Enveja sonora

Trenta anys després, el destí m'ha tornat a portar a Creta. El sol abrasador, la força de la llum i el blau intens del mar agafen una altra dimensió gràcies a la presència constant de la música tradicional. He de dir que en els prop de quatre dies que he estat voltant per l'illa, en cap moment he sentit cantar en anglès o en una altra llengua que no fos el dialecte de l'illa. Ni tan sols a la cafeteria de l'Alexandros, un paio simpatiquíssim que du samarretes rockeres, he escoltat una mísera nota de ritmes aliens a les seves arrels.

He de reconèixer que això m'ha produït una certa enveja. I la distància sonora que ens separa dels cretencs ha incrementat la sensació que a Catalunya vivim sota la tirania de la comercialitat, que només escoltem allò que vol el mercat. Per treure'n una mica l'aigua clara, vaig quedar a Iraklio amb l'antropòleg Jordi Alzina, que està preparant la tesi
Takritiká: processos, discursos i pràctiques de la música de Creta.

Els cretencs no escolten una altra música que la pròpia. No hi ha festa, panigiri, sense ella. I això ho vaig poder comprovar a la població costanera de Makry-Gialos, on vaig coincidir amb una celebració al port en què els veïns es van passar hores menjant i ballant. Per posar-me al dia, en Jordi em parla de la consideració que la gent dispensa als músics i em diu que a Creta funcionen sis discogràfiques dedicades exclusivament a la música d'arrel. La d'artistes com ara el desaparegut Nikos Xylouris i la seva família, encapçalada per Psarandonis, considerat el Jimi Hendrix de la lira. Se'm tanquen les orelles només de pensar que lluny que estem d'ells.