Còmic deliri d’un temps

L’equip de Parking Shakespeare , amb Marc Artigau de detonant, aconsegueix signar una delirant comèdia que fa un retrat càustic de la Catalunya dels anys vuitanta. Jugant amb els tòpics d’un país que anava recuperant l’alè en la primera transició política, ensenya les parts més vergonyants amb una crueltat quasi ingènua. És divertit veure com la peripècia, amb hipnosis incloses, va revelant una corrupció convertida en llenguatge clau (mare superiora, missals cap a Andorra...) que, segons revela la Justícia ara (tres dècades més tard!), servia per perpetuar un exercici sistemàtic mafiós del clan dels Pujol-Ferrusola. Si més no, presumptament, fins que alguna sentència no declari el contrari.

La comèdia delata que la classe treballadora i catalana (que s’alinea amb la de celebrar la primera comunió, les cançons del Cau escolta, el Timbaler del Bruc i el Floquet de Neu o el Barça de les copes dels reis) va viure hipnotitzada 23 anys sota la presidència de Pujol. El corredor de karts no pretén fer cap peça denúncia, sinó riure’s de la nostra ceguesa. I de com, tot i la voluntat d’esbombar els abusos, al final va acabar sent més pragmàtic callar i sumar-se al sistema com una crosta.

Lluïsa Cunillé ja va fer una farsa incendiària amb un cotxe que tenia una avaria anant cap a Andorra (Fronteres). Artigau té més vista i aconsegueix que el públic empatitzi amb els protagonistes, uns dissortats mecànics de bona pasta. Artigau atorga als seus petits personatges de guinyol (els quatre germans del taller mecànic) un final gens èpic del tipus “L’últim que tanqui la porta!”.