Llibres

La dona que costava veure

Maria Jaén repara l’oblit de Francesca Vidal, l’amor amagat de Pau Casals, a la novel·la ‘Estimat Pablo’

Allà on fos que anés Pau Casals, a la Bar­ce­lona revol­tada dels anys vint, a l’Arcàdia il·lusòria de la platja de Sant Sal­va­dor, a la caseta de Prada durant l’exili, als camps de con­cen­tració fran­ce­sos per assis­tir els refu­gi­ats repu­bli­cans, allà hi havia també Fran­cesca Vidal, Cap­de­vila de casada, Fras­quita per als fami­li­ars i els íntims, la nena que amb setze anys s’havia ena­mo­rat del seu mes­tre de vio­lon­cel, “en Casa­let”, com s’hi refe­ria mig rubo­rit­zant-se a les car­tes a les ger­ma­nes, pel qual pas­sa­ria totes les pena­li­tats de l’exili i ell trai­ria el seu prin­cipi més sagrat: no tor­nar a tre­pit­jar terra espa­nyola men­tre encara hi visqués Franco. “No m’ha cal­gut inven­tar res d’una història que em va lite­ral­ment pos­seir, perquè l’argu­ment ja estava escrit”, explica Maria Jaén d’aquesta relació incom­pren­si­ble­ment silen­ci­ada que ha novel·lat a Esti­mat Pablo (Rosa dels Vents), el seu retorn a la nar­ra­tiva després d’anys de dedi­cació als guions de sèries tele­vi­si­ves i docu­men­tals.

Va ser con­tem­plant a la casa museu del Ven­drell el retrat que havia pin­tat de Fras­quita la seva ger­mana Lluïsa Vidal, men­tre pre­pa­rava el docu­men­tal sobre Casals Pau, la força d’un silenci, emès fa poc a Sense ficció, que va interes­sar-se per pri­mera vegada per la figura d’aquesta dona omesa de quasi totes les bio­gra­fies del músic, on a penes rep la con­si­de­ració d’una major­doma o una secretària. Hi havia un pudor jus­ti­fi­cat, és clar: Pau Casals no havia obtin­gut el divorci de la seva dona, la soprano nord-ame­ri­cana Susan Met­calfe, i Fran­cesca Vidal era casada amb Felip Cap­de­vila, estret col·labo­ra­dor de Casals, tot i que enviu­da­ria el 1921. “Tots dos eren fer­vents catòlics i van haver d’ama­gar sem­pre que s’esti­ma­ven, però van estar junts tota la vida”, sosté Maria Jaén, que esgri­meix una carta de Casals als seus nebots on explica com se sent de devas­tat i sol a la mort de la seva com­pa­nya. Era el gener de 1955, l’any que Pau Casals, tren­cant la seva pròpia pro­mesa, va tor­nar a Cata­lu­nya per enter­rar Fran­cesca Vidal al panteó fami­liar del Ven­drell. Molts no li van per­do­nar aque­lla “traïció”; d’altres han pre­fe­rit ocul­tar-la, com si tal viatge no hagués exis­tit o, més gro­tesc encara, afir­mant que el mes­tre en rea­li­tat no va arri­bar a bai­xar del taxi i, per tant, va man­te­nir el jura­ment de no tre­pit­jar l’Espa­nya fran­quista. Maria Jaén no té cap dubte que Casals era cons­ci­ent del preu que paga­ria com a símbol anti­fei­xista: “S’hi va sen­tit obli­gat per com­pen­sar que aque­lla dona li hagués dedi­cat tota la seva vida i, de fet, estan enter­rats junts.” Jaén s’ha ser­vit de cor­res­pondència verídica i de tes­ti­mo­nis de fami­li­ars per recons­truir la vida d’aquesta vio­lon­cel·lista dotada (for­mava part de l’Orques­tra Pau Casals) en un lli­bre escrit en forma d’una llarga carta en pri­mera per­sona, “per tal de res­ti­tuir-li la visi­bi­li­tat que li han pres donant-li aquí tota la veu”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia