Llibres

Irene Solà

Escriptora

“Pensava que per explicar històries calia anar molt lluny”

L’impuls d’aquest llibre era mirar-me el món i intentar explicar-lo des de molts llocs diferents

Acaba de sortir la versió anglesa de la novel·la Canto jo i la muntanya balla (2019) i la seva autora, Irene Solà (Malla, Osona, 1990), va protagonitzar dos actes a Londres, a la London Book Fair i a la coneguda llibreria Foyles. Formaven part de Spotlight - Catalan Culture in the UK, un programa d’actes organitzat per l’Institut Ramon Llull. Es fa difícil mesurar la rebuda que li van dispensar, però tots els indicis apunten a l’èxit: els petits auditoris plens a vessar de gent atenta; els comentaris elogiosos dels escriptors Max Porter i Daniel Hahn, que van presentar els actes... No és cap sorpresa per a una novel·la que ha convertit Irene Solà, als seus 32 anys, en l’autora en català en actiu més traduïda. Ja s’ha versionat en 25 llengües, i l’autora està en plena gira promocional per Europa i Amèrica. L’èxit no sembla que tingui res a veure amb ella, que va desbordar de carisma i simpatia a Londres, va explicar la seva obra amb un discurs brillant i es va mostrar molt feliç de com li van les coses. Espera, però, tornar aviat a la seva màxima felicitat, diu: escriure.

