Emoció mental

És un encert haver reescrit el record de Les verges suïcides de Soffia Coppola en clau subjectiva, a partir dels noms i peripècies de cada una de les actrius seleccionades. La peça és un mirall que recull la imatge de l’altre. I que parteix d’una ficció: Uns homes recorden als anys 90 com van viure el suïcidi de les cinc germanes Lisbon, 20 anys enrere. En aquest joc de reflexos hi deu haver el de l’equip artístic i, finalment, el de les cinc joves, que el viuen en present.

Un suïcidi és un comportament passional, que resol un conflicte que sembla insuperable. No es pot considerar irreflexiu perquè són habituals les cartes de suïcidis (es va fer un espectacle a partir de cartes, com les de Kurt Cobain, abans de deixar escapar la vida a Suicide notes). En la joventut és imprescindible preguntar-s’ho tot i saber de quin equip es forma part. També el suïcidi és una de les variables de la vida, que es desfulla al davant dels adolescents. Les cinc actrius alternen el seu testimoni en encarnar la vida (més o menys breu) de les Lisbon. Sembla que per consolidar una opinió davant dels altres s’exigeixi una segona volta a la reflexió. I, potser per això, els comentaris surten afinats d’entonació, justificats al màxim, menys espontanis. Connecta molt bé amb les propostes de la directora en què hi ha un pes racional important en unes posades en escena que floten en un espai indeterminat (Watching Peeping Tom, In Wonderland...).

El títol (malèvolament rebuscat) indica una percepció concreta. L’om és un arbre que al final donarà pau i sentenciarà la vida. En l’obra, es viu una certa seducció pel suïcidi, es veu com una acció rebel, valenta, encara que no procuri justificar-la. Ser guai té un cost irreparable.