Maria Viñas i Pibernat

En una entre­vista que li va fer l’any 1989 Gas­par Hernández a El Punt, Maria Viñas i Piber­nat decla­rava que era modista, i que abans d’arri­bar a Girona: «No havia vist mai un home ni una ampo­lla de conyac ni de res, perquè sóc de pagès, de Jafre.»

Els vint-i-nou quilòmetres sepa­ra­ven la Font­santa del número 8 de la plaça de la Inde­pendència van unir la sort del matri­moni for­mat per Martí Hugas i Maria Viñas amb Girona. Van apro­fi­tar un cop de for­tuna –qui el va tenir era el pro­pi­e­tari del bar Gubau quan li va tocar la lote­ria i va deci­dir viure la vida i ven­dre’s el negoci– i la pare­lla va com­prar l’esta­bli­ment per 250.000 pes­se­tes. Li van can­viar el nom, van recu­pe­rar el de Boira, que era el del bar que admi­nis­tra­ven al poble bai­xem­por­danès. Sumant esforç, tre­ball i una certa visió comer­cial –el but­lletí del GEiEG publi­cava l’anunci «Mejor ape­ri­tivo, el auténtico café-café, los mejo­res vinos y lico­res, en Bar Boira de Hugas Pi»– va fer créixer un esta­bli­ment que havia nas­cut com una botiga de poble, però aviat va atraure giro­nins de tota mena i con­dició. Com recor­dava Joan Romero en una carta a El Punt el 2012: «La nos­tra joven­tut envol­tada de la sor­di­desa i la gri­sor de Girona de finals dels anys 60 i prin­ci­pis dels 70 té un deute amb la Maria del Boira, que, con­jun­ta­ment amb el seu espòs, Martí, van per­me­tre a la nos­tra colla fer ús de la ter­rassa del bar com a punt de tro­bada i reunió, fins al punt que Can Boira va ser com la nos­tra segona casa.»

El Boira es va fer gran en la mesura que la plaça pro­jec­tada per Martí Sureda va anar tan­cant el nord i el sud, va can­viar la façana i l’inte­rior i va pas­sar de ser una de les entra­des a la ciu­tat i con­cen­trar una estació d’auto­bu­sos, tres cine­mes i dife­rents fon­des i res­tau­rants, a con­ver­tir-se en un dels cen­tres més dinàmics. La Maria es va tro­bar amb la mort sob­tada d’en Martí (el 30 de maig del 1973 amb 38 anys), amb dos fills petits, s’hagué de fer càrrec del negoci i va treure for­ces d’allà on no n’hi havia per cons­truir un espai obert, un xic anti­con­ven­ci­o­nal, en què tro­ba­ven aco­llida dels espor­tis­tes als polítics, des dels joves rebels als pro­fes­sors d’uni­ver­si­tat. El vi novell i les tapes –tripa i pota, cap de xai, peus de porc, fetge, o menuts– ator­ga­ven per­so­na­li­tat. El posat de la Maria entre afa­ble, ocur­rent i mater­nal, van aju­dar a trans­for­mar la tasca en què ini­ci­al­ment s’hi feien deu o dotze dinars al dia en un espai on els cli­ents de tota la vida podien alter­nar amb figu­res com Jordi Pujol, Sal­va­dor Dalí o la que en un altre temps va ser la cone­guda Cic­ci­o­lina, l’actriu porno Ilona Sta­ller, dipu­tada pel Par­tit Radi­cal Italià, que a l’hora de dinar va dema­nar espàrrecs i cos­te­lles de xai. Tot i les com­pli­ca­ci­ons deri­va­des del fet que el Boira tan­cava a altes hores de la nit –la Maria va patir atra­ca­ments i ensurts, i un cop va haver de ser ingres­sada– gràcies al savoir faire i la constància el Boira va créixer i va ser la lla­vor d’un gran grup hos­ta­ler. Quan l’any 1989 el bar que ja havia asso­lit la cate­go­ria de res­tau­rant, va dei­xar enrere la barra que ocu­pava el cen­tre de la sala i va fer un salt cap a la moder­ni­tat, les pri­me­res auto­ri­tats de Girona van acom­pa­nyar aque­lla dona valenta que deia ser de pagès però, ja fos per les aigües de la Font­santa, o perquè va saber tro­bar el seu espai a tocar de l’Onyar, va saber cop­sar l’ànima pro­funda de Girona.