Arts escèniques

MARINA MASCARELL

Coreògrafa i ballarina

“La festa popular limita l’art contemporani”

Molts cops l’interès del grup va en contra de l’obra. Per a mi, és essencial que la gent se senti bé, va al davant del resultat
Peter Brook ha estat un referent per a tota la meva obra. Em vaig enamorar de la seva simplicitat: contar des de l’essència

Marina Mascarell és una de les moltes coreògrafes i ballarines que pensen en tornar a Catalunya després de forjar-se professionalment per Europa. Resident a Holanda, té una vinculació constant amb Taiwan. L'Institut del Teatre, el Mercat de les Flors i Comanegra acaben d’editar el tercer volum de la col·lecció Paragrafies. Corporitzar el pensament és el treball resultant de converses i reflexions entre companyes de la ballarina i coreògrafa. Ella mateixa s’ha endut sorpreses en llegir, per exemple, l’impacte que el seu treball ha significat a Taiwan. No és estrany, doncs, que sempre li demanin que torni a fer una nova producció. El seu calendari segueix per ara pivotant més enllà de Catalunya, tot i que ha estat una de les autores residents del Mercat de les Flors els últims tres anys.

Ha estat artista resident del Mercat de les Flors. Fa un temps ja anava plantejant el “Jo vull anar tornant”. Continua aquest projecte?
Aquesta idea de tornar persegueix a tothom que ha marxat. És el monotema amb el meu germà. Però veig que hi ha pros i contres. Hi ha el desig de tornar, perquè connectes més enllà de la ciutat, has crescut aquí, és la teva cultura, saps com es mou la gent... Però, després d’haver estat tants anys en altres llocs, t’has desconstruït d’aquell bagatge cultural. Jo ara sento que no el porto. I ara no em sento tan còmoda com abans. Ara veig que no existeix el lloc ideal on ho pots tenir tot.
Si s’hagués quedat, ara seguiria creant? O potser s’hauria cansat de Barcelona?
Si m’hagués quedat aquí, no m’hauria pogut desenvolupar professionalment com ho he pogut fer.
Imaginem-nos que hi hagués les estructures que ho fessin possible.
Imagino que tindria la gent i l’espai que ens donés suport..., és molt imaginar! [riu]. Vaig marxar de casa amb 16 anys i ha estat una sortida endavant contínua. Vaig acabar els estudis fora, vaig saber que la dansa fora de les nostres fronteres es valorava més. Ara, en aquesta pausa, aprecio moltíssim la gent que s’ha atrevit a quedar-se. Perquè és difícil, és molt dur i no té el mateix valor social que en altres llocs. En aquesta sortida endavant, que m’ha permès tornar i en què he estat artista associada al Mercat, podria fer-me un lloc. Però mai acabaré de prendre una decisió.
Si avui volgués, trobaria l’espai i l’equip perquè fos possible el seu retorn artístic?
Podria ser. Tornar significa tenir suport estructural, i no hi ha gaires companyies al país que tinguin suport estructural. Per això no és tan fàcil tornar, perquè vol dir començar des de zero, una altra vegada. Aquest esforç requereix aquesta energia tan brutal de canviar de comunitat i tornar. Però, a banda, fem sempre molts esforços. No és una bogeria tornar.
Ara mateix on està instal·lada?
Estic a Holanda. Però també he treballat molt per Suècia i per Taiwan. És on més suport m’han donat. La meva base, però, és Holanda. És un país fàcil, perquè en dues hores i mitja soc a París, en cinc hores a Berlín, a Brussel·les en dues hores... És aquesta facilitat d’arribar als llocs que et fa sentir que ets al centre de tot, que pots arribar a tot arreu.
Al llibre diu que la companyia és el principal. Que fins i tot, a vegades, cal passar per sobre de la producció. Però no és contradictori? Si tothom treballa a gust sortirà el millor treball dels possibles, no?
No sempre l’interès de la companyia està lligada a l’interès de la producció. Moltes vegades va en contra. Per a mi, és essencial que la gent es pugui sentir bé en el treball. Això va al davant del resultat.
Però una persona estarà bé en el treball quan se senti desenvolupada al màxim.
O no. No és una qüestió tan fàcil, de blanc o negre. Hi ha moltes complexitats a l’hora de fer una creació que té a veure amb l’estat anímic, el cansament, les lesions, si no estàs còmode amb un company o una companya, de sentir les energies diàries... El dia que forces una mica més, veus que l’energia es trenca. Hi ha molta sensibilitat. Estàs treballant amb el cos diàriament. Hi ha molts factors. En una producció hi pot haver onze persones que treballen, es toquen, busquen, que venen de casa... No sempre és tan fàcil. Tant de bo!
