“No sé quan acabaré dient «jo ja no faig circ»”

Et diré que a mi no m’agrada gaire això del món dels premis. D’entrada, no m’apunto als que t’has de presentar tu: si t’han de donar un premi, que te’l donin directament. Això que t’hagis de presentar, em fa molta peresa. El Nacional el dona una comissió directament.

Sempre fa il·lusió que quan vas a un festival et reconeguin la feina. O el Premio Nacional, sí que fa il·lusió. Però és que els premis sempre són molt injustos. Per què no s’ha pogut destacar la trajectòria de Los Galindos, per exemple? Hi ha molta gent que s’ho mereix. Ara, si te’l donen, l’agraeixes.

És la primera vegada que guanyo un premi amb dotació econòmica. Ens faran la formalitat de l’entrega l’any vinent. De moment, els diners m’han servit per al primer pagament de la compra d’un local, que em permetrà tenir un finançament més petit. Els calés sempre marxen, però m’agrada molt que bona part del premi repercuteixi en la feina. M’alegra que hagi estat per poder disposar d’una eina que necessito, com era aquest local. Ara espero treballar més tranquil sense haver de pagar lloguers, que és car perquè necessito uns espais molt grans. Jo soc cacharrero i aquest ADN no el deixo anar. Estic molt còmode al local fent més d’artesà que d’artista. Més d’escenògraf bricolero que de cirquero.

Ara mateix estic preparant el nou espectacle, que es diu Maña. Semblarà més una instal·lació que un espectacle. O, com a mínim, té els dos fronts a parts iguals. Sento que engego un camí nou que va més enllà de la destresa tècnica. Crec que serà precursora d’altres treballs. Sobretot perquè tinc 51 anys, i ni l’energia ni el cos són el mateix. Entenc que Déjà vu té una exigència física que puc mantenir algun any però no els set o vuit anys que encara podria explotar. Veurem què vaig fent. Sento que estic còmode i puc abastar propostes de circ amb repartiments petits. A Maña serem dos. A Déjà vu som cinc en gira; A Rudo érem quatre.

En certa manera és així. Ara veig que parlo tant que em contradic [somriu]. Potser el matís és que seria l’últim espectacle físic. El que estic preparant no té tanta exigència com Déjà vu. Em dona molta feina mantenir el cos actiu per fer aquesta funció; no hi arribo.

Vaig estar deu mesos de baixa i quan ja estava preparat, l’11 de març del 2020, va venir la pandèmia. Si ho hagués sabut, hauria deixat la cirurgia per després i aprofitat aquells deu mesos. He passat vint mesos sense actuar. Després de la pandèmia, Déjà vu ha tingut una nova estrena, una segona oportunitat. Ens està anant molt bé, perquè guanyar un premi en el Festival Fetén li va donar molta visibilitat. A partir d’aquí, la contractació es va bellugar molt; aquest és el veritable premi: que et contractin l’espectacle. Ara estem treballant força i la primavera la tenim molt nodrida de funcions. Ara el meu problema és que no tinc temps! M’agrada anar als teatres, muntar amb tranquil·litat... Va amb el meu ADN. Ara vinc de fer feina de dijous a diumenge i en comptes de tenir un matí per descansar, vaig corrents al local a fer la instal·lació. I, a sobre, em trobo fent deu dies de quarantena perquè soc positiu. És un petit desastre. Però sé que és una angoixa puntual.

Aquest 2021 faig 25 anys de carrera. M’han donat el Premio Nacional; m’he comprat un local. És un any per recordar coses bones. Però, en canvi, no el puc disfrutar perquè em falta temps. Quina paradoxa! Vaig fer la mudança i va quedar com ho vaig deixar. I tot està una mica igual. A casa, la família també reclama. Però sé que fins a la primavera toca Déjà vu i estrenar Maña. És un flipe sortir cada cap de setmana. Estic molt content de tenir molta feina però m’agradaria treballar més a Catalunya. De les 30 funcions del 2021, només 2 (Torelló i Lleida) les he fetes a Catalunya.

Fa quinze o vint anys amb el teatre de carrer, el circ omplia quasi la meitat de programació. Tenia un pes molt important. Ara, sense que sigui amb la mateixa proporció, va entrant a les sales. Abans només eren quatre teatres que programaven circ; ara n’hi ha molts. Ara és Nadal i està ple.

Però, tot i que sempre per Nadal hi ha hagut més circ, ara n’hi ha molts més que els Nadals anteriors. El programador cada cop contracta més i està més content perquè hi ha molt bona resposta del públic. No dic fer totes les funcions a Catalunya, però la desproporció és massa gran. Ara, amb el premi, s’han bellugat les contractacions. Tant de bo que el 2022, en comptes de dues siguin set o vuit. Al final, tot es reparteix d’una forma natural. Cadascú té el seu circuit. Ja sé que no treballaré a tots els teatres de Catalunya. Molts artistes comenten el mateix. La conclusió és que el món de la programació és inexplicable. La meva distribuïdora és de Bilbao i aconsegueix moltes funcions al País Basc i algunes a l’Estat espanyol. Ara treballarem les funcions a Catalunya amb la plataforma A la pista (amb en Boni i la Sílvia Compte). També és cert que tinc un temps limitat. I em puc dedicar als artistes o a la companyia. Jo prefereixo estar-me quatre hores assajant al local, soc molt analògic, que quatre hores a l’ordinador venent espectacles. Si no et mous ni et deixes veure, el treball no ve a tu. Jo em passo les hores al local.

