MIRADOR
El català esdevé residual al cine
Bona part de les pel·lícules més premiades als últims Goya són de producció majorment catalana però parlades en llengua espanyola: Las leyes de la frontera, Libertad i Mediterráneo. Afegint-hi Tres, el film de Juanjo Giménez que hi va ser premiada pel so, formen la llista de les nominades a la millor pel·lícula en llengua no catalana als Gaudí. Només hi faltaria El buen patrón, comptant amb la producció del patró català Jaume Roures, però no suma prou punts a la taula que serveix per valorar la participació de professionals catalans, i els elements de catalanitat. Els criteris existents, però, no se sap si expressen la indefinició del cinema català o hi contribueixen. Això mentre la llista de nominacions deixa clara la precarietat del cinema en català.
Als últims Goya, doncs, hi va triomfar el cinema de producció catalana en llengua espanyola. Del parlat en català, només El ventre del mar va estar nominat pel guió d’Agustí Villaronga (l’únic director que, amb Pa negre, ha guanyat en tota la història dels Goya amb un film en català) que adapta un relat d’Oceano Mare, d’Alesandro Baricco, inspirat en el naufragi de la fragata La Medusa. Aquest poderós film (el cineasta va fer-ne virtut, dels pocs recursos econòmics, en crear un espai teatral on es fa més abstracta, universal i intemporal una història sobre l’instint de supervivència) va passar malauradament desapercebut en la seva estrena. Els Gaudí l’han recompensat amb dotze nominacions. Una menys que Las leyes de la frontera, la pel·lícula de Daniel Monzón en què, adaptant la novel·la de Javier Cercas, diu alguna frase en català el jove protagonista infiltrat en el món quinqui de la Girona de finals dels últims anys setanta.
De fet, en competència amb només dues (El ventre del mar i Sis dies corrents) de les aspirants a millor pel·lícula en llengua catalana, els films en castellà (dir-ne en llengua no catalana és un eufemisme) acaparen part de les nominacions: a banda de Las leyes de la frontera, Libertad, Mediterráneo i Tres, en tenen 11, 10 i 5 respectivament. Afegim-hi les tres de Chavalas per contrarestar-ho amb el fet que les altres dues produccions que aspiren a la millor pel·lícula en català només estan nominades en aquesta categoria: Tros, opera prima de Pau Calpe ambientada en el món rural de Ponent, i el film de terror psicològic Visitant, que, dirigida per l’alacantí Alberto Evangelio, és d’un bilingüisme en què el català és ocasional. La màniga s’ha de fer ampla per trobar quatre nominades parlades en català (a vegades només una mica) dins d’un nombre tan escàs que l’any passat només va arribar a sis. Que dues de quatre no tinguin cap més nominació fa pensar sobre la seva valoració.
El problema afegit és que, si anys enrere, criteris de producció, possiblement induïts pels de les subvencions de la Generalitat, feia que parlessin en català personatges que difícilment el parlarien, actualment n’hi ha que fan que a Libertad (d’altra banda, l’excel·lent debut en la direcció de la guionista Clara Roquet) no es digui ni una paraula en català encara que la història transcorri en un lloc de la costa gironina. En canvi, a Sis dies corrents, el simpàtic film de Neus Ballús sobre el món dels lampistes que té nou nominacions, conviuen amb naturalitat el català, el castellà i l’àrab. Això està molt bé. Tanmateix, siguin quines siguin les pel·lícules guanyadores avui al Gaudí, el cinema català en castellà va triomfant mentre que en català es fa residual.