Recuperen un Pedrolo inèdit

Durant anys s’ha alimentat el misteri sobre tres novel·les de Manuel de Pedrolo que ell mateix hauria destruït, després de fracassar en l’intent que passessin la censura franquista i de considerar-les de tota manera fallides un cop mort el dictador. Una d’elles,  Tants interlocutors a Basera, datada el 1950, va aparèixer entre els seus papers a principis dels noranta; d'Els còdols trenquen l’aigua, escrita el 1960, no se n’ha sabut mai més res, i Visita a la senyora Soler, que va escriure el 1959, ja va ser localitzada a l’Arxiu General d’Alcalá de Henares el 1996, però ha estat gràcies a la labor de la Càtedra Màrius Torres el darrer any, que s’ha entretingut a digitalitzar el fons de censura dels arxius de l’Estat, que sortirà per primera vegada a la llum a través de l’editorial Fonoll, el pròxim 24 de febrer.

“Els pedrolians es tornaran bojos amb aquesta troballa”, va dir ahir Anna M. Villalonga, responsable de l’edició i comissària de l’Any Pedrolo el 2018, en la presentació de les novetats de Fonoll per a aquest primer trimestre. Escrita a Tàrrega el 1959, Visita a la senyora Soler tracta d’una “anormalitat”, com Pedrolo va comentar per carta a Rafael Tasis, a través de la història “d’una noia que duu un estrany complex eròtic”, però ell mateix no semblava estar gaire convençut del resultat, pel que escriu en la dedicatòria que encapçala el llibre: “A Joana, que em va dir que era la seva història i m’autoritzà a fer-ne una novel.la. Després no li ha agradat del tot, potser perquè jo tampoc no vaig creure-me-la massa.” El fet que s’hagués basat en experiències reals d’algunes dones que li havien fet confiança explicaria en part, segons Villalonga, que l’escriptor tingués escrúpols per acabar publicant-la. La seva prudència, en tot cas, permet presentar com “una novetat rabiosa” una novel·la de fa més de seixanta anys que la seva editora defensa per un “feminisme avant la lettre, amb el rerefons de la lluita per la llibertat sexual de les dones”, a través de la història de Jordina (la senyora Soler), que als 27 anys no ha tingut encara relacions amb cap home i expressa el seu desig reprimit amb un somni recurrent que una amiga l’ajudarà a desxifrar per mitjà de la psicoanàlisi. Amb aquest argument, enmig del qual també afloren “la grisor, el tedi i la rutina” de la Barcelona de postguerra, a més de la diferència de classes i les reivindicacions obreres, era improbable que passés la censura de l’època. L’edició de Fonoll incorpora l’informe del censor que va tombar-la el 1971, l’any que Pedrolo va intentar publicar-la per primer i últim cop, on es pot llegir que, tot i considerar-la “una gran novel·la, potser de les millors de l’autor”, havia de ser prohibida en la seva integritat per la “immoralitat de fons” i pel fet d’atacar la institució de la família.

La sorpresa d’aquest Pedrolo inèdit pot relegar a un injust segon pla l’altra gran aposta editorial de Fonoll: celebrar pel seu compte el centenari de Guillem Viladot, arran del “desencís” que ha despertat a les Terres de Ponent que la Generalitat no l’hagi inclòs en el seu programa oficial de commemoracions. A banda de la reedició de la novel·la Les cendres, el 17 de març publicarà El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo, un estudi de Teresa Ibars, que ha pogut accedir a la documentació del polifacètic artista i escriptor en qualitat d’arxivera i responsable de la catalogació del fons, per revelar “facetes desconegudes d’aquest autor polièdric i indisciplinat que va fer de la perifèria la seva trinxera”, en un llibre que defuig el format de les biografies convencionals. El punt de partida va ser la troballa d’una fotografia “molt boja”, va dir Ibars, en la qual apareix al costat d’Arcadi Rossell, El Ruso, un punky molt conegut a la Lleida dels vuitanta, que permet explorar un Viladot underground.