Des del llit

De les poques intimitats conegudes de Caterina Albert (1869-1966), que es va donar a conèixer literàriament com a Víctor Català, arran de l’escàndol de La infanticida, és que li agradava passar-se moltes hores a llit. I és aquest espai on la dramaturga Anna Maria Ricart convoca l’escriptora de Solitud, però també d’uns contes rurals durs i dolorosos, que contrastaven amb la natura idealitzada dels modernistes.

Carme Portaceli s’estrena com a directora artística del TNC amb tota una declaració d’intencions: recuperant el valor literari de Víctor Català, repescant una llengua catalana que es pot reconèixer, tot i que s’hagi deixat d’usar, i reivindicant la llibertat de Caterina Albert que rebia les visites al llit, despreocupada i irònica, a la seva torre de l’Escala. En aquesta estança on escrivia contes foscos i atàvics, que van provocar tal enrenou que va decidir amagar-se sota el pseudònim masculí, durant tota la vida, encara que fos coneguda aquesta peripècia. La Víctor C s’estrena a la Sala Gran, i es podrà veure fins al 7 de novembre. L’obra tenia prevista una ambiciosa gira que, per raons de pandèmia, i per ara, es limita a la visita al Temporada Alta, al desembre.

Rosa Renom és l’actriu que protagonitza aquesta Víctor Català. Sense voler imitar-la, sí que es preocupa que sigui un personatge viu, “totes les rèpliques tenen ànima”. Al seu costat, hi passa la germana Amèlia, el poeta Joan Maragall, la seva amiga Lola o la criada Magdalena. I en la conversa s’hi barrejaran algunes de les narracions de l’autora així com fragments de Mosaic, un recull de fets autobiogràfics.

Ricart i Portaceli admeten que es desconeix molt de l’univers de Víctor Català, i ells l’han intuït a partir de la seva escriptura i de la ironia amb què responia als periodistes. Portaceli hi distingeix un treball acurat amb la llengua i una veu poètica, que s’avança a la de Federico García Lorca. Tot i que ella es treia importància en els cercles socials, la seva veu era única i s’atrevia a descriure uns passatges carregats d’emoció. Per això l’actor Manel Sans ahir, durant la presentació, la definia com “l’avantguarda de la rereguarda”. El repartiment es completa amb Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia i Anna Ycobalzeta.

Paco Azorín envaeix el pati de butaques amb l’escenografia, per transmetre aquesta sensació incòmoda de les seves narracions. Ricart aclareix que, tot i voler reivindicar la figura lliure personal, han mantingut el pseudònim (ella també el va conservar sempre) obrint un interrogant: la C del títol és ambigu: pot significar Català i també Caterina. Deixen que sigui el públic el que faci les interpretacions.

A la producció de Mort de dama, (Sala Petita 2009, 2009) Obdúlia de Montcada rebia al llit els diferents estaments de l’illa, ja malalta, i comprovava com ella tancava el món aristòcrata borbònic. A Feísima enfermedad... (Versus, 2010) els de La Calòrica s’imaginaven una reina Isabel I que havia construït el Poder de Castella des dels llaços matrimonials (amb el tàlem d’empremta) i en què, en un final delirant, comprovava com també declinaria incapaç de controlar el destí que se li torçava. Ara, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli han volgut que la posada en escena se centri en un dormitori. Es aquesta estança hi descansa, sense cap malaltia coneguda, Caterina Albert; hi somnia i hi escriu Víctor Català.