Les lectures planianes de Miquel Pairolí

Entre els lec­tors més cons­tants de Josep Pla, l’escrip­tor i peri­o­dista gironí Miquel Pai­rolí (Quart, 1955-2011) ocupa un lloc molt des­ta­cat. Al des­patx de casa seva, li reser­vava una pres­tat­ge­ria per a ell sol, quasi un altar, sota aquell rellotge de bus­ques que s’endar­re­rien i que con­ver­ti­ria en un preciós emblema de la vida lenta al seu últim die­tari, Octu­bre.

Tot i ser-ne admi­ra­dor des de la joven­tut, no era pas un lec­tor acrític, i en va donar mos­tres a l’assaig que va dedi­car-li, La geo­gra­fia íntima de Josep Pla, publi­cat per pri­mera vegada el 1996. Pai­rolí hi desen­vo­lu­pava, amb res­pecte i auten­ti­ci­tat, que és una altra manera d’ano­me­nar el temp­teig lliure, una apro­xi­mació als pai­sat­ges pla­ni­ans més genuïns (Girona, Bar­ce­lona, Cadaqués, Pala­fru­gell) com a exem­ples de lite­ra­tu­rit­zació del món, per insig­ni­fi­cant que fos, com les cases de dis­pesa que ana­lit­zava en l’últim capítol, ‘Les pen­si­ons o la vida a través del micros­copi’, on relle­gia Pla, i una certa història de l’Europa d’entre­guer­res, a través de les referències a aquests allot­ja­ments pre­ca­ris dis­per­ses per tota la seva obra. Intro­ba­ble des de fa anys, l’edi­to­rial Gavar­res acaba de ree­di­tar-lo amb un epíleg de Xavier Pla, que defi­neix Pai­rolí, sem­blant­ment al seu escrip­tor de capçalera, com “un home cos­mo­po­lita i glo­bal, però amb arrels”.