“Si un està disposat a aprendre, sempre trobarà com fer-ho”

[Somriu] No negaré que, emocionalment, quan ho veus venir, tot fa molt de respecte. Però he decidit anar pas a pas, a poquet a poquet. El més difícil, sens dubte, ha estat gestionar el temps per preparar-ho tot, ja que he de dedicar molt de temps a estudiar les obres. Aquest passet a passet es va traduir, primer, en el debut com a Musetta de La Bohème al Teatre de l’Òpera de Roma. En acabar, vaig agafar-me una mica de descans, però quan era a la piscina hi anava amb les partitures de Rameau. Després, vaig treballar amb un clavecinista per preparar bé aquest repertori, i cap a Salzburg!

És una meravella. És tan màgica! A més, amb el mestre Currentzis es va produir una atmosfera molt especial. I això de la veu m’ho ha dit molta gent: “Has de cantar més música antiga, més barroc!”

Sí, precisament, és aquest el que es va presentar a Salzburg, i jo vaig interpretar-ne les parts que en el disc interpretava una altra soprano [la bielorussa Nadine Koutcher]. Tot va ser molt intens en preparar-se, gairebé, tot en un mateix dia, cosa que és molt diferent de quan prepares una producció d’òpera, en què disposem, habitualment, d’un període més llarg de preparació. Ho va ser tant que, després de Salzburg i preveient el que em venia a sobre i també assumint el que deixava enrere [Roma, Salzburg], vaig haver d’escollir: estudiar Zerbinetta o anar-me’n a descansar al poble. I vaig optar per la segona opció, perquè ho necessitava.

No n’era gens conscient. La cosa va anar que vaig fer una classe magistral amb Jaume Aragall i el pianista italià que hi havia allà em va dir: “Hauries de fer unes audicions per al Festival Rossini.” Vaig decidir fer l’audició, de què vaig quedar molt contenta. El director del festival, Alberto Zedda, em va fer molt bons comentaris i jo, en veure els resultats, en què em deien alguna cosa semblant a “passa en actiu”, amb el meu escàs, aleshores, coneixement de l’italià, vaig haver de demanar a la gent si era veritat que m’havien escollit. Vaig anar-hi i, en efecte, junt al tenor, tristament desaparegut, Dempsey Rivera, era la més jove.

He de dir, en primer lloc, que els meus pares són tots dos músics. El meu pare, Joan C. Blanch, és director de cor i compositor i, a casa, es feien moltes trobades de compositors, ja que va ser el fundador i primer president del Col·lectiu de Compositors de Tarragona. Gràcies a això vaig poder conèixer molts compositors i música contemporània, que, en aquell moment, era molt diferent al que jo havia escoltat fins aleshores. De gran, evidentment, totes aquestes experiències m’han donat una visió molt més àmplia. A casa hi havia un ambient molt musical. Vaig començar a estudiar piano amb la meva mare. A més, cada diumenge, jo també cantava a missa, a la coral del meu poble, de què em sento molt orgullosa de ser-ne filla. Més tard, la meva mare em va proposar de fer dansa clàssica, i en vaig fer fins als 23 anys.

Puc ben assegurar que la dansa m’ha marcat molt i molt.

No hi ha una fórmula per respondre-ho. En el meu cas, diria que, en ser d’un poble, ràpidament se’t genera una identitat clara i una sap ràpidament qui és. Sobre això podríem estar parlant hores i hores, ja que és un tema de gran profunditat que ens donaria per a molt. Quan vaig venir a Barcelona, em va costar adaptar-me al ritme de la ciutat, i ho vaig anar fent poc a poc. Em preguntava com em podria dedicar seriosament al cant, i van ser la meva passió i amor per la música els que em van anar obrint el camí. Per sort, el meu pare coneixia Manel Cabero, que em va fer una audició i va donar la seva opinió, que sí, que aquesta noia servia. Allí hi havia la seva filla, la professora de cant Elisenda Cabero. Ella va ser la meva primera professora a Barcelona, amb qui vaig fer el grau mitjà en el conservatori de Sabadell i de qui vaig aprendre tant.

No he cregut gaire a anar per anar a l’estranger. Si cal anar-hi, s’hi va, però amb un objectiu en què el creixement personal és essencial i important. He de dir que passar del poble a Barcelona ja em va suposar un immens creixement personal. A més a més, m’agradaria remarcar que aquí tenim un professorat molt qualificat i excepcional, de qui jo he après molt i hi estic molt agraïda. Sense anar gaire lluny, la meva primera professora de cant va ser Isabel Cañas, que vaig tenir la sort de tenir al costat de casa, a l’escola de música i dansa de Móra d’Ebre. Em va donar una base molt bona i sòlida perquè jo pogués començar a forjar uns bons inicis en la meva carrera. Seguidament i, com he dit abans, vaig continuar la meva formació amb Elisenda Cabero. I després vaig passar per l’Esmuc, on vaig tenir un professorat excel·lent i, com a professora de cant, Enedina Lloris, gran cantant i mestra. També vaig fer classes amb Francesca Roig i vaig acabar la meva titulació en el conservatori superior del Liceu, on vaig estudiar amb Carmen Bustamante, de qui vaig aprendre moltes coses. Actualment i des de fa uns anys, estudio cant amb la soprano Mariella Devia, a Itàlia. He treballat i treballo a l’estranger contínuament, i sempre aprenc coses noves, de cada producció, de cada experiència. La formació en la música no acaba mai i el creixement i la recerca és constant, ja sigui en l’àmbit personal o professional. Si un està disposat a aprendre, sempre trobarà com fer-ho. No importa on, importa el com.

Sempre m’ha agradat abordar diferents estils, tant per enriquir l’instrument com per aprendre, ja que sempre t’aporta nous coneixements i una visió més àmplia i rica de la música. Ara, per exemple, fent Strauss veus com hi ressonen tantes coses d’història de la música que jo no abordaria igual el paper de Zerbinetta si no hagués fet abans Monteverdi, Mozart, Rameau i música contemporània. De vegades, em diuen que hem de determinar el repertori, però sempre dic que estic oberta a tot menys al que em pugui perjudicar la veu.

Em defineixo com una soprano lírica lleugera de coloratura. Lírica pel color que té el registre més central de la meva veu i que ja veurem com evoluciona en el futur. Coloratura pel que fa a les agilitats i la velocitat a reproduir-les. I lleugera pel que fa al registre més agut de la veu. Els dos rols que faré enguany al Liceu [Zerbinetta i la Reina de la Nit de La flauta màgica] ho reflecteixen molt bé.

Molt enriquidor! Estic molt contenta de treballar amb l’orquestra del Liceu i amb Josep Pons, perquè ens entenem molt bé. És una persona de gran cultura i un valor del nostre país.

Deu ser això! A més, té un sentit de l’humor i una proximitat que ha produït un molt bon ambient i amb ganes de fer música amb un altíssim nivell. Jo li tinc molt respecte i n’estic aprenent molt, a més que hi tinc un gran feeling.