Rafael Aracil, mestre d’historiadors

[Com un record d’infantesa // Sempre recordaré // A la Teresa // Ballant el vals]

Dimecres passat, 13 d’abril. vam donar l’últim adeu al mestre, company i, sobretot, amic Rafael Aracil i Martí (1941-2022), en Rafa, amb els versos d’Homenatge a Teresa en la veu d’un altre alcoià, l’Ovidi Montllor. Aquella Teresa que va acomboiar el despertar a la vida de molts xiquets de la primera ciutat industrial del País Valencià. Una industrialització tan primerenca que quan visita la ciutat el professor Emili Giralt i Raventós els anys seixanta la va comparar amb Catalunya en veure la proliferació de fàbriques i la desimboltura reivindicativa dels seus obrers i obreres.

Tota una premonició aquella Teresa dels quaranta, embogida a causa d’un bombardeig franquista, puix que una de les darreres obres del Rafael Aracil, que va arribar a la Universitat de Barcelona el 1971 amb el deixeble de Jaume Vicens Vives després d’haver participat en el Primer Congrés d’Història del País Valencià aquell mateix 1971, va ser justament El País Valencià sota les bombes, 1936-1939 (2010, amb en Joan Villarroya).

En Rafa va romandre per sempre més a Catalunya, on, sense deixar aquell pòsit alcoià i aquella sornegueria valenciana que sempre el van caracteritzar, va fer arrels i va esdevenir ciutadà de ple dret per les seves profundes conviccions democràtiques –republicanes, gosaria dir–, per la radical defensa de la llengua i la cultura catalanes, sense renunciar a l’esperit cosmopolita, conreat amb lectures d’autors tan diversos com Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Edward Palmer Thompson, James Joyce, molta poesia i, per què no, la genialitat narrativa d’un John le Carré, i una sincera solidaritat internacionalista heretada del seu pas de joventut per la militància en el marxisme més heterodox i renovada per la seva dedicació a l’anàlisi del món actual –ha estat un dels principals introductors d’aquesta disciplina històrica que avui figura en els plans d’estudis de les facultats corresponents– i de les creixents desigualtats que caracteritzen l’actual capitalisme depredador, mentre assistim a la renúncia de la socialdemocràcia de canviar l’estat de les coses i al fracàs de l’esquerra de convertir-se en alternativa.

Tot això no estava pas renyit amb una profunda estima per la vida i per considerar la història de la nutrició i de l’alimentació com un dels fonaments de la cultura, la qual cosa el va portar a establir el 1997, conjuntament amb els professors Jesús Contreras i Antoni Riera, el premi Sent Soví de literatura gastronòmica patrocinat per la Universitat de Barcelona, la Fundació Ferrer Sala-Freixenet i RBA.

Establert a Barcelona amb la seva companya inseparable de tota la vida, Mila García Bonafé, catedràtica de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEF), en un primer moment i de forma provisional a casa de l’Ernest Lluch i la Dolors Bramon, amb qui havien coincidit a València, Rafael Aracil, com a catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona des de 1986, va dur a terme una intensa vida acadèmica alhora que teixia una extensa xarxa d’amics i deixebles que de ben segur recordaran sempre el seu mestratge.

Entre les seves obres cal destacar la primerenca Industrialització al País Valencià (el cas d’Alcoi), publicada el 1974, realitzada conjuntament amb Màrius García Bonafé amb pròleg de Joan Fuster, i, posteriorment, multitud d’obres, algunes de les quals he tingut el privilegi de compartir, entre les quals destaquen Lecturas de Historia Económica, s.XX (1976-77), Història econòmica mundial i d’Espanya (1993), El mundo actual. De la Segunda Guerra Mundial a nuestros días (1995), Empresaris de la postguerra (1999), els imprescindibles sis volums de Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya (editor, 2000-2007), Espai, art i memòria: el Pavelló de la República, París 1937/ Barcelona 2007 (2008) i Diari d’una postguerra. La Vanguardia Española, 1939-1946 (2010).

A la Universitat de Barcelona va ser degà de la Facultat de Geografia i Història entre 1992 i 1998 i també responsable de la divisió d’humanitats, però, sens dubte, on va posar tot el cor i tots els seus anhels com historiador va ser en la vigorització del Centre d’Estudis Històrics Internacionals del Pavelló de la República, el CEHI, fundat per Jaume Vicens Vives el 1949. Seguint les passes del seu fundador –i també del Dr. Giralt– el va convertir en un centre de renovació i d’estructuració de la investigació històrica, sobretot centrada en Catalunya i, en la mesura del possible, en els Països Catalans.

El CEHI, en efecte, sota la seva direcció (1998-2005), no només ha estat una referència en la renovació dels estudis sobre la història més recent, sinó que ha estat també bressol de joves historiadors molts i moltes dels quals exerceixen avui com a professors del departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Entre les iniciatives més importants que va impulsar i liderar és just destacar la incorporació de nous fons documentals –personals i d’organitzacions polítiques i sindicals–, els cursos sobre memòria de la transició a Espanya i Catalunya i sobre conflictes i convergències en el món actual, els congressos i llibres sobre la Segona República, la guerra civil, la dictadura i la transició, així com diverses exposicions, algunes de gran impacte, com la que es va dur a terme en el Museu d’Història de Catalunya el 2006, República!: Cartells i cartellistes (1931-1939), realitzades en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, la Diputació o l’Ajuntament de Barcelona.

En suma, amb en Rafael Aracil desapareix un dels historiadors més importants de casa nostra de les darreres dècades, que va saber donar ple sentit a l’expressió Països Catalans concretant-la en allò que gosaria denominar el “factor humà” i en saber avantposar les relacions i les fidelitats personals a l’hora de fer front a tot allò que ens pot separar. Tota una lliçó de lucidesa pels moments d’incertesa política actuals. Que vagi bé mestre d’historiadors, mestre de vida, company i amic.

*Historiador