“Cal temps per a la poesia a les aules”

Els ensenyants, en general, estan molt tips. El que em provoca més tristesa és que els veig desencantats. I això em fa molta por, perquè els van burxant molt des de l’administració i no hi ha bons ponts d’entesa. Ho veig bastant fotut, vaja, la paraula seria aquesta. Tornar a engrescar la gent és important, no sé si com cinquanta anys enrere, però es necessiten ganes i empenta.

No creia que tingués res interessant a explicar. He fet de mestra, però fer les memòries em sonava d’allò més pompós. Per això d’entrada vaig dir que res de res. Un dia, em vaig trobar una persona que feia cinquanta anys que no veia, vam recordar els meus temps a Santa Coloma de Farners i, aleshores, ho vaig veure clar: podia fer un llibre de records, partint d’un moment de la infantesa fins arribar a ser mestra. D’aquesta manera vaig trobar el desllorigador.

Exacte. El mestre ha de descobrir el potencial de cada nano. Però no els ho posem fàcil, perquè els mestres tenen molts alumnes per aula, nouvinguts... Encara que hi hagi aquest panorama, el mestre gairebé té l’obligació de descobrir-ne els potencials. Si ho descobreixes, segur que l’alumne avençarà. Sobretot aquells que són més callats, més tímids, que no expliquen massa coses. Fins i tot, també amb els que van bé. Van bé i sembla que això sigui prou. Tots necessiten empenta per treure millors resultats, no com una competició sinó per estar bé amb ells mateixos.

La poesia ho amoroseix tot. Si pots veure la part poètica de les coses, milloraràs, que no vol dir necessàriament sempre amb rima. El que passa és que, moltes vegades, sembla que no hi ha prou temps per a la poesia, que les estructures massa fermes dels programes escolars no la permeten o només en moments molt puntuals, i no hauria de ser així. La poesia hauria d’impregnar més moments de l’horari escolar. Un puntet de poesia, de literatura, de cinema...

[Riu.] Jo m’ho muntava per, almenys una vegada al mes, projectar-los una pel·lícula. Tenia normalment cinquè o sisè, els més grans. En vèiem una al mes, o sigui, una vintena a l’any. Era una sala fosca, una pantalla i bones condicions de so i àudio. Vèiem cinema, però després no els feia fer pas cap treball. Una conversa, sí. D’aquesta manera, no s’ho agafaven precisament com un càstig.

La família Adams, El gigante de hierro... Depèn del grup d’alumnes. També uns Goonies, que ara diuen que s’ha de revisar perquè té trets masclistes. Molt celebrada va ser La núvia de Frankenstein, de James Whale, en blanc i negre i en versió original subtitulada, i, després, El jove Frankenstein, de Mel Brooks. Un duet que va ser la bomba. El cinema en blanc i negre també els pot agradar, però ben venut. Per exemple, El maquinista de la general, de Buster Keaton, una joia. Això sí, els ho has de saber vendre. Ben introduïda i ben vista la gaudeixen molt. I tot això, que quedi clar, no vol dir que siguis una mestra tova; jo més aviat tenia fama d’exigent, sense problemes de disciplina.

Sí, va ser en l’època en què ella vivia amb Jack Nicholson. Després, es van separar i es va casar amb un senyor normal [riu]. Tot va venir de la meva relació amb l’escriptor Roald Dahl, autor de Les bruixes, el llibre que es va convertir en la pel·lícula La maledicció de les bruixes, protagonitzada per l’Anjelica. El casament va sortir en una revista i un meu alumne va venir a classe dient: “La bruixa es casa!” Li vam enviar un treball com a regal i vam tenir la sort que el seu representant l’hi va fer arribar. A partir d’aquí, va començar una relació epistolar de molts anys. Puc dir que Jack Nicholson li va fer portar una vida bastant distreta, i deixem-ho aquí.

