La lucidesa perdura

“Un huma­nista és tot el con­trari d’un esteta: no és l’home que toca el violí men­tre Roma està cre­mant-se.” Aquesta frase extreta de l’entrada que Joan Fus­ter (Sueca, 1922-1992) va dedi­car a Tho­mas Mann en els seus dia­ris, ser­vi­ria per defi­nir la seva pròpia acti­tud davant els com­pro­mi­sos que li exi­gia el seu temps, que va afron­tar amb valen­tia, rigor i ame­ni­tat tant en els lli­bres d’assaig (Nosal­tres, els valen­ci­ans con­ti­nua sent el títol pel qual la majo­ria de lec­tors l’invo­quen, encara que només és la punta d’un ice­berg) com en els dia­ris per­so­nals (sem­pre oberts a l’obser­vació del món), en els arti­cles periodístics que va sig­nar amb pro­fusió a par­tir dels sei­xanta, i fins i tot en el seu amplíssim epis­to­lari, que des de 1997 van lliu­rant en diver­sos volums l’edi­to­rial 3i4 i la Uni­ver­si­tat de València, el dar­rer dels quals és la cor­res­pondència amb Vicenç Riera Llorca. La com­me­mo­ració del cen­te­nari, pro­mo­guda per la Gene­ra­li­tat valen­ci­ana, amb l’adhesió de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, ha de ser­vir per valo­rar com es mereix aquest lle­gat sobre el qual se sus­tenta la tra­dició assagística moderna.

De moment, la ini­ci­a­tiva és tota de la banda del sud, amb el comis­sa­riat enco­ma­nat a Fran­cesc Pérez Moragón, la cre­ació de la imatge de l’esde­ve­ni­ment per part del dis­se­nya­dor cas­te­llo­nenc Dani Nebot i l’anunci del pri­mer acte ofi­cial (la pre­sen­tació del lli­bre Joan Fus­ter i Sueca) per al 14 de gener. L’excepció, per la banda del Prin­ci­pat, és per ara el car­tell del fes­ti­val Bar­na­sants de cançó d’autor, que home­natja Fus­ter amb el lema “Nosal­tres, els Bar­na­sants”. L’esforç més enco­mi­a­ble, men­tre s’acaba de defi­nir el pro­grama, és de tota manera el que ja està desen­vo­lu­pant des de fa una colla d’anys l’edi­to­rial 3i4, que estrena el cen­te­nari amb dues nove­tats des­ta­ca­des. Per una banda, publica Hem d’acos­tar-nos més a València, que recull per pri­mera vegada, en una selecció d’Antoni Martí Mon­terde, alguns dels tex­tos que Josep Pla va dedi­car al País Valencià. Per l’altra, recu­pera el Diari 1952-1960, de Fus­ter, publi­cat per pri­mera vegada l’any 1969 com a segon volum de les Obres com­ple­tes. L’edi­tor de 3i4, Jan Bru­gue­ras, des­taca que Pla i Fus­ter tenien una amis­tat i una “sin­to­nia intel·lec­tual i política” que ja es va posar de mani­fest en l’extens pròleg que el valencià va escriure per a El qua­dern gris, que obria l’edició de l’Obra com­pleta de Pla amb el pri­mer assaig rigorós, apro­fun­dit i enor­me­ment sug­ges­tiu sobre la prosa de l’empor­danès. A Hem d’acos­tar-nos més a València, Pla al seu torn aposta, d’acord amb Jan Bru­gue­ras, per “un acos­ta­ment entre Cata­lu­nya i el País Valencià que ha de ser antro­pològic, perquè les dues parts s’ado­nin que com­par­tei­xen una forma de ser i de viure, i unes pro­blemàtiques comu­nes dins de l’Estat espa­nyol”. L’ori­gen del lli­bre, com explica Martí Mon­terde en la intro­ducció, era un vell pro­jecte de Fus­ter d’aple­gar en un volum les pro­ses valen­ci­a­nes de Pla, del qual va arri­bar a entre­gar un guió a l’edi­tor Eli­seu Cli­ment en un paper que va aca­bar extra­viat als des­pat­xos de Des­tino. Aquesta és, doncs, una apro­xi­mació a aquell lli­bre ima­gi­nat per Fus­ter. Estruc­tu­rat en tres blocs, conté retrats d’escrip­tors valen­ci­ans com Vicent Blasco Ibáñez, Gabriel Miró, Azorín, Vicent Andrés Estellés i el mateix Joan Fus­ter; diver­ses peces sobre els viat­ges de Pla al País Valencià, i la trans­cripció de les car­tes que es van escriure amb Fus­ter.