La companyia consensua com serà l’espectacle però, en realitat, en la seva tria de l’equip, es preestableix com serà la producció.
És clar. Depèn de qui estic convidant, de què simbolitzen els cossos. I la meva direcció va encaminant la producció cap a on jo vull, tot i que deixi espai perquè tothom es pugui desenvolupar i pugui parlar. Intento que les meves tasques no siguin molt tancades i hi hagi un espai en què tothom hi pugui posar de la seva part. D’aquesta manera, la percepció i el punt de vista de tothom s’amplia. Perquè és diferent dir: “Agafa un objecte d’aquesta manera.” Així, ja no hi cap res més. Però si li dius: “Pots agafar aquest objecte?”, li dones un espai fer-ho com tu vulguis.
Ve de la coreografia des del treball de ballarina. Lali Ayguadé explica que hi ha moments en què vol ser fora i altres, a dins. Ha decidit deixar de ballar?
No he pres mai la decisió que hagi acabat la meva carrera de ballarina. Quan em presento, em defineixo com a coreògrafa i ballarina. Perquè, encara que vaig sortir dels escenaris el 2013, no tanco la porta a tornar-hi. Però és cert que quan fas una producció amb més intèrprets has de ser fora per poder dirigir. Perquè ser a dins i a fora significa un treball massiu, perquè vols estar preparada com a intèrpret i aportant i també com a directora, demana dirigir a tothom. No tanco la porta a tornar-hi, però seria en una col·laboració amb algun artista que m’interessi específicament. Com un espectacle que es produeix a partir d’una col·laboració especial. Però, amb els projectes que estic fent ara, no ho valoro.
Cal un entrenament per ballar.
Jo no mantinc l’entrenament. No tinc temps. Per tornar-hi necessitaria recuperar l’entrenament uns mesos abans. Jo he ballat a un nivell molt alt de treball i d’exigència física amb la Nederlands Dans Theater (NDT): jornades de vuit hores diàries..., els assajos són com funcions; tot el dia amb la pressió molt forta perquè portes el nom de la institució. He estat ballant en aquest entorn. I és l’exigència física que demano, que no és la mateixa que per a un altre creador.
Va col·laborar amb La Perla 29 a ‘El poema de Guilgamesh’. Però no s’ha repetit. És un camí per insistir-hi?
Va ser una experiència increïble. Era la primera vegada que col·laborava en una obra d’aquestes característiques i, a més, a Barcelona. I la veritat és que vaig aprendre moltíssim dels actors i les actrius, amb l’Oriol [Broggi, el director]. Ho vaig gaudir moltíssim. I ells també. Crec que no s’ha donat per una qüestió d’agenda. Perquè sí que vam tenir la intenció de fer-ho un altre cop i portar-ho a França. Però l’oportunitat es va perdre i va quedar aparcat. I no s’ha tornat a parlar d’una col·laboració, però no per res en concret.
Amb La Perla 29 us vincula l’admiració per Peter Brook. Que hi hagi una essencialitat.
Sí, hi connectem.
Amb la seva coreografia, en aquest sentit, es podria parlar de fer una dansa narrativa, de traçar una trama.
Proposo un viatge. Conec la idea de traduir idees i conceptes al cos, i el teatre també té aquesta essència, utilitzant el text, també vol expressar una idea. Hi ha ponts entre el treball de l’Oriol i el meu treball que faciliten la comunicació. Crec que un aporta possibilitats a l’altre.
Com hi va arribar, a Peter Brook?
A mi m’emociona profundament l’espai i l’impacte que té en els cossos i en el comportament. M’interessa entendre aquesta relació amb l’espai i amb l’objecte a nivell físic. A Orthopedica Corporatio havia pensat no treure objectes, i és l’obra que n’ha tingut més, al final! Peter Brook el conec a partir d’un màster. I em vaig enamorar de la seva simplicitat, contar les coses des de l’essència. I ha estat un referent per a tota la meva obra. Emocionar amb la simplicitat. Soc una enamorada del Théâtre des Bouffes du Nord. Intento anar-hi a veure les seves obres. Només d’entrar al seu teatre ja ploro. Estant allà entens què és el teatre.
En la primera funció del seu espectacle del Grec d’aquest estiu vam tenir el privilegi de veure com era un assaig i com ressonaven les paraules; es va produir una comunió que va emergir davant tothom.
