“Teníem la impressió que avui en dia el periodisme va massa de pressa i es queda sovint en una certa superficialitat. Nosaltres ja tenim uns quants anys de professió i ens venia de gust fer un treball profund, explicatiu i gairebé enciclopèdic, al qual hem dedicat més d’un any de treball.” Ho explica Miquel Macià (Vic, 1957), director de Nació Digital, també en nom de Pep Martí (Barcelona, 1964), redactor del mateix mitjà i coautor amb Macià del llibre Els que manen ( Saldonar ), subtitulat Vida i miracles de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya. Aquest volum de 643 pàgines, que inclou un índex onomàstic amb més de 1.200 noms, explica qui són aquestes 50 famílies i d’on provenen les seves fortunes, i les distribueix en sis apartats: Els cognoms que sempre hi són; La seducció dels negocis; El triomf dels mitjans i la cultura; Els que aixequen la persiana, o sigui, els fabricants; Begudes, joc i hotels, i El contrapoder de Barcelona.

Per aquestes pàgines desfilen els Cambó, els Vidal-Quadras, els Güell, els Millet, els Samaranch, els Lara, els Godó, els Tous, els Ferrer Salat, els Puig, els Suqué Mateu i també noms propis com ara Isidre Fainé, Carles Tusquets, Jaume Roures, Antoni Vila Casas, Lluís Bassat, Carmen Cervera, Joan Gaspart, Josep Lluís Núñez i, entre d’altres, Josep Terradellas, l’empresari de Casa Tarradellas, no el president Josep Tarradellas. No hi ha polítics en el llibre, volgudament: “Aquests 50 no es presenten a les eleccions: el seu poder preval molt més a bastament i a llarg termini que el dels polítics, que avui hi són i demà ja no.”

I per què justament aquests 50? “De fet, procedeixen d’una primera llista de 100, però en vam anar deixant a la cuneta. L’origen de tot plegat és una sèrie que vam fer per a Nació Digital, Els 50 noms. Ens interessaven sobretot les fortunes que tinguessin un protagonisme social, que han influït en el que és el país avui dia, des de les seves posicions econòmiques, empresarials i financeres”, explica Macià, segons el qual el llibre “també explica una història de la Catalunya del segle XX i XXI”.

Macià indica que la gran majoria dels retratats, gairebé les dues terceres parts, no han volgut col·laborar en el llibre, la qual cosa confirma en part la històrica discreció o l’hermetisme de la burgesia catalana. “No hem fet premsa rosa i només expliquem vides privades quan repercuteixen en l’àmbit públic. I tampoc no parlem ni de sants ni de gàngsters. Hem prioritzat l’interès periodístic.”