Art

Art per meravellar-se

El MNAC presenta en una exposició la donació d’obres de Benet Rossell que ha fet la seva vídua, un fons amb treballs icònics però també amb algunes sorpreses

Benet Rossell (Àger, 1937 - Barcelona, 2016) detestava que l’etiquetessin com a artista conceptual. La definició que més li agradava era la de “clàssic contemporani”, explica la seva vídua, Cristina Giorgi, que fa un parell d’anys va prendre una decisió fidel al gust rossellià pels parèntesis: donar part de les seves obres al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). El parèntesi l’obren les pintures romàniques de l’antiga església de Sant Pere d’Àger i el tanquen la seixantena de peces dels anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat que Rossell va deixar amb una cura màxima al seu estudi.

Cloure aquest parèntesi és la gran aspiració del museu de capçalera de l’art català per difondre, aquí i arreu, l’efervescent escena creativa que va emergir a la postguerra. Els problemes per fer-ho, vells coneguts: no té espai i té pocs diners per a adquisicions. Però sí que té un equip que hi treballa, amb Àlex Mitrani al capdavant, i va exposant temporalment episodis d’aquesta història recent lamentablement pendent de museïtzar. Rossell ha estat un d’aquells regals massa temptadors per no ser oberts tot d’una. I ara s’exhibeix en una petita mostra, Escriptures i trajectes (fins a l’11 de setembre), que Mitrani està convençut que “meravellarà” el públic.

Si més no és la sensació que ell va tenir quan va començar a escodrinyar l’estudi de Rossell i es va trobar amb obres icòniques de la seva trajectòria (força es van veure a l’exposició que li va organitzar el Macba el 2010) però també amb descobertes. Comencem per les troballes. Unes poètiques màscares de paper que va crear per fer les seves performances, i que també van fer servei a altres artistes catalans que feien colla a París. Quina delícia. Unes vinyetes que va publicar a La Codorniz, en què aflora el creador que feia “una observació fresca, lleugera, sarcàstica i intel·lectual del món social que l’envoltava”, sosté Mitrani. I un parell de prototips del que va anomenar Dibuixos de cec, tan minúsculs que hi adjuntava una lupa per veure’ls. Els va exposar el 1970 a la Galerie Bazarine de París, la mateixa ciutat que, un any després, va integrar la seva vena humorística en una mostra a la Biblioteca Nacional de França que l’entroncava amb una genealogia que partia de Goya i que l’igualava a noms tan consagrats com el de Steinberg.

“No som prou conscients del reconeixement internacional de Rossell, ni que a França és més conegut que aquí”, es dol Pepe Serra, director del MNAC. A París hi va arribar el 1963, quan l’informalisme estava esgotant la seva fórmula, per fer-hi estudis de cinema i de teatre. És a la tornada d’un viatge a l’Índia, el 1966, que fa “una mutació” que l’obrirà als nous comportaments artístics que s’han adscrit a aquest genèric que a ell tant el molestava, el conceptual. El clàssic contemporani troba el seu lloc en “els dos paradigmes d’aquestes dues èpoques, pertany tant a l’una com a l’altra” i no tindrà mai prejudicis amb la tria de mitjans per expressar-se, sigui una càmera o un paper. O sigui un pinzell, als anys vuitanta, cosa que no tothom va pair bé. “Rossell no s’apunta a la moda de la pintura, no s’aburgesa de cap de les maneres. Tota la seva obra té una coherència total perquè totes les facetes estan connectades”, raona Mitrani. I el punt en què tot conflueix és “el moviment.”

De quadres també en pengen alguns a l’exposició del MNAC i el cas és que amb ulls nets i sensibles no grinyolen al costat de les peces més entronitzades de la seva producció, com els mítics Glaçons, de resina, en els quals inseria micrografies, fotogrames, empremtes i fins i tot retrats seus. Aquest Rossell, altre cop en miniatura, concebia aquests treballs com una “exposició portàtil” que sempre duia a la butxaca i muntava quan li donava la gana. I a qui li donava la gana, com a un John Cage que va quedar, ell també, meravellat.

El MNAC sap prou bé que ocupa una posició privilegiada en el sistema museístic català, però per això mateix no l’entoma amb altivesa. I encara menys ho podria fer en el cas d’aquesta donació. En el seu testament, Rossell va fer hereu de les seves obres el Museu Morera de Lleida, com a agraïment a una ciutat que li era tan propera en la seva geografia física i emocional i que a més el va tenir sempre present. L’operació del MNAC s’ha fet conjuntament amb el museu lleidatà i la col·laboració s’estendrà en el llibre que es publicarà en breu, amb textos que posaran l’èmfasi en el Rossell calidoscòpic, el que ens va proveir “d’imatges fascinants que transporten a un altre món”. “Rossell ens ha deixat traces d’una mirada irònica, afectuosa i fantàstica del comportament humà”, rebla Mitrani, que insisteix que la presentació del seu llegat sorprendrà un públic ampli, no només l’entès, i ho fa defensant una paraula que estranyament el món de l’art té desterrada del seu vocabulari, per pur esnobisme. “És divertit.” Ho és.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia