Música

Suu

CANTANT

“Soc d’una generació a què no ens han ensenyat gaire a estimar”

Pateixo la síndrome de l’impostor. Se’m fa difícil dir que Maria Arnal i jo tenim la mateixa feina

Després de viure, almenys en l’aspecte professional, i a diferència de tants altres companys d’ofici, dos anys de pandèmia d’allò més profitosos (150 concerts oferts i una cançó de l’estiu a TV3, Tant de bo, que pràcticament no hi ha català que no sigui capaç de taral·lejar), Susana Ventura, Suu per al món de l’art, retorna amb Karaoke (Halley Records), un tercer disc que, avui, presentarà a les escales de la catedral de Girona en el marc del festival Strenes i, el 14 de maig, al Palau de la Música en el del Mil·lenni, així com també en un munt d’altres festivals aquest estiu.

Els karaokes solen ser espais plens d’ànimes solitàries i, en general, una mica decadents.
La majoria dels de Barcelona ho són, sí, però, quan hi vas amb els col·legues i et poses a cantar Alex Ubago, ets tu qui hi posa la vida; per això m’agraden. Els karaokes són perfectes per desinhibir-se i deixar-se anar.
Desinhibir-se i deixar-se anar són, després de la pandèmia, necessitats urgents per a les generacions més joves?
No únicament per als joves, sinó per a tothom! Hi ha gent a qui, encara ara, li costa molt relacionar-se i tenir contacte amb la gent. Ens cal tornar a tocar-nos, a abraçar-nos, a parlar a un centímetre a la cara d’algú... Són coses importants, perquè les relacions personals s’han convertit en una altra cosa molt diferent.
Com ha plantejat un tercer disc?
Veig que, en els grups, els tercers discos solen ser molt importants, però jo vaig fer-ne un de debut que, ni amb el so ni amb les lletres, ha acabat sent gaire representatiu del que volia fer, de manera que aquest, per tant, fa la funció una mica del segon. He fet el que em donava la gana, però.
Com s’entrelliguen, aquestes vuit cançons?
N’hi ha una, Karaoke, que he fet expressament per justificar una mica l’imaginari del disc, però la majoria les vaig fer durant la última gira. Aquesta idea de karaoke em serveix per unir cançons que no tenen massa a veure entre elles, ja que els karaokes, una mica, ja ho són, això. Si hi ha una cosa que les uneix és la idea de celebració.
Explicava, en una entrevista l’any 2020 en aquest diari, que penjava un esbós de cada cançó a Instagram per saber si funcionava. Ha guanyat confiança i seguretat, des d’aleshores?
Sí, al 100%. Ja no ho faig. M’he adonat que si no confies en el que fas, malament rai. He arribat a la conclusió que, per mi, tenir una bona cançó és tenir-ne una que em deixi totalment satisfeta i no em faci tenir dubtes.
Quina és la seva preferida del disc?
De ti para mí. La lletra és molt crua. És, de fet, l’única cançó que canto en un to trist i amb acords menors. La resta, tot i que n’hi ha de tristes, les porto a un terreny festiu que fa semblar que no ho siguin gens.
El pop és ple de cançons festives que, en el fons, són profundament tristes.
La majoria de cançons que cantem són de desamor, de fet. Quan estàs trist, suposo que et ve de gust estar sol a casa; en canvi, quan estàs content, el que et ve de gust és més aviat sortir de festa amb els col·legues. No penses a escriure!
Quines formes d’amor, o desamor, creu que es veuen reflectides, a ‘Karaoke’?
No crec que parli gaire d’amor romàntic, per exemple. En una cançó dic: “Crec que t’estimo, i que no vull que m’estimis malament.” Soc d’una generació a què no ens han ensenyat gaire a estimar, perquè hi ha converses que, amb els nostres pares, no hem tingut mai. Se’ns ha explicat molt bé què significa tenir una família i tenir fills, però no tant què vol dir estimar bé i tenir relacions sanes. Parlo molt d’això, en aquest disc, perquè és el que visc en el meu dia a dia. A mi no m’han explicat que hi ha una cosa que és la gelosia, per exemple. Són converses incòmodes que no ve de gust tenir, però hem de començar a tenir-les perquè estem creant generacions malaltes i insegures. I tot és fruit del mateix: no haver après a comunicar-se prou