Qui desitja un ‘happy end’?

Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) ha estat l’avi entranyable de la dramatúrgia catalana contemporània. Ja havia dit feia anys que no volia que el programessin més al TNC ni al Lliure; que calia espai per als nous autors. I quan en va fer 75, li van muntar una festassa a l’escenari de la Sala Gran, fent-ho coincidir amb la notícia del seu incipient Alzheimer. Enguany, la Sala Beckett li ha dedicat la temporada, que va obrir amb la Descripció d’un paisatge, i el TNC ha recuperat Desig, una de les peces intrigants del dramaturg amb uns personatges pinterians que amaguen un dolor íntim. La directora Sílvia Munt ha optat per un gir final audiovisual que no estava al guió. En realitat, és una projecció possible de la incertesa dels dos personatges femenins. Continua sent l’espectador el que decideix si allò és un happy end o un capítol més del seu descens als inferns.

Sílvia Munt repeteix direcció a la Sala Gran del TNC. Si el 2009 va presentar un text de Yasmina Reza (Una comèdia espanyola), ara rescata un text del 1989 de Josep Maria Benet i Jornet. Els personatges de Desig estan desorientats, sobreviuen més que no pas són membres actius de la trama. Tots tenen una amargor que els rosega per dins i amb què, com a màxim, estan aprenent a conviure. La disposició de la Sala Gran (a dues bandes) permet acostar molt el públic a l’escena. Però és massa distància encara per captar les reaccions dels espectadors del davant (com sí que es produeix al Potser somiar del Versus Glòries , per exemple).

Són d’aquells que pensen que la vida és la joventut (és l’ombra que reviu Anna Sahun). I que la maduresa només serveix per recordar-la i per, com a màxim, emmirallar-se en la vida dels fills. La segona residència és una forma d’escapar-se d’una mena de quotidianitat que aclapara; potser fa por enfrontar-se a tanta grisor (com el personatge de Carles Martínez). Hi ha una amenaça latent evident amb les trucades silencioses que rep la dona (Laura Conejero). I en la bondat estranya del conductor amb avaria s’hi amaga una certa perversió, una por que el té tenallat al revolt (Raimon Molins, inquieta). La carretera imaginada evoca, de fet, la intriga d’Eva contra Eva, també dirigit per Sílvia Munt.

Al TNC se li gira feina perquè ara ja ha de jugar a tres pistes: reivindicar el teatre català del segle passat (Guimerà, Rusiñol, Pitarra, Vallmitjana i Oliver o Espriu), mantenir el repertori de Benet i Jornet (i els seus fills dramatúrgics amb Sergi Belbel de cap de cartell) i donar veu a les autories del nou mil·lenni (un grapat dels que ja van debutar al T6 a més dels de collites posteriors). Aconseguir aquest equilibri és el signe d’una tradició que salva els anys en què es va trencar el llegat històric del teatre autòcton.

La direcció de Sílvia Munt és molt diferent a la de la comèdia Les irresponsables. Perquè la peça, tot i que conviu amb personatges de la mateixa generació, beu d’una font molt diferent. A Desig, en la no acció dels personatges, en les seves mentides, hi ha les seves pors i les seves fragilitats. Els petons ofeguen, sí, però no està clar si maten la por o, en realitat, l’envien a un abisme encara més i més profund.