Com està la seva agenda aquests dies?
Vinc de passar uns dies a Alemanya per presentar la traducció a l’alemany, després vaig anar a Macedònia a presentar la de macedoni, i he vingut cap aquí. M’emociona llegir una traducció meva i que ni l’alfabet sigui el mateix, que el llibre hagi viatjat tan lluny que no entengui la llengua ni l’alfabet. És molt interessant veure com sona una altra llengua. Al llibre li neixen potes i una cua, comença a caminar, i va a països, a llocs i a cases amb llengües que no puc ni seguir.
Un cineasta parlava de la riquesa que representa sentir la musicalitat de les altres llengües. Amb els llibres passa igual?
Sí, és molt emocionant. Quan he estat a Alemanya, fan una cosa que m’ha sorprès bastant. No fan les presentacions de llibres com les fem nosaltres, sinó que fan lectures. Durant 45 o 50 minuts, l’autor llegeix el llibre. Com que jo no puc llegir en alemany, quan vaig anar a presentar el llibre vaig llegir uns fragments en català, perquè ens semblava interessant que la gent sentís com sona, i llavors l’editor llegia fragments en alemany. Jo amb el llibre en català al costat l’anava seguint, amb els noms de llocs i personatges i les poques paraules que més o menys podia entendre.
I després va als Estats Units, de costa a costa, no?
Sí, passo uns dies per casa i després vaig a fer costa oest dels Estats Units, baixo a l’Argentina i, després, costa est dels EUA.
Varia molt la reacció de la gent i les preguntes que fan d’un lloc a l’altre?
A mi em sorprèn molt positivament. També depèn de quan arribes al país. No és el mateix anar a un país el dia que el llibre surt, quan la gent no ha tingut temps de llegir-lo encara i s’hi apropa per curiositat, que arribar a un país on el llibre ja fa mesos que ha sortit i la gent que ve als esdeveniments ja l’ha llegit. Això és molt interessant. Va passar a Hongria i jo vaig al·lucinar de la rebuda i la connexió amb els lectors hongaresos. És molt interessant quan et passeges i parles amb els lectors d’altres llocs. Els alemanys, per exemple, fan moltes preguntes. És interessant veure què pregunten, què volen saber.
Crec que es pot dir que és l’autora en català actual més traduïda sense por d’equivocar-se. Només té al davant clàssics com Mercè Rodoreda, Ramon Llull i Espriu. Com ho viu? Costa mantenir l’ego a ratlla?
[Riu] Jo et diria que es viu sense acabar-s’ho de creure. Per a mi el més important, divertit i interessant és estar connectat amb una història, investigant, en el moment d’estar pendent del que vols explicar, i això per a mi és el que s’ha de protegir i allò a què has de dedicar més temps. Quan estic viatjant no puc escriure gaire. M’agrada molt viatjar, però vull tornar a casa i escriure cada dia. El que trobo més important de tot i divertit és escriure. Tota la resta... Està molt bé ser avui a Londres parlant amb tu, o fent una xerrada amb el públic; m’agrada conèixer gent que està escrivint... Però el millor és arribar a casa i escriure.
No és contradictori gaudir tant escrivint sobre coses tristes, com algunes de les que passen a ‘Canto jo i la muntanya balla’?
Una cosa no exclou l’altra. Es pot gaudir escrivint, encara que sigui una cosa que també t’està despertant altres sentiments. Mentre escrivia el capítol de l’Eva, aquesta nena republicana, recordo tenir un nus a l’estómac, va ser molt intens, dur fins i tot. Això no treu que hi hagués un gaudi. Són diversos sentiments i sensacions. Se la mateixa manera que la nena parla de coses terribles, de morts, des d’un lloc que també permet la llum.
És similar a gaudir d’un drama al cinema.
Hi ha gent que mira pel·lícules de terror des del gaudi. Jo no, però la gent a qui li agrada el gènere, gaudeix i també té por.
La diversitat de veus narratives, fent explicar coses a persones, fantasmes, animals i fins i tot a elements de la natura, no és un exercici d’empatia al màxim?
El que em duu a fer això no és tant intentar empatitzar amb tot, sinó preguntar-me coses. Intento fer-me preguntes sobre el llenguatge, sobre la construcció d’històries, la nostra relació amb la vida i la mort, la violència i la guerra... És des d’aquí que trobo el camí del llibre i decideixo que vull explicar una història. El que passa és que quan ets a dins estableixes punts de connexió, d’empatia amb els personatges. Algun periodista m’ha preguntat quin soc de tots aquests personatges i la meva resposta és que jo no en soc cap, i alhora hi ha alguna cosa de mi en tots. He hagut de trobar alguna porteta que em permeti posar-m’hi a dintre, encara que parli d’un bolet o un núvol.
I des d’aquí sorgeixen punts de vista diferents sobre el món...
El que tenia ganes de fer amb aquest llibre era mirar-me el món i intentar explicar-lo des de molts llocs diferents. Aquest és l’impuls que em porta a plantejar aquest joc. La veu l’han tinguda majoritàriament uns. És dir: “Un moment, mirem altres maneres de veure-ho!” Per això, tot just començar el llibre, a en Domènec li cau un llamp al cap. Durant dues pàgines, ens podíem pensar que en Domènec seria l’heroi protagonista clàssic: és un senyor, és atractiu, creatiu, un pagès en aquestes muntanyes... La seva veu hauria estat la que hauria protagonitzat la gran majoria d’històries que hem sentit. Una mica per això, tot just començar la novel·la, de cop i volta no és ell que està explicant aquesta història, sinó els núvols. I, a més, els núvols el situen al mateix nivell d’un grapat de cargols! Diuen: “No hem fet res, només hem matat un senyor i un grapat de cargols!” Per tant, Canto jo... no serà una història clàssica, sinó que tots aquests altres podran explicar la seva manera de veure el món, i cap d’ells és més important que l’altre. Aquesta és una de les premisses del llibre.