Exacte. És aquella invisibilitat a què és difícil posar-hi paraules però que, quan ets a la sala d’assaig, es fa present, que estem entenent el que passa... Són dies que surts de la sala d’assaig dient: “Quina meravella de professió.” En l’última obra que vaig anar a veure de’n Brook, a París, els actors encara no sabien el text. Anaven amb el paper a la mà. Però no importava gens. Ens trobàvem en el moment que una obra es converteix en espectacle. També és cert que els actors i les actrius amb què treballa Brook són d’un altre planeta, aguanten això i molt més!
Al llibre es veu la profunditat i la reflexió d’una coreografia. Això com es traspassa a la dansa i que pugui ser entesa pel públic? Com es concreta?
En algunes obres meves hi he posat text. A mi m’emociona que no sigui gens concret. Que pugui veure moltes coses diferents en una acció puntual. I ens dona la possibilitat de posar-hi moltes capes. Quan hi poses la paraula és probable que quedi tot en la superfície. La dansa no és concreta. El fet d’haver crescut en aquesta comunitat fa adonar-te de moltes més coses que les persones que no viuen en aquesta realitat. Encara que vegis molts espectacles, hi ha alguna cosa que es perd pel camí. La dansa és deixar-te anar i no voler encapsular el que estàs veient. No tothom està obert a aquest tipus d’expressió.
Fins a quin punt la dansa és endogàmica i què es pot fer per obrir-la?
Per a mi la dansa és endogàmica només al nostre país. I ho és perquè li falta política cultural que la faci més atractiva. A Holanda està molt valorada, dius que treballes a la NDT i hi ha una admiració. Tothom coneix aquesta companyia i la dansa contemporània, en general. A França també hi ha públic i molts centres coreogràfics. En tenen ciutats com podrien ser València, Sevilla, Bilbao. Aquí només hi ha la referència de Barcelona i Madrid. A Alemanya passa una cosa similar que a França. És la falta de suport que fa que la dansa estigui en la situació actual. Últimament, penso (i sé que és controvertit) que la cultura popular perjudica la dansa. Perquè es dediquen molts esforços econòmics a celebrar festes com Sant Joan, les Falles, la Feria de Sevilla o el Sant Jordi i els Sanfermines. Accions que envegen els nostres veïns europeus (que les han perdut i se’n planyen). Són festes en què tothom surt al carrer. L’experiència col·lectiva que s’ha traspassat als teatres europeus no s’ha produït amb la mateixa intensitat a casa nostra possiblement a conseqüència de les festes populars.
També hi ha cultures que han integrat la cultura d’arrel a la contemporània. No poden conviure?
Hi ha una barreja de conceptes del què és popular i què no. És meravellós que la gent participi rescatant tradicions, però penso que tal vegada aquest interès redueix l’interès per altres formes més contemporànies. Avui, detecto que l’art és molt més tangible en les altres cultures per on em moc.
És exagerat definir-la de creadora activista?
Potser és massa fort. Sí que tinc una personalitat i sé què vull fer amb la meva dansa. M’interessa connectar amb el que passa a la societat.
A ‘Orthopedica...’, per exemple, connectava amb el perill del canvi climàtic.
Per a mi, aquella obra ensenya una comunitat que escolta i en què es donen espai entre tots. Van obrint la percepció. I les sensacions per poder arribar finalment a un ritual, no té res a veure amb el canvi climàtic. Tot i que ja imaginàvem quan fèiem el treball que la gent ho relacionaria. La meva motivació era parlar d’una comunitat que ha perdut la por a la transformació, parlar d’anticolonialisme, i acceptar que a partir d’ara viurem sempre en transició.

Un peu a Holanda i l’altre a Taiwan

Mascarell se sent còmoda a Holanda per la proximitat als grans centres culturals europeus. Periòdicament, viatja a Taiwan, d’on, gràcies a la redacció del llibre, ha entès per què sempre la tornen a convidar (“Ara soc més conscient de la intensitat dels assajos. Escolten amb afany. Va més enllà de les paraules”). És la coreògrafa internacional que més ha treballat amb la Dance Forum Taipei. I hi torna aquest estiu. Una fórmula (assajar durant dos mesos) que li sembla molt més sostenible i de major impacte que si hi portés les seves produccions. “Taiwan s’ha obert al món de la cultura pel fet que les relacions amb la Xina s’han deteriorat molt. Per això els ha interessat la cultura occidental. Europa, sense donar el suport dels Estats Units a Taiwan, és clau. En l’última dècada, hi han anat passant les companyies de referència mundial. Hi ha una gran inversió en la dansa contemporània.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.