Boadas posa ordre a 30 anys d’arxiver en un diccionari
El llibre proposa un acostament heterodox a la professió que abraça conceptes tècnics i sobretot ètics
Stalin no brillava pas per la intel·ligència, sinó per l’astúcia, que Trotski considerava una qualitat bastant inferior, encara que el destí va impartir una justícia juganera: el dictador astut va morir al llit i el dissident crític, assassinat a l’exili amb un cop de piolet. Uns anys abans, el 1927, quan Charles Lindberg va entrar en la història per haver sobrevolat per primera vegada l’Atlàntic, Chesterton va interessar-se per l’equip que devia haver acompanyat el pilot en la seva proesa, i en assabentar-se que havia estat obra d’un sol home, va reaccionar amb sarcasme: “Així doncs, no té cap mèrit.” Aquesta mena de paràboles han servit a l’arxiver Joan Boadas per reivindicar el caràcter positiu de l’astúcia, sempre que se sustenti en un bon coneixement de l’entorn, o del treball en equip, recuperant l’aforisme de Brossa segons el qual “u no és ningú”, en les entrades del Diccionario ‘Boadas’ para la gestión de archivos (Ediciones Trea), trentè volum de la col·lecció Archivos Siglo XXI, que ell mateix dirigeix, i que conté un centenar de conceptes més a través dels quals assaja un vademècum molt personal dels més de trenta anys que fa que es dedica al món de l’arxivística.
“Diccionari d’autor”, com s’hi refereix, més que no pas manual terminològic a l’ús, el llibre, que presenta demà a la Fundació Valvi de Girona (19 h), acompanyat dels escriptors Lluís Muntada i Josep M. Fonalleras, reflecteix una manera d’entendre l’ofici que presta tanta atenció a la meticulositat i el rigor tradicionalment associats a la feina d’arxiver com a les seves atribucions ètiques i a l’especial sensibilitat que demana el tracte amb els llegats. ‘Honestedat’ és una altra de les paraules que desenvolupa, per remarcar que la modèstia dels mitjans no ha de ser un inconvenient per procurar ser coherents, fiables i “allunyats de qualsevol tendenciositat”, o ‘accés’, considerada la pedra angular de la professió, a més de ‘discreció’, ‘disciplina’, ‘constància’, ’passió’ o ‘creativitat’, qualitats potser bastant més previsibles en un diccionari dedicat als arxius que ‘ignorància’, que Boadas admet al seu corpus com un esperó per seguir aprenent, o ‘futur’, que entén com l’horitzó que dona sentit a qualsevol treball de memòria.
Com en el cas d’‘equip’, a propòsit del qual advertia que “les proeses individuals pertanyen al regne de les gestes, però són les accions conjuntes les que produeixen transformacions transcendentals”, també els documents (que “permeten el perdó, però impedeixen l’oblit”, segons detalla en l’entrada corresponent), adquireixen valor dins una sèrie, formant part d’un grup, enfront dels que esperen mercadejar amb certs pergamins singulars, tal com adverteix a l’entrada per ‘fetitxisme’.
Un ofici secular però poc robust
Joan Boadas (Riudellots de la Selva, 1957) va començar a exercir d’arxiver el 1984, primer a Caldes de Malavella i Salt, i des de 1990, a Girona. En tots aquests anys, i a punt de jubilar-se, ha conegut els reptes transcendentals que han suposat les noves tecnologies en una professió secular però encara, diu, “poc robusta”. El seu diccionari és una celebració d’aquests reptes, no pas un retret.