anys han canviat molt les maneres de consumir música, i més encara amb la pandèmia. Si no pots vendre entrades per a un concert el dissabte a la nit, es tracta d’intentar vendre-les el diumenge al migdia o a la tarda. A més, nosaltres hem mamat el rock des de ben petits i l’única manera de continuar fent rock és transmetent-lo a les noves generacions. Quan sento tanta gent que es queixa perquè els Rolling Stones es van morint i el rock està en perill d’extinció, els dic: vosaltres què feu per intentar evitar-ho? Per això el meu lema sempre és: voleu rock’n’roll? Doncs jo en tinc per donar i vendre, i en diferents formats! [riu].

Sí, és una cultura i uns valors: la unitat, la lleialtat, l’autenticitat, l’amistat... I els podem transmetre a les famílies i als més petits a través dels discos i dels concerts, evidentment amb el volum més baix, a mig gas. Quan la mainada comença a tapar-se les orelles en els concerts, el nostre tècnic ja sap què ha de fer.

Les cançons són com Frankensteins: inserim lletres de cançons populars catalanes en clàssics del rock. Per exemple, En Joan petit balla al ritme de Led Zeppelin.

No, perquè arran de la pandèmia he començat a fer concerts en solitari. No ho havia fet mai, ni tan sols m’ho havia plantejat. També per primer cop actuo com a Ismael Berengena. Faig una barreja de tots els meus repertoris, de versions i temes propis, només amb guitarra acústica i un pedal de loops, i m’estan sortint molts concerts. En definitiva, el format no importa: jo soc un obrer del rock, un lluitador incansable que només vol transmetre felicitat a través del rock.