Llibres

Llibres

La bona amiga de Rahola

Rosa M. Gil Tort treu de l’oblit Manolita Carreras a través de les 34 cartes que va enviar a l’escriptor en la joventut

Dona culta, valenta i aficionada a l’astronomia, encaixava malament en la seva època

En una ocasió, Rosa M. Gil Tort va caçar una conversa al vol entre dues dones que parlaven de Mercè Rodoreda pel carrer, que ja és casualitat, però la va sorprendre més que de cop una d’elles sentenciés: “Era una mica rareta.” Hi ha tota una genealogia de dones rares, dones que no encaixen, que emmalalteixen i tot de tant sentir-se fora de norma, i Manuela Carreras, Manolita (1884-1963), la primogènita del venerable doctor Bonaventura Carreras de Girona, que passejava sola, somiosa i vestida de negre rigorós, era sense cap dubte una d’elles, reflexiona Rosa M. Gil després d’haver estudiat i tret de l’oblit aquesta noia destinada a santificar les festes, brodar edredons i contraure un matrimoni profitós i que, en lloc d’això, tenia un telescopi al terrat de casa, llegia Les flors del mal de Baudelaire i discutia de filosofia i literatura amb Carles Rahola, el seu confident de joventut. La investigació preliminar per al llibre Elles també hi eren, sobre les dones de la Casa Masó, al llarg de la qual Rosa M. Gil va topar-se per primer cop amb el nom de Manolita Carreras, i la troballa a l’Arxiu Municipal de les 34 cartes que va adreçar a l’escriptor entre el 12 de novembre del 1908 i el 5 de maig del 1909 (ell tenia 27 anys; ella, 23), cap de les quals inclosa a Els epistolaris de Carles Rahola, van estimular una recerca que culmina amb L’astrònoma i l’escriptor, publicat dins la col·lecció Josep Pla de la Diputació.

Són cartes d’una sola direcció, perquè les de Rahola, o bé s’han extraviat, o bé Manolita va preferir destruir-les per por a les represàlies quan el seu antic corresponsal va ser afusellat el 1939. Rosa M. Gil no descarta, de tota manera, que algun dia apareguin i ajudin a completar la relació entre aquestes dues ànimes bessones, en les seves afinitats literàries, en la seva melancolia compartida i en una malastrugança pòstuma semblant: en el cas de Rahola, perquè la mort tràgica n’ha ofegat l’acostament a la vida; en el de Manolita Carreras, perquè la vida sencera li retorna un mirall trencat. “Era una dona excepcional des de molts punts de vista, però no va aconseguir un bitllet per escapar-se d’una història mancada de perspectiva de gènere”, raona la seva biògrafa, que ha desenterrat un personatge fascinant fins i tot per als seus descendents, que desconeixien les inquietuds juvenils que amagava una àvia que van conèixer ja gran, “més aviat fluent de carns”, com la recordava Josep Pla, tot i que amb una singular afició a organitzar inacabables tertúlies a casa. A través de les cartes, que permeten intuir un tempteig amorós que finalment no va prosperar (Manolita es va casar amb el doctor Francesc Coll Turbau el 1912, i Rahola, l’any següent, amb Rosa Auguet), Gil ressegueix no només l’amistat entre dos solitaris malalts de literatura a la Girona vella de principis del segle XX, sinó també l’enorme influència que Manolita va tenir en la formació de Rahola com a escriptor. “Semblaria que havia de ser ell, el que tingués accés a l’alta cultura, però és ella qui ha estudiat a França, qui l’anima a perseverar en la seva carrera incipient i que li inspira el personatge de Magdalena d’El llibre de l’August d’Alzina, on refon paràgrafs sencers de les cartes que li envia”, adverteix l’estudiosa. Manolita Carreras era avançada fins i tot preveient el futur desigual que els esperava. Ell triomfaria, per més que el camí li semblés incert, però per a ella tot estava escrit: aniria a missa cada diumenge, s’asseuria al mateix banc de la Catedral, veuria les mateixes processons, cada any, des del mateix balcó; fins i tot sabia on “aquest pobre cos serà enterrat”. Aquestes eren les perspectives d’una dona del nou-cents que, tot i això, com remarca Gil, s’atrevia a escriure a una amiga que es conformava amb el pretendent que li havia buscat la família: “La virginitat a mi no em pesa.” Va acabar casant-se, també, però enviudaria jove, el 1936, en plena guerra, durant la qual va tirar endavant amb dues criatures, una d’elles amb síndrome de Down, i refugiada a França gràcies a un taló de 500 pessetes del baró Thyssen per l’atenció que el doctor Coll havia prestat a la seva dona, Maud Wellner, en el cèlebre accident d’Albons on va morir el príncep Alexis Mdjvani. En la postguerra, va assumir la gestió de la Clínica Girona del seu marit i va subsistir obrint una petita fonda a Lloret que seria l’embrió de l’Hotel Reina Isabel, un referent del turisme a la Costa Brava. Potser ja no tenia ni el telescopi, però tota la vida va sostenir una mirada llarga.

Un telescopi al terrat
Manolita Carreras es portava dotze anys amb els germans, durant els quals va gaudir de l’atenció plena del pare, l’oftalmòleg Bonaventura Carreras, que va transmetre-li la passió per l’astronomia, els llibres i l’excursionisme. Amb un telescopi al terrat i una biblioteca ben proveïda, no va portar mai bé les mundanitats femenines.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

art

L’artista del grafit Marc Corvillo fa a Valvi la primera exposició individual

girona
política cultural

La despesa pública en cultura puja un 9,6% i arriba a 1.388 milions d’euros

barcelona
Música

El 16è Festival Tempo torna a convertir el passeig Arqueològic de Girona en un oasi cultural

Girona
festivals

Suzanne Vega, Umberto Tozzi, Maria del Mar Bonet i la companyia de Nacho Duato, a la Porta Ferrada

sant feliu de Guíxols
ARTS EN VIU

Festa còmica al complex turístic sicilià del parc del Nord

BARCELONA
Alba Sarraute
Artista i directora de circ

“Shakespeare és infinit”

CRÍTICA

La comèdia més fantasiosa de Shakespeare

CRÒNICA

Pretenders, dignitat rockera a Pedralbes

Art de fa 12.000 anys al jaciment de Simanya Gran, a Sant Llorenç del Munt i l’Obac

Matadepera