“A Susqueda mai no hi he anat sola”

Crec que en bona part és per la volada i projecció que últimament estan tenint els temes de successos, a partir de l’emissió de Crims a casa nostra. Bé, l’èxit d’aquest tipus de notícies hi era, però abans hi havia com una mena de recança a reconèixer que els llegies o t’agradaven. El periodisme de successos sempre ha tingut molts lectors, però no se’ns valorava. Sempre hem estat el germà petit. Ara en canvi se’ns valora.

A veure, és un lloc on hi conflueixen molts successos. Per culpa de la meva veterania, mentre investigava el cas anava rememorant-ne d’altres que m’havia trobat aquí. I al llibre intento fer un recorregut d’aquests a l’escenari on es perden la Paula i en Marc. Arreu, les zones amb estanys i embassaments són tradicionalment llocs amb enigmes, misteris i fets amagats. És extrapolable a qualsevol altre racó del món.

Suposo perquè m’és més atractiu, quan has passat tant temps escrivint els fets reals periodísticament, tot i que m’és extremadament difícil fer ficció. El que faig és novel·lar la realitat a partir de fets reals.

Moltíssimes vegades! I sí que és veritat que no hi vaig mai sola. Vulguis o no tens un cert temor a anar a aquell espai. Està justificat i mira que el lloc és meravellós. Susqueda és un paradís terrenal, a nivell paisatgístic i natural. Però és clar, penses, si dues persones joves i innocents han anat allà i els han tirotejat. Allà hi anava a buscar testimonis, com Bartomeu Soler, amb qui acabo establint un feeling però mai t’acabes de refiar. Pensa que quan em parlaven d’ell era aquell home estrany que viu emboscat allà i que posa trampes perquè ningú no s’acosti a la seva barraca... Per això sempre anava acompanyada de dos homes fantàstics, tots dos policies, que també tenien la inquietud per saber més i em protegien.

Sí, el confident secret, l’informador anònim. Jo no sé qui és. És una persona que ha contactat amb mi diverses vegades, m’ha donat pistes i paràmetres per seguir, dades de personatges, de llocs i històries. No és una figura literària, és real. És la primera vegada que contacta amb mi. El seu perfil a les xarxes socials és enigmàtic: “Trobarem la veritat i no tan sols ens recordarem de les dificultats que ens han posat els nostres enemics sinó també de la falta d’ajuda dels amics.”

Sí, ja em vaig plantejar si és d’aquells que et volen despistar. Però la realitat és que si aconseguia estirar algun dels seus fils realment donava els resultats que em deia. M’ha ajudat molt!

A Jordi Magentí el que li pesa molt és el seu passat. Va matar la seva dona el 1997. I l’acusació sobre ell es basa en el seu propi perfil, una persona impulsiva, capaç de matar; i ningú ho pot negar. Però aleshores els interrogants surten i no hi ha respostes, ni per al més important: per què maten en Marc i la Paula, quin és el mòbil de l’assassinat? L’altre dubte és on es va produir el crim. Sí que hi ha proves que es veu el seu cotxe, però no que fossin ells que el condueixin. Fins que no apareixen 32 dies després, l’última imatge d’ells era la del matí del 24 d’agost quan entren a l’oficina de La Caixa de la Cellera. El senyal dels seus mòbils es perd a la zona del pantà. La Rierica s’estableix com a possible escenari del crim, on Magentí solia anar a pescar, però no hi ha proves materials a nivell judicial de la coincidència espai-temps entre ell i els joves, ni cap vinculació de les 157 proves realitzades del seu ADN amb les víctimes.

Faig tota una trama a partir d’episodis que han passat de veritat. El que jo no puc demostrar, no en faig cap teoria. Faig una successió de fets a través de personatges diferents. Hi ha molts buits és clar. Quan em diuen què passarà amb la sentència si contradiu el que expliques, els dic que no, perquè el que jo explico és el que sé que ha passat i ho tinc contrastat o ho han viscut algun dels personatges. El que el pantà amaga no ho sé. Hi ha aquella famosa frase que diu: la realitat judicial i la veritat real són dues, a vegades coincideixen però a vegades no.

En la mesura que jo entenc que és un personatge clau, perquè viu al punt més proper del lloc on es van trobar els cadàvers, on desapareix el cotxe, trobar-lo era bàsic. El personatge va prenent importància, a més de ser peculiar. La seva cabana, ja de per si és extraordinària: situada en un lloc estratègic i de difícil accés, ho pot veure tot i ell passar desapercebut. Bartomeu sabia moltes coses de les persones que freqüentaven la zona, però en canvi no aportava res dels dies clau en què va succeir el doble crim... Bé, deia que no havia vist res.

Jo només puc explicar i creure el que he vist i tinc contrastat. Llavors, si se sabrà mai, espero que sí. Confio que algun dia es pugui resoldre l’interrogant de per què van matar en Marc i la Paula, perquè és una necessitat per a la societat i, sobretot, pera a les seves famílies. És una gran injustícia que no ho puguin saber.

Hauria de respondre en Carles Porta. Però sí! Ja m’han estat gravant.

M’he passat la vida picant pedra, fent periodisme de proximitat. M’han premiat amb el Carles Rahola [un per Susqueda i l’altre per l’entrevista a l’assassí en sèrie de la Caritat], però ha estat sortir a quatre episodis de Crims i que em reconeguin al bosc caçant bolets. “Mira, és la reportera de Crims!”. Deu ser això la màgia de la tele. El que més m’agrada és que ha revaloritzat la nostra tasca periodística.

Treball de formigueta. A diferència d’altres especialitats del periodisme, a successos els protagonistes no tenen interès a sortir i en fugen. Aconseguir dades i fonts és molt més complex. Per això quan n’aconseguim, interessa tant a tothom.