“Dels esports se’n pot fer literatura”
Al llibre ‘Elles competeixen’, la poeta, novel·lista i periodista Anna Ballbona reflexiona i fa reflexionar sobre el món de l’esport femení
Anna Ballbona (Montmeló, 1980) és una aficionada als esports en general i al futbol en particular. De petita era de les que, a l’hora del pati, jugava amb els nens. Un dia, quan tenia uns vuit anys, va tenir els nassos d’intentar aturar un xut d’un nen de tretze, guapo, però fatxenda. El va aturar. Aquesta anècdota, narrada amb el segell Ballbona, irònic –començant per ella mateixa–, personal i alhora universal, sensible però mai carrincló, amb un estil acurat amb termes que s’escapen pels marges, obre el llibre Elles competeixen (Ara Llibres), de gènere barrejat, no indecís.
Després d’aturar aquella canonada quan era menuda es pot dir que res la va aturar a ella i Anna Ballbona es va fer periodista, poeta i novel·lista premiada. I continua acceptant reptes, com el que li va plantejar Miquel Adam quan era editor d’Ara Llibres: “Per què no fas un llibre sobre l’esport femení?” “A mi m’agraden els esports, m’agrada el futbol, havia escrit articles d’opinió a L’Esportiu, havia jugat a bàsquet, corro... Vaig pensar que podia explicar coses, però em venia de gust aprendre altres coses, fer treball de camp entrevistant esportistes i especialistes d’altres àmbits, anant a partits de criatures per captar l’ambient i mirar d’explicar històries de vida, humanes, que no se solen explicar”, detalla l’autora. “I en un sentit esportiu ampli, no només del futbol, que tot i l’èxit del Barça femení, és un món de turbocapitalisme i de mirada de qui ostenta el poder sobre el futbol, que són una colla de senyors. Som un país molt poc poliesportiu.”
Primer va fer una feina de documentació, anant a parlar amb persones estratègiques que li donessin idees sobre una certa visió de gènere des de l’esport. “Si no hagués consultat Susanna Soler, de l’INEFC, no hauria parlat amb una patinadora com Anna Quintana, perquè pensava que tenien més gràcia esportistes que practiquen disciplines tradicionalment d’homes.”
També va demanar ajut a professionals reconegudes i, casualment, veïnes. “Olga Viza, que és molt propera i parla clar, em va dir que entrevistés una portera d’handbol, com Nicole Wiggins, perquè són molt particulars. Per posar la cara davant una pilotada que et pot trencar els morros, cal ser especial”, i ho diu ella...
Llavors va començar una fase de fer llista, concertar cites i entrevistar, deixant-se portar per la intuïció. Va fer una vintena d’entrevistes llargues, d’entre una i dues hores, transcrites íntegrament per aprofitar la part més essencial o allò en què l’autora veia la part del relat que més li convenia. “No volia fer un llibre d’entrevistes pregunta i resposta. He volgut fer un llibre d’idees, fragmentari, sense mostrar trajectòries ni ser exhaustiva. He unit aquests fragments d’una manera lliure, seguint un procés intuïtiu. Al principi vaig caure en el tic periodístic. Després, de mica en mica, ho vaig corregir, vaig treure el suc després de processar totes les històries.”
Hi denuncia la discriminació (encara ara) de les dones esportistes, mostra com la determinació d’algunes ha obert camí i anima, a través de les entrevistades, que les noves generacions continuïn aquesta lluita. “Marta García i Laia Esquís m’han mostrat, des de la seva joventut, que hi ha molts camins possibles. Són testimonis molt enlluernadors perquè no es deixen vèncer”, afirma.
“Poso en circulació referències, idees, debats, reflexions que ens han dit que havien d’estar en l’àmbit íntim. Cada cap de setmana moltes nenes, noies, dones, fan esport i això no és a l’esfera pública i, a través d’aquest modest llibre, és el que he volgut compartir”, confessa Ballbona.
Un llibre ‘diferent’
Ha tractat el contingut com a material literari, de no ficció, barrejant gèneres. És un llibre diferent, en el millor dels sentits. “Dels esports se’n pot fer literatura. Com als anys trenta, en què no hi havia una barrera entre cultura i esport. El llibre és una invitació a trencar aquests prejudicis i que gent a qui no li agraden els esports s’hi acosti i gent a qui sí els agraden se sorprengui per una certa narrativa literària. Tenia clar que no faria un llibre de tesi. Ja sabem que hi ha moltes desigualtats de gènere i en el cas de l’esport, molt clarament.”
L’autora té clar, però, que no tot és cosa d’ara, al contrari, hi ha molts anys de lluita i moltes pioneres. “Ara hi ha un prendre consciència i agafar les regnes des del món de les dones, en molts àmbits. Però no podem interpretar aquesta onada provocada pel futbol femení com si no hi hagués hagut res abans. I hi ha trampes, com ara que tot sigui Barça i futbol, i el mercadeig que comporta. El llibre té un punt somiador de reivindicar fins a l’última esportista de qui ningú es recorda i de tenir empatia amb totes les minories esportives. He intentat impartir una certa justícia poètica en l’esport.”
En mitja dotzena d’ocasions, Ballbona escriu que va “caure de cul” amb alguna afirmació o situació narrada. “Cada entrevista tenia elements, informacions, vivències, reaccions que em deixaven bocabadada i vaig decidir que havia de reflectir aquest astorament. Es pot dir que totes les entrevistades mostren un to d’entusiasme, de fermesa, de passió, d’obstinació... I això també ho vaig voler mostrar.”
Tot plegat, després de tres anys de feina, l’ha afectat. “He fet un canvi de mirada, en escriure el llibre. Ara miro molt més esport femení i m’he adonat que tot de conceptes que ens han venut com a normals, no ho són, però la reiteració imposada ens ho ha fet creure.”
No ha oblidat la part lúdica d’una activitat que tant li agrada. “Al llibre també hi ha una certa reivindicació i celebració del joc, de la competició, de passar-ho bé fent esport.” Perquè Ballbona evita el dramatisme. Que cadascú tregui les seves consideracions. Una seria que la frase “l’esport femení ni és esport ni és femení” potser mai va tenir gaire sentit, però ara ja està al fons de la paperera de la història.
Un treball de camp amb vint entrevistades
Elles competeixen compta amb dos breus epílegs vistosos, un d’Alexia Putellas, l’actual millor jugadora de futbol del món, i l’altre de Gemma Mengual, una de les millors nedadores de sincronitzada de la història.
Anna Ballbona ha comptat amb altres testimonis, vint en total, com a base per escriure aquest llibre, com el de la professora de l’INEFC Susanna Soler, el de la veterana periodista esportiva Olga Viza i el de la psicòloga esportiva Imma Puig. Ballbona també va conversar –va enregistrar i transcriure al voltant de 30 hores– amb esportistes i periodistes, com ara Aliona Bolsova, Laia Sanz, Roser Tarragó, Núria Picas, Mireia Vicente, Anna Quintana, Laia Palau, Mireia Belmonte, Laia Esquís, Leire Bosque, Mercedes Milà, Imma Pedemonte, Nicole Wiggins, Melanie Serrano, Inés Etxegibel... Totes li van explicar a cor obert anècdotes, dificultats i aprenentatges en el món de les respectives disciplines esportives. I Ballbona ho ha transformat en material literari i de debat.