Ara amb Maña dic que haig de córrer per a l’estrena, però fa dos anys i mig que hi dono voltes! No totes les companyies agafen tant de temps. En el meu cas, és perquè faig moltes altres feines. No és que no vulgui delegar; és que disfruto muntant l’escenari. Vaig creant de mica en mica. I cada espectacle he anat una mica més lluny. I he necessitat més temps. Tenir la possibilitat d’equivocar-te és dur, perquè vas amb temps per corregir-ho, però sí que és veritat que arriba un moment que és dur veure un horitzó tan llunyà. Però, fins ara, després de quatre anys de creació, les he pogut desenvolupar quatre o cinc anys més. Gairebé es reparteix el temps entre millorar i mantenir l’espectacle en cartera i la creació del proper espectacle. Quan era més jove, necessitava temps per aprendre la tècnica. Ara ja no m’interessa tant; vaig aprendre malabars i cable però ja no els faig servir si no m’ho demana l’espectacle. Més que tècnica, el que mana és la creació del proper espectacle. Jo no recorro al repertori: cada espectacle té números i escenografies insòlites. Jo no podria fer un espectacle en sis mesos; no estaria content. M’agrada dedicar-hi temps. Escoltar aquests tempos que em demana el cos és el que ha conformat la meva línia de treball: espectacles curosos visualment, estris nous, números insòlits...

Sí, li dèiem la Paquita. Era una companyia formada íntegrament per sis homes. Vam dir-nos que ens hi faltava un toc femení. I vam rebatejar l’aparell (fet amb dues el·lipsis i un cable tensat).

Hi entren de manera natural. Per a mi, el que mana és el projecte, no tant que vulgui fer res a priori. A Rudo, m’agradava que la duresa del personatge hostil tingués un contrapunt sobtat perquè eren dues noies. El violí i el violoncel combinava amb la tendresa que amagava també aquest protagonista sec, auster.

A excepció de Rudo, que era un personatge molt allunyat de la meva forma de treballar i que el vaig afrontar com a repte, la resta respon a un personatge que he anat modelant, espectacle a espectacle: des del Circo imperfecto (2000) [companyia amb Cristina Solé i Kike Aguilera] i Locomotivo, (2005) té una evolució i beuen‘ l’un de l’altre. És molt identificable.

És que va molt amb la meva carrera.Aquestes connexions han anat creixent. No recorro al repertori, però el personatge és identificable, com ho és el d’en Leandre. El meu treball va més de suggerir que d’explicar.

Jo els anomeno insòlits perquè els treballo des de la meva mirada. Segurament, que trobaràs altres llits balancí similars anteriors. Sempre tens unes referències. Quan ho muntava, comentava que estava molt content perquè feia un número amb una màquina de cosir, com si fos nou, i algú em va comentar que ja n’havia vist. A Déjà vu treballo amb elements quotidians. I és molt probable que s’hagin tret a escena abans. Diferent és la Paquita o el locomotivo, que són invents. A Déjà vu hi ha una estanteria en què cada calaix té un gag, però és un element molt utilitzat en l’escena.

És el que rep la gent. Hi ha un gag que em diuen que els remet al Harold Lloyd del rellotge. És clar, la imatge és molt referencial. El joc de la màquina d’escriure està inspirat en els Simpson. Tot el que veig ho tradueixo a l’espai escènic. La creació ve d’aquesta curiositat per transformar-ho tot. La vida quotidiana es pot coreografiar. A Maña, ara desenvolupo la meva faceta d’artesà, dels 25 anys al local, de moure trastos i més trastos. Ho he fet tant de temps, que he fet un màster movent-los. Treballo un circ molt interior, de dins, i em surt de les meves estades al local i d’on vinc. El meu pare era paleta. l em va ensenyar a fer art. Però jo ara transmetria un altre art al meu fill; és una transformació gens ortodoxa.

Vull que tingui coherència amb la meva forma de treballar. L’he anat farcint sense pensar-hi; m’ha vingut donada. Un dia et porta a l’altre, i un espectacle, a un altre.

Fins ara considero que he estat fent circ. A Maña, faig un pas nou. No sé quin moment hauré de dir que ja no faig circ. Perquè hi destil·la el bagatge però potser serà més adequat dir que faig espectacles en viu o físics. És cert que a Déjà vu hi ha tant de moviment com de circ, que queda amagat. Però alhora penso que, si jo no hagués fet circ, no hauria pogut concebre aquell espectacle. Perquè el pensament de circ és el que fa que concebi una escenografia per enfilar-m’hi. No és de fons, només. Aquesta raó es produeix perquè vinc del circ. El joc del barret gegant podria semblar el de la roda alemanya, i en realitat, s’apropa més a la voluntat del risc, de fer veure que pot caure: és el codi de circ. És una concepció cirquera. Si no vingués del circ, aquest codi no hi seria. No sé quan diré jo ja no faig circ, però sí que sé que la meva realitat sempre estarà amarada de circ que dona com a resultat aquests projectes. Si parlem de dansa, hi ha molt poques companyies que posen una estructura per ballar-hi a sobre. Jo ballo amb el material; no al costat del material. De moment crec que faig circ propi contemporani, de tècnica amagada. A Maña, potser sí, encara.