Pel que fa al Diari 1952-1960, que 3i4 com­ple­tarà amb la recu­pe­ració del cor­res­po­nent als anys 1963 i 1964, Bru­gue­ras sosté que ha aca­bat sent “l’obra de Fus­ter més para­digmàtica” pel que fa al seu con­cepte d’assaig lite­rari, tan vin­cu­lat al die­ta­risme. En aquest sen­tit, “no és un diari íntim, sinó el lloc on, sense les coti­lles del for­mat periodístic, des­plega millor el seu pen­sa­ment”. Al llarg dels vuit anys que abra­cen els dia­ris, Fus­ter va reu­nir refle­xi­ons sobre crítica literària, diva­ga­ci­ons sobre la idea de l’intel·lec­tual a Europa i arti­cles de música i pin­tura, a més de notes sobre el pai­satge. És la millor entrada al món d’aquest intel·lec­tual que es tenia per “un tas­ta­o­lle­tes menin­fo­tista”, com escri­via a Joa­quim Molas, que al con­trari el con­si­de­rava un far d’“huma­nisme moral”. El mateix Pla, que va salu­dar el seu ingrés en la cul­tura cata­lana, a par­tir del seu pri­mer viatge a Bar­ce­lona el 1954, com “un feno­men con­si­de­ra­ble”, qua­li­fi­cava els seus assa­jos de “bri­llants, aguts i sen­si­bles”, i hau­ria cal­gut afe­gir-hi amb un ele­vat gust per la iro­nia, una estratègia de dis­tan­ci­a­ment que li per­me­tia prac­ti­car la lite­ra­tura d’idees com un temp­teig, sub­jecte a rec­ti­fi­cació contínua, “sem­pre cons­ci­ent de la seua deficiència”.

Tot i que va començar publi­cant poe­sia, la va arra­co­nar força aviat en bene­fici de l’assaig, que prac­ti­ca­ria en totes les seves for­mes, des de la prosa llarga a l’afo­risme, l’arti­cle, el dic­ci­o­nari filosòfic o el die­tari íntim, amb uns títols que hau­rien de ser de capçalera per a qual­se­vol lec­tor culte: El descrèdit de la rea­li­tat (1955), Les ori­gi­na­li­tats (1956), Figu­res de temps (1957), Dic­ci­o­nari per a oci­o­sos (1964), Con­sells, pro­ver­bis i insolències (1968) i, és clar, Nosal­tres, els valen­ci­ans, que va inau­gu­rar la col·lecció d’Edi­ci­ons 62 i, també, la seva posició cen­tral en el debat polític del post­fran­quisme i la Tran­sició. Pre­ci­sa­ment per ana­lit­zar aquest com­promís el pro­fes­sor Antoni Rico acaba de publi­car també Joan Fus­ter i el pen­sa­ment naci­o­nal a l’edi­to­rial Afers, un altre dels balu­ards heroics del País Valencià, en el qual defensa que la influència fus­te­ri­ana “va ser molt més trans­ver­sal del que a vega­des es pensa”. Pot­ser el més enco­rat­ja­dor del lle­gat de Fus­ter és la nòmina de grans assa­gis­tes valen­ci­ans que li han vin­gut al dar­rere, des del seu mar­mes­sor, Josep Palàcios, i el mateix Martí Mon­terde, fins a Enric Sòria, Joan Fran­cesc Mira, Enric Iborra, Ramon Ramon o Vicent Alonso, pas­sant, i no pas d’esquit­llen­tes, per Martí Domínguez i Manuel Bai­xauli. Però el més emo­ci­o­nant con­ti­nua sent obser­var les foto­gra­fies dels seus últims anys, ves­tit amb la bata i les saba­ti­lles d’estar per casa, envol­tat de papers en un desor­dre catastròfic que recorda tant el de les fotos de l’estudi de Joan Brossa, o la fami­li­a­ri­tat amb què Rafael San­tos Tor­ro­e­lla rebia els con­vi­dats en pijama. L’assaig és també aquesta falta de cerimònia, aquesta pro­xi­mi­tat que es dona des­pen­ti­nada perquè ja no tem res, quan l’única inti­mi­tat via­ble, com Fus­ter solia dir, era la d’una “escrip­tura en samar­reta”.