Què li resulten més propers? Els personatges humans, els fantasmes, els animals o els elements de la natura?
No sabria triar què em resulta més pròxim. No em resulten més pròxims ni els fantasmes, ni els humans ni els elements de la natura. Quan trobes la porteta per entrar a dintre, jugues amb els materials i les idees que tens.
Quina relació té amb el món de les arts i com ha influït en la seva obra?
Vaig estudiar belles arts, i tinc la sensació que vaig aprendre a crear, a treballar, a escriure, des del context de les metodologies de l’art contemporani. Això per a mi vol dir que el procés és tan important com el resultat, que el projecte té a veure amb una investigació, una recerca; no decideixo quin llibre escriuré amb abans, sinó que intento pensar què m’interessa, a quines idees, conceptes i reflexions vull dedicar la major part de les meves energies, els propers mesos i els propers anys... A partir de tot això començo un procés de recerca, lectura, prendre notes, apropament a certes persones que saben coses que jo no sé... És un procés d’anar omplint aquesta piscina grossa, i les piscines individuals de cada capítol en el cas del llibre Canto jo i la muntanya parla. A partir d’aquí, vas entenent quina història vols explicar i com la vols explicar.
Com influeix en la percepció del món, en la cosmovisió, ser d’un poble petit com Malla, de 200 habitants?
No ho sé, no tinc una resposta gaire clara per a això, perquè Malla és un poble tan petit que bona part del meu dia a dia com a nena l’havia de fer a Vic: escola, institut, extraescolars... Tinc molta relació amb el context vigatà, que és una ciutat grossa. De seguida que vaig fer 18 anys, vaig anar a viure a Barcelona; després, a Reykjavík, i després, aquí a Londres. Una de les coses que m’han passat en relació amb el lloc d’on vinc és que vaig créixer pensant que per explicar històries universals i contemporànies me n’havia d’anar molt lluny. Pensava que per explicar històries que poguessin arribar a tothom havia d’anar a grans ciutats, parlar de Nova York, Barcelona, Londres... Amb 18 anys vaig marxar amb moltes ganes de veure món, però viure en tots aquests llocs em va permetre adonar-me que hi passen històries fabuloses i potser un dia em poso a escriure-les, perquè he viscut deu anys o més en grans ciutats, però potser m’interessava girar el cap i parlar d’altres coses: dels xocs, de les històries, de les violències que tenen lloc en contextos més a prop d’allà on havia crescut. Els dics (L’Altra Editorial, 2018) passa en el context de la comarca d’Osona i Canto jo... se’n va Prepirineu amunt, que m’ha obligat a fer molta recerca, tot i que està a prop de Vic, a una hora en cotxe.
Fins i tot ha trobat inspiració en cançons i històries que li explicava la seva mare...
Sí, m’agraden molt les històries, que me n’expliquin, escoltar-les. M’ha agradat des de sempre. Era una nena que anava sempre amb les orelles aixecades cap a tot el que té a veure amb la narrativa, amb el que els anglesos en diuen storytelling. Des d’un lloc més instintiu, però també des de la reflexió, em permeten reflexionar i entendre moltes coses: com mirem el món, com l’imaginem, com el construïm, i com en explicar-lo el construïm, perquè realitat i ficció es retroalimenten constantment.
Quin percentatge de la seva escriptura es deu a la poesia?
No puc parlar gens en números concrets. Ho sento d’una manera semblant al fet de venir del context de les arts. La meva sensació és que tot parteix del mateix pou d’interessos i ganes d’investigar, jugar i aprendre, el que passa és que pren formes diferents: novel·les, poemes o projectes que encaixen millor amb l’etiqueta d’art. Vaig escriure el meu primer i únic poemari des d’un context de belles arts, quan estava pintant, fent vídeo... Però em vaig adonar que també volia treballar amb les paraules com a matèria primera, igual que estava treballant amb molts altres materials. Va ser aquí que vaig tancar el meu llibre de poemes [Bèstia, 2012].
Per què la muntanya interessa tant a una persona de la plana?
No sé què dir-te. Quan vaig començar aquest llibre em vaig adonar que volia pujar muntanya amunt. Vic està en una zona molt plana. Molts dels temes que volia treballar, des dels processos judicials per bruixeria passat per les dones d’aigua, la retirada republicana... estaven en aquest territori més enfilat que és el Prepirineu. I amb aquest llibre volia replantejar-me, preguntar-me, intentar repensar conceptes com el de naturalesa, com ens relacionem els humans amb el que considerem naturalesa. Volia sacsejar una mica aquesta relació romàntica o bucòlica que de vegades establim amb el que no entenem, o situem darrera una ratlla. Tot això també forma part de les reflexions que duc a terme amb el llibre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.