Jo de música no en sé, però molts músics han fet servir poemes meus. El que feia amb la música era introduir-la en petites dosis a les aules, deixar que pintessin mentre l’escoltaven, que els suggerís gargots, colors... Això es pot fer amb música clàssica i amb la Rosalía. Sempre que hi hagi una base, és clar; la Rosalía ha estat al conservatori. Es tractava de barrejar qualitat i varietat. Lectura, música i cinema no s’haurien de deixar perdre a primària i secundària.

No li diré mai a un nen que encara no està format com a lector que a mi El petit príncep no m’agrada. En les memòries, que és un llibre per a adults, sí que ho diré. No es tracta de traslladar al nen el que a tu t’agrada, sinó d’acceptar el que li agradi amb ell. Que faci la seva pròpia tria, però amb una base de qualitat. És el que l’adult li ha d’oferir: la qualitat, des d’un llibre fins a un còmic. Ara bé, si veiem que només ens porta llibres de youtubers, no anirem pas bé. Això no seria llegir, de la mateixa manera que teclejar el mòbil no és pas escriure. A classe, jo recomanava pocs llibres; introduïa, això sí, les novetats i deixava que ells s’hi interessessin

[Riu.] Quan els seus llibres van entrar a les meves aules, van enganxar a tothom. També a mi. Personalment, era un entremaliat; com a autor, és un clàssic que no envellirà mai. Vam buscar la manera de connectar-hi els alumnes i ho vam aconseguir. Una vegada més, enviant treballs. Era una persona molt intel·ligent i tenia una bona secretària, tots dos van ensumar que el nostre material era bo de debò. Ple de color, de dibuixos ben fets, polits, amb poc vocabulari anglès però molta imatge. Eren treballs diferents que els van enamorar. Tot i que ell es va morir, la relació va ser fructífera, fins al punt d’anar a casa seva a Londres. Era un senyor molt interessant i molt natural, que ens portava a passeig i, quan es cansava, se n’anava a fer la migdiada. Gràcies a ell, vam conèixer altres autors; per això ha tingut una presència especial en la meva vida. Li vaig escriure un llibre i tot. Per això dic que, després del meu marit, és l’home de la meva vida.

Sí, perquè el més maco d’escriure un llibre és dedicar-lo a gent que aprecies. O a gent que ha ajudat l’escola; des d’un pastisser a un guitarrista o un escriptor. I als nanos els has de fer entendre que tots tres són igualment importants.

Ui! Quan érem petits i et veien decaigut, et donaven un ou fresc amb raig de vi dolç. No soc gens de beure, però ara hem anat a l’altra punta; ara, resulta que els nens no han de beure res relacionat amb el vi. No saben què és la verema, tret si viuen a Sant Sadurní. Del vi no se n’ha d’abusar, però és la nostra història: el van portar els grecs i els romans. I valorant la història no farem pas que els nanos es tornin uns borratxos. És curiós, però ara estic preparant un llibre juvenil que parla, precisament, de la vinya amb un poemari per a nens. És com això de criticar els antics contes perquè són molt masclistes. Els nens han de veure els contes de manera normal i, després, explicar-los el context. El que li passa a La Caputxeta Vermella és que és ximpleta, per això se la menja el llop. I ja està. El món és dur; espavilem una mica. Què és això de dir que fer cagar el tió és un exercici violent?

A la classe no has de ser política partidista. Però si hi ha una injustícia al voltant, a la societat, un mestre ho ha d’explicar a l’aula. Però, és clar, la repressió sempre està a punt. I l’1 d’octubre va caure sobre els mestres, que tan sols havien explicant una cosa evident: que un grup de policies va atonyinar un personal que només volia fer una cosa tan digna com votar. Els ensenyants les han passades molt magres encara que ara se’n parli poc. El tema dels miners de Xile va sortir a partir de les notícies; ho vam seguir i va servir per descobrir Xile, per escoltar cançons de Víctor Jara, per saber que hi havia hagut una dictadura, amb Pinochet al capdavall. Igual que aquí, que també n’hi va haver una, el franquisme. No sé, si ho fes ara, si em vindrien a buscar les pessigolles. Però ho tornaria a fer.