Enveja artística

L’enveja és un defecte que es cuina a tots els ofi­cis. El gran come­di­ant inci­deix en la fama mal por­tada que dis­tan­cia de les amis­tats i la família. Joel Joan, irònica­ment, cele­brava en la roda de premsa de dimarts a Salt que fos el pri­mer cop que pogués actuar al fes­ti­val Tem­po­rada Alta. Debuta per la porta gran, això sí: amb qua­tre ses­si­ons al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona, en tres dies a par­tir de demà, diven­dres. La gira, que inclou la funció al Zor­ri­lla de Bada­lona (que el PP de Bada­lona va voler cen­su­rar i de la qual “fa dos mesos que no que­den entra­des”), pre­veu una llarga tem­po­rada al Goya. El gran come­di­ant té l’aci­desa de les seves dar­re­res comèdies i busca nova­ment una sor­presa final que no pugui intuir l’espec­ta­dor. Un assas­si­nat plana per la con­versa d’amics.

Al duet Héctor Clara­munt i Joel Joan els ha pro­vat molt el seu nou desem­bar­ca­ment al món escènic. Van escriure El pare de la núvia per a Joan Pera (100.000 espec­ta­dors) i van doblar l’èxit amb Escape room (200.000 espec­ta­dors a Cata­lu­nya, per ara). Ara tor­nen al món meta­te­a­tral dels actors (com a les sèries Plats bruts i El crac, que també pro­ta­go­nit­zava Joel Joan). Per a Clara­munt, la clau és pen­sar sem­pre en el públic i la con­fiança que sor­tirà satis­fet del tea­tre. Per a Joan, el tea­tre ha de ser com un con­cert en directe, en què el públic palpi que els actors tre­ba­llen per a i amb ells cada funció. Com a autors, tenen pànic d’avor­rir i que des­con­nec­tin. Però aquest pro­ta­go­nista d’ara pretén un aire més refi­nat, ele­gant, d’actor anglès, amb el seu bigo­tet i les ànsies de tri­om­far més enllà de la seva comu­ni­tat i país. Al cos­tat de Joel Joan, Àfrica Alonso, Edu­ard Mun­tada i Xavi Mira i San­dra Monclús (aquests dos ja van par­ti­ci­par a El nom, la comèdia de bule­vard que poste­ri­or­ment es con­ver­ti­ria en tvmo­vie) pas­sen una llarga vet­llada en què es tro­ben antics com­panys de pro­fessió. Durant la con­versa, es van des­til·lant les misèries i, fins i tot, està a punt de pro­duir-se un atemp­tat. Es qüesti­ona l’èxit i el fracàs, en la vida i també en la ves­sant social, des d’un humor amb per­so­nat­ges patètics i ben reco­nei­xi­bles. El tre­ball d’actor és “més una pato­lo­gia que una vocació”, comenta Joel Joan. És una obsessió que no es vol aban­do­nar durant anys i que genera molta frus­tració. Però pels volts dels 50 anys, es fa més dur perquè costa més can­viar de vida.