Millor amagar el monstre

Només un any després de la publicació, el 1946, de la novel·la Nightmare Alley, de William Lindsay Gresham, Edmund Goulding va fer-ne una adaptació cinematogràfica amb Tyrone Power (a qui poc abans havia dirigit a El tall de la navalla) interpretant un personatge (sense res, però ambiciós i seductor) que, arribat a una fira d’espectacles plens de trucs i enganys, contempla fascinat un monstre que menja animals vius: un pobre home alcoholitzat que, per uns tragos al dia, és exhibit com una bèstia. Goulding no mostra el monstre, mentre que l’adaptació de Guillermo del Toro (que, com en el cas de la primera, es presenta a l’Estat espanyol amb el títol d’El callejón de las almas perdidas) es complau a fer-ho.

Podria considerar-se que, amb el pas del temps, el cinema ha acabat mostrant allò que havia amagat per no molestar els espectadors o per motius de censura. Mostrar-ho tot, però, no sempre és la millor opció i el cinema clàssic va convertir en una virtut no fer-ho: per això mateix és menys transparent del que se suposa. De fet, potser resulta més inquietant no veure el monstre que veure’l encarnat. El cas és que Guillermo del Toro, en contra del que també pot suposar-se, no juga a favor de la imaginació. Tot ho fa explícit (el passat, les intencions, les angoixes) narrant la història d’un personatge (en aquest cas, interpretat per Bradley Cooper) que, marxant de la fira amb una noia (Molly/Rooney Mara) que n’està enamorada sense ser idiota, creu poder enganyar tothom i enriquir-se exercint com a mentalista i espiritista. La seva ambició, però, el perd i, a més, és víctima d’una femme fatal (Carol Blanchett, caracteritzada com una doble malèfica de Carol) amb menys escrúpols i més poder que ell. És la tragèdia d’un entabanador, però, en lloc de fer-la palpitar, el director mexicà es recrea en el friquisme –era previsible que li interessés el joc que el material li dona en aquest sentit– i en la decoració artística fins a arribar a una exhibició visual amb poca ànima.