Caminar amb bona lletra
Jordi Benavente ofereix a ‘Tots els focs, totes les pistoles’ un híbrid entre aforisme, poesia i narració
“Escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar”, llegim en el petit llibre Tots els focs, totes les pistoles, que acaba de publicar Jordi Benavente (Martorell, 1980) a la col·lecció Debiaix de l’editorial Lleonard Muntaner.
Benavente, periodista i historiador, és un caminant que observa o un observador que camina, perquè, per a ell, “caminar és un gènere literari”, com d’alguna manera demostra en aquest recull –amb epíleg de la poeta Anna Gual–, que es mou entre l’aforisme, l’epitafi, la poesia narrativa i el relat.
“Caminar m’ha salvat moltes vegades. M’ha salvat de coses que em feien mal, que em bullien a dins. Caminar com l’evasió més senzilla i més radical. Deixar-ho tot enrere és tan fàcil com sortir a caminar, i és triscant lliure, i deixant-te portar segons com bufi el vent, quan es fan les millors troballes, les inesperades: una persona, una clariana, una llum especial, un animal, un espadat, un racó que no coneixies. I caminar també és la millor manera per repensar textos o versos que et volten pel cap, i que potser ja havien sorgit de coses vistes o pensades o recordades en altres caminades”, explica l’autor.
No sempre va pel món prenent notes com si fos un naturalista, però sí que observa: “Amb les ulleres graduades i la mirada oberta: miopia, astigmatisme i poesia, com dic en el llibre.”
És un llibre amb regust d’essència, perquè només inclou una trentena de peces, en la majoria dels casos molt breus. “La tria de les peces ve de descartar-ne moltes. No tot s’hi val: han de ser versos necessaris, textos necessaris almenys per a mi, petites il·luminacions personals. I després ve la tasca, d’anys, de polir-los, d’esmolar-los, obsessivament.”
Pel que fa al format híbrid, “aquesta miscel·lània de versos, proses poètiques i relats breus està inspirada en llibres com ara Cròniques de motel i Lluna falcó, de Sam Shepard, en què el més fascinant no és la barreja, sinó la veu que ho lliga tot”.
“Veig el futur negre i em costa trobar sentit a res. Amb els anys, l’he anat trobant en algunes de les dèries que em sostenen: els camins, és a dir, evadir-me cap a espais oberts i tan salvatges com sigui possible; la literatura, és a dir, endinsar-me en textos que cremin, pel què i pel com, i la complicitat amb determinades persones.”
Jordi Benavente camina, volta sense rumb predeterminat, viu espais exteriors i els converteix en interiors a través de la literatura. Val la pena acompanyar-lo.
