Jordi Prat i Coll és el rei Salomó

Jordi Prat i Coll s’erigeix com el rei Salomó que seduïa la Guillermina Motta dels vuitanta. Al magí de l’autor hi ha unes mines que el reivindiquen com a artista que sap ser picantment divertit i pessigar l’ànima ben endins. Amb una naturalitat que desarma. I que el públic celebra, cada cop més.

L’autor és un entusiasta d’un temps que ha quedat difuminat en la memòria. No volem recordar gaire res d’aquella Transició que era, deien, modèlica. Però, perquè es produís un canvi a la societat, hi va haver un moviment artístic llibertari que avui (i sempre) caldria reviscolar. Ja ens va donar una lliçó en aquella exquisida entrada d’Els Jocs Florals de Can Prosa. Es deixa seduir per uns anys setanta i vuitanta de la Transició de Copi voltant per Barcelona (a De quan somiava treu algun dels seus textos barrejat de cançons eurovisives). Ara, ha esclatat amb aquesta Guillermotta que torna a coincidir en unes coordenades caigudes en l’oblit. Les actrius de The Feliuettes es van atrevir a recuperar Núria Feliu amb The Feliuettes, delirant comèdia de fans (la mateixa Núria Feliu els hi retornaria el favor assistint sovint a aquelles funcions del Maldà). El director i dramaturg dota d’un divertit beuratge Jordi Vidal perquè es transformi en la pantera insinuant que va ser Guillermina Motta, en l’òrbita d’Els Setze Jutges i, més tard com a veu de la gauche divine barcelonina. (Les Guillermines del rei Salomó, de què, fa pocs dies, RTVE-Catalunya ha rescatat un capítol).

Els discos en vinil ens recorden la Motta més cabaretera del Remena, nena i el Fes-me mal, Johnny, (Prat i Coll només incorpora com a bis la primera, i obvia la segona) però Guillermotta prefereix aprofundir en les chansons més romàntiques, miolant, dalt d’un tamboret de bar. Amb Boris Vian i Brassens. El divertit transvestisme de Vidal (habitual en peces musicals delirants com ara A la ville de... Barcelona, Liceistes y cruzados o Rèquiem for Evita) acompanyat de la sornegueria de Jordi Cornudella al piano completen un quadre que balla del joc provocatiu a l’emoció (com aquella peça que canta la seva acompanyant, la soledat, que ara Prat i Coll reescriu a M’hauríeu de pagar). La festa es passa a la platea quan es convida a corejar algunes cançons. O quan arrenca el mercadeig de roba interior, com qui caça bolets pel bosc.

És un joc fresc, que no incomoda ningú i que convida a la transgressió d’un temps i d’un país.Motta va musicar poemes dels seus companys d’Els Setze Jutges i també va traduir Brassens i Boris Vian. Entre aquestes dues latituds va el seu repertori, que provocava (i en català) des dels espais més progres de la història. Avui, ens esglaiem de masclisme amb els stripteases de l’Àngel Casas show, però, als vuitanta, era una forma de trencar amb unes cotilles catolicistes que el franquisme havia recosit amb insistència. Motta era una estrella rutilant, intel·ligent, persuasiva i és una llàstima que li perdem el fil.Hi ha tot un món per rescatar que ha de ser, forçosament, molt productiu. Des de Perich a Eugenio i La Trinca. Des de Mary Santpere a la Vicenteta. Hi ha uns personatges que, tapats per una cert menysteniment a unes escenes que avui es podrien veure com a casposes, en realitat són molt més irreverents que les escenes políticament correctes de moltes sèries i programes de l’actualitat. El deliri de La Cubana, La Calòrica i els Egos Teatre hi convergeixen, però no tenim prou força per projectar-los a la petita pantalla. El format s’ha tornat hermètic i només dispara de dins a fora (amb les aventures teatrals de Minoria Absoluta, per exemple).