“Som un lloc de trobada”

Jo soc molt animal d’aula i de sala d’assaig; vinc del món de la creació. Em vaig adonar que si volia que hi hagués llibertat, pensament crític i la complexitat que els és necessària no podia seguir-hi tancada. Els últims anys el funcionament ja havia quedat molt afectat per qüestions polítiques i per la pandèmia. Venim d’uns anys amb molts sotracs. El sector cultural de les arts escèniques i el del sector eductiu estaven molt afectades, sobretot amb la pandèmia. Aquest sotrac a l’Institut del Teatre li toca particularment. Jo conec la casa des de fa molt: vaig ser alumna a Sent Pere més baix, vaig viure el trasllat a Montjuïc. I quan vaig tornar de l’estranger, em vaig reenganxar de professora. Conec molt bé la casa. Arran de tot això, em va venir una sensació de responsabilitat, de servei en pensar que l’IT és i ha estat moltes coses alhora. I ho ha de poder continuar sent.Hi ha molts aspectes de valor que s’estaven fent que han de seguir en uns camins de major obertura. I per fer aquesta revisió decideixo presentar el projecte i el faig en complicitat.

La comissió ha estudiat, juntament amb els serveis jurídics de la Diputació de Barcelona, les instàncies que es van presentar. S’han investigat totes i s’ha vist alguns fets concrets que s’han elevat a fiscalia perquè decideixi si hi ha causa. I hem obert aquells expedients laborals que s’han considerat oportuns.

L’aula i la sala d’assaig han de ser entorns totalment segurs, de confiança. S’ha de restaurar davant del dolor que s’hagi pogut patir. Per això calen obrir molt els canals de comunicació perquè es conegui i hi hagi absoluta llibertat d’accedir als canals adequats quan algú senti que hi ha alguna cosa que l’incomoda o li produeix dolor. Això també val pel professorat. Nosaltres hem de dirigir-nos al pensament complex, a la llibertat d’expressió i, sobretot, llibertat de pensament; mai a la limitació. És important la llibertat de pensament perquè pots tenir llibertat d’expressió però sense llibertat de pensament només pots expressar un pensament únic. Per això hem de veure com s’articula un pensament complex, de com les aules són diverses. A l’obertura de curs hem obert els canals de comunicació. Cal que hi hagi molta confiança en la institució perquè aquests canals estiguin oberts: Hi ha nous plans d’acció tutorial, xerrades i formació de professoratAl nostre nou projecte volem tenir els especialistes en arts escèniques i també en riscos psicosocials que vetllin per una relació professor-alumne amb què puguem garantir un entorn segur a l’aula i a la sala d’assaig de manera que es puguin produir peces d’art transgressores, complexes, que involucrin el cos donant confiança, seguretat i no produeixin dolor. Per a això calen especialistes.

En una sala d’assaig, hem de poder discutir de tot, interrelacionar-nos, expressar les nostres opinions i involucrar els nostres cossos amb tot això. Si no ho fem, en el fons, el que fem és infantilitzar la societat. Quan a un nen li apartes tot allò que no pot tocar, no l’eduques realment, El que ha d’entendre la criatura són quins son els canals necessaris per quan es trobi en moments de certa dificultat, quan no ho sàpiga com gestionar, com troba les vies que li faciliti. Aquí és on hem de plantejar aquest món, on fer-nos millors preguntes i plantejar debats que ens interpel·lin. Si no ho fem, al contrari, ens farem més puerils, menys preparat pel món on vivim. Si volem una democràcia adulta, hem de fomentar el pensament crític. I les arts escèniques són un espai ideal per això perquè permeten altres imaginaris, creacions de lògiques inexistents. Quan al Segle d’Or totes les dones escriuen comèdia és perquè, des d’allà poden subvertir l’status quo. Els hi va permetre girar el món a l’inrevés. Fer això des d’una institució pública, que no només és d’un grup social concret, és el que pot fer que puguem mirar el món d’una altra manera.

Abarca 8 anys. Tot i que, per ara, jo estic per tres anys perquè el càrrec de direcció de l’Institut està condicionada al govern de la Diputació de Barcelona. Pot canviar quan hi hagi nou govern, tot i que fa temps que es demana que pogués mantenir-se la direcció pel projecte. Ara preveig un primer desenvolupament pels primers tres anys i després una altra mirada a llarg termini.L’Institut de Teatre no és només un centre superior on es formen en direcció, dramatúrgia, interpretació i dansa… És molt més. En realitat hi ha quatre escoles, en la que domina la d’Art Dramàtic (Escenografia, direcció i dramatúrgia i interpretació), també hi ha el Centre Superior de Dansa (Coreografia i pedagogia), el centre professional que hi ha des de menors d’edat fins al batxillerat i l’escola de tècnics de Terrassa. A tot això se li ha de sumar el Museu de les Arts Escèniques que ocupa una part enorme i compta amb una part digital (s’està fent una tasca de país en digitalització); els Serveis Culturals que munta simposis i comunicacions, cinc sales de teatre i dos centres territorials, a Terrassa i Vic. Totes les sales estan habilitades i hi pot tenir accés públic.Per què és interessant tot això? Perquè hi ha transversalitat.

No, que s’hi ajuntin tants aspectes és una riquesa. I, a sobre, se li suma que té una trajectòria històrica. L’IT, sovint ha liderat molts canvis de paradigma. Hi ha molts moments siguin amb Hermann Bonnín, o des dels inicis amb Adrià Gual, fa més d’un segle.També ens permet que hi ha antics alumnes que tornen a l’acadèmia per regenerar-se, per entrar en diàleg entre altres creadors (l’alumnat i altre professorat) El projecte planteja com obrim més l’accés dels professionals a les aules. L’IT pot ser un centre articulador que impulsi una pluralitat i una diversitat a la creació escènica, amb el suport d’altres institucions del país. Cal molt pensament crític. Hi ha un ventall molt ampli des de l’estudiant cultural de base fins als que fan un doctorat i els professionals. I també que es pot fer una línia de vida molt llarga com la d’una ballarina que entra de ben jove, salta al estudis superiors i acaba fent un doctorat- També li permet conèixer molta gent de les arts en viu d’altres disciplines. Que és interessant, sobretot ara que hi ha una escena molt híbrida, que ens relacionem amb altres mitjans. L’Institut del Teatre té aquesta potencialitat: ser un centre articulador amb altres institucions i també sempre té a veure en què no oblidi la matèria primera, de base, de la interpretació. L’IT és un gran lloc de trobada. I per això és molt important potenciar la diversitat, que és un dels reptes més complexes. En aquest espai de diferents llenguatges, de maneres d’entendre l’escena, de punts de partida diversos, hi ha lloc per a nous mons dalt de l’escenari. Aquests sabers no han d’estar jerarquitzats (la paraula no té més pes que el cos, per exemple; el cos té una expertesa, una saviesa, que es descobreix ballant). El repte és que totes aquestes mirades ens apropin a la complexitat del món. Avui s’està intentant simplificar tot amb premisses molt simples, a vegades, que ens porta a un pensament únic amb posicions molt enfrontades en comptes d’abraçar la complexitat, fent-nos millors preguntes per ser capaços de conviure i imaginar i de crear. Jo els deia als alumnes que nosaltres creem imaginaris, li diem al públic que això també es pot fer, que aquests models també existeixen. Per això hi ha una part del projecte que planteja acollir la diversitat i con relacionar-la des de la transversalitat. Vull que la gent es trobi; com es produeixen els diàlegs. A Hernan Cortés se escribe con ñ, que vaig estrenar al Grec, parlava de com ens afecten les tecnologies. Cal que aprofitem la potencialitat de la tecnologia perquè ens digui què significa ser humà. I que, en comptes de nínxols en què les persones es relacionen amb persones que pensen com un mateix,…

Exacte, es tracta de veure com es poden relacionar totes aquestes bombolles. Cal trobar un diàleg des de l’expertesa de cadascú, sigui moviment, audiovisual, plàstica o paraula. Hi ha una gran potencialitat de l’Institut del Teatre a l’hora de trobar aquest nexe. Tot ens ajuda a definir la contemporaneïtat.

La noció de contemporaneïtat, l’àmbit del cos, aquesta consciència de comunitat; la llengua com a oralitat catalana. Pensa que l’oralitat catalana, estudiada com a forma d’expressió, l’IT és l’únic centre públic que l’imparteix a en tot el món. I és que l’IT és una institució pública. Això és el que permet que grups socials, de pensament i humans molt diferents puguin estudiar arts escèniques que, si no, no ho podrien fer. L’educació pública és la que permet que conflueixin unes realitats més diverses. Com a pla d’Estudis, posem l’alumne al centre; li donem temps per pensar i per liderar els seus propis processos i generar els propis espais de trobada. Per això s’ha de posar en valor el capital humà. Les institucions les fem les persones i hem de pensar com interactuen aquestes persones treballant. Fins al punt que un treball a l’aula serveixi per defensar una tesi en un simposi o un màster de treball de doctorat d’una altra persona. Així aquella idea reverbera perquè la mateixa institució et dóna accés a molt material. Perquè generar reflexió però no tenir-la accessible és com a El nom de la rosa que saps que a la biblioteca hi ha molta informació valuosa… però no sen ’sap fer ús. L’objectiu és demostrar que el material és viu i que suposa una trasferència de coneixement per la societat. I no només en un plantejament teòric, de màster. També hi té cabuda a l’escena. En realitat, la majoria de la plantilla docent de l’IT és activa professionalment.

Porto molts anys treballant a l’aula, precisament, quan parlo de l’anàlisi d’espectacles contemporanis els canvis de perspectiva de gènere i el postcolonial. Evidentment, ho porto a l’ADN. L’espectacle que vaig estrenar al Grec, precisament, també parlava  de quina manera el discurs de l’altre modifica com és aquest .El discurs imperant que vol explicar-ho tot  que diu que som o no som a partir del relat central. Però, en realitat, tot són opcions vitals desjerarquitzades.

Peter Brook ja diu “posa dalt de l’escenari allò que trobis a faltar a la vida”. Perquè així es demostra que això també pot existir al món. A les proves d’accés de direcció i dramatúrgia hi entren dotze persones i sempre manen els paràmetres d’excel·lència, de diferenciació perquè som institució pública i hem de veure què hi podem aportar.Quina diversitat està ben representada a les aules de l’Institut del Teatre?Si parlem de gènere, ara mateix és força divers. Si parlem, en aquests moments, de diversitat funcional, tot just tenim el primer alumne.I si parlem de diferents ètnies suposo que encara ens falta visibilitzar-ho més com passa a l’escena catalana. Per això crec que cal explicar que qualsevol persona pugui imaginar que es port dedicar a les arts en viu.Perquè, a vegades hi ha determinada gent que no veuen com a possibilitat dedicar-se a la dansa o al teatre. I una institució pública ha d’ajudar que tothom concebí que tothom pot participar-hi.

És imprescindible perquè hi ha unes experteses que tenen a veure amb trajectòries personals. El ballarí s’explica des del seu cos. I no està jerarquitzat amb el saber de la paraula o de l’economia, o de la política. En una institució pública cal que siguin potenciades totes aquestes experteses i tots aquests sabers que són únics. Hi ha coneixements que som l’única institució pública que ho imparteix: pot ser sobre l’oralitat catalana, però també d’escenografia, d’escriptura. Si no es transmetessin serien tradicions que es perdrien. Quan entro en un ascensor i coincideixo amb una ballarina que no conec sé si és de clàssica, de contemporània o de flamenc perquè es mouen diferent. Porten tota la vida treballant una determinada musculatura. I això no es pot inventar. Un no es pot inventar, de sobte, gestionar una institució cultural pública si al seu ADN no és capaç de reconèixer aquestes diferències. El cos, ment i ànima no estan preparats a detectar aquesta musculatura. Que jo hagi fet matemàtiques fa que pensi diferent. Per això és imprescindible que nosaltres donem espai a aquesta veu; els artistes ens hi hem d’involucrar si no és impossible, o es produeixen situacions kafkianes com la de fer entendre a algú que cal un linòleum per fer una gira d’un espectacle de dansa. La jerarquització de sabers, igual que la jerarquització de grups socials (ètnies o tendències sexuals) no té sentit. És com pretendre que una llengua és millor que una altra: una llengua és l’explicació d’un món. No busquem enfrontaments sinó complexitats, anar sumant per ensenyar una vida humana més digna i, si pot ser, més divertida. Jo m’ho crec molt perquè estic aquí. A mi m’agrada l’aula i la sala d’assaig però jo ara vull dedicar uns anys per forçar alguns aspectes i que pugui tornar a la millor aula possible. I perquè tinc un fill que vull que visqui en una societat.

Nosaltres tenim estudis superiors i també estudis professionals. Som l’únic centre de tot l’Estat que dona formació i titulació per a tècnics (ara precisament hi ha una vaga a Madrid perquè se’ls està exigint aquesta titulació). L’IT ja fa temps que dona aquesta titulació amb tota l’homologació que pertoca. També tenim menors d’edat i batxillerat artístic integrat per als de dansa. Però hi ha moltes escoles de teatre a Barcelona que es mouen en un entorn de formació professional (amb una llarga tradició) i els que també són estudis superiors, que són molts menys.

Tenim professors comuns. També alumnes que abans anaven a aquelles escoles i ara han entrat a l’Institut del Teatre. Són relacions que es donen de manera natural.

Això passa en art dramàtic. És una qüestió de regulació-

Nosaltres en aquests moments estem anant cap a d’adscripció d’universitats. Estem treballant per accedir a la Universitat de Barcelona. Aquesta idea ja estava en el projecte de la Magda Puyo, que va ser qui va iniciar aquest camí. Nosaltres també som perfectibles. Tenim un programa de doctorat amb l’Autònoma.L’adscripció d’universitat ens dona més llibertat en el Pla d’Estudis perquè no cal que et regulis per reial decret. A les universitats, responent la mateixa normativa, se’ls hi permet desenvolupar més especificitats.

L’Institut del Teatre es relaciona a molts nivells amb altres institucions. De moment, tenim per a acabats de llicenciar l’ITDansa i l’IT Teatre (que aquest any treballen amb Fabrice Murgya al Lliure), També tenim els Premis de Dansa i l’Adrià Gual de Teatre, que s’estrenen al Grec tots dos i que tenen bastanta dotació econòmica. Als premis s’hi poden presentar els graduats de l’ultim any. També hi ha altres nivells. Per exemple, els alumnes fan pràctiques (hi ha algunes disciplines que són més factibles que d’altres). Sempre mirem que no trepitgem laboralment. Els estudiants no poden suplir professionals per aquella feina.

Al projecte també volem impulsar maneres per explicar bé les feines dels graduats a través de l’IT Impulsa. Vosaltres, com a periodistes, contextualitzeu molt bé: ensenyeu molt bé les diferències entre una obra que es fa al TNC que una altra sala. Quan vas a dinar demanes coses diferents si vas a un local de menú o a El Celler de Can Roca. També cal demanar-ho a cada producció segons la seva naturalesa. Una de les claus del projectes és la contextualització i comunicació que permeti tutoritzar al llarg dels anys i que se’ls dirigeixi als espais que millor els poden acollir. Per això l’Institut ha de ser un centre articulador però també un centre creador de cultura de base i això vol dir creadors del teixit cultural de base. Té molt a veure amb la professionalització dels nostres alumnes. És un camí que s’inicia des de l’aula; no comença quan s’han graduat. Cal conèixer la idiosincràsia dels alumnes i fer que vagin trobant en quins espais poden trobar-se amb sentit de pertinença, que els vincula, què els interpel·la. No només a Barcelona, també a l’entorn, al món. I com podem crear aquestes xarxes. I això implica treballar amb les altres institucions del país.