Un diari per no perdre’s

Primer van ser les fotografies del cel que veia des del pati; quadrades, perquè aquest és el format d’una finestra, que era tot el que teníem, i no de l’horitzó, que de cop havíem perdut. “Necessitava buscar el cel perquè era una manera de ritualitzar el fet que cada dia seria igual”, recorda Cristina Masanés (Manresa, 1965) d’aquells primers dies de confinament dur, la primavera del 2020, que va passar sola a casa seva en un poble de l’Empordà, esperant que tornés la seva filla adolescent i escoltant, per indicació d’un cosí melòman, les simfonies de Beethoven. Treballant, també, perquè el tancament va significar aturar el temps i alhora tornar-lo productiu mentre “el destí picava a la porta” i la vida es tornava obsessivament circular, com devien ser-ho les últimes setmanes de la mare abans de suïcidar-se, feia trenta anys aquella primavera, i que retornava ara com si reclamés el temps viscut, no el de la mort, no el silenci de després. Primer van ser les fotos, doncs, però al cap de poc va emergir la urgència de l’escriptura (com a mare, com a filla), damunt un quadern que tenia a la coberta unes fulles de ginkgo biloba, un dels arbres més antics de la humanitat, i que va servir-li de diari per guiar-se en aquell “fora del món” que tenia alguna cosa d’espant i de bellesa. Escrivia a mà, que “és la manera que l’escriptura passi pel cos”, i es va imposar la brevetat, “no més d’una o dues pàgines diàries”, diu, per posar ordre al que estava passant omplint-ho d’algun sentit, com el quadrat del cel, que a vegades era d’un blau llis i d’altres es tornava remorós i bròfec. “Ho vaig fer ben bé per no perdre’m, com un ritual privat que mai vaig pensar que acabaria publicant”, admet ara.

D’aquelles notes manuscrites, finalment desbrossades i elaborades, surt Eroica (L’Avenç), un diari del confinament que no comet la impertinència d’intel·lectualitzar el patiment (“el dolor no és objectivable”, raona), sinó que s’hi acosta amb pietat i desconcert i afecte, i alguna cosa que, a falta d’una definició millor, podria ser una forma d’humanitat que diu molt d’aquesta assagista que defuig la grandiloqüència del discurs. “El que ens passava ens demanava que fóssim heroics, com a la simfonia de Beethoven, que no és triomfal, sinó que invita a una mena de superació, però també crec que va agafar una dimensió bonica”, explica Masanés. “Coses molt quotidianes eren tan excepcionals, que les descobríem belles: estar amb els fills, trucar als amics, sortir al carrer. Ens va mostrar la bellesa del món perquè, amb el temps aturat, el vam poder veure a distància, encara que, és clar, això té doble cara: hi havia alguna cosa de malson”, diu l’escriptora, autora de Lídia de Cadaqués (Quaderns Crema, 2001) i Germaine Gargallo (Llibres del Segle, 2014).

El llibre no és el diari en brut, sinó reescrit i treballat a fons perquè en quedés l’os i, sense deixar de ser íntim, abracés els altres. “En passar-lo a l’ordinador, ja no era un diari immediat, sinó mediatitzat per la memòria i, per tant, un altre text”, aclareix l’escriptora, que ha descobert a través dels comentaris dels lectors que “tots tenim una Eroica”. Va ser en aquest procés que va anar fent créixer la figura de la mare: “Vaig recuperar la seva vida per intentar donar sentit a la seva mort. Quan hi ha un suïcidi, et queda un deute amb tu mateixa, no pots deixar de pensar-hi. És un debat que ja he treballat durant molts anys. Però no ho havia escrit.” Si va suprimir anotacions és perquè “no reflectien la vida de ningú, eren anecdòtiques o exposaven algú altre”. En canvi, va anar adquirint més sentit la lucidesa de La pesta de Camus, una de les lectures que van acompanyar-la, i la música de Beethoven: “A la tercera simfonia selecciona un tram de so i el va repetint de manera obsessiva. És exactament el que vivíem, i la manera que tinc d’explicar-me la mort de la mare, aquelles últimes setmanes instal·lada en un dolor profund, com un tram de vida que queda també encallat i es va repetint i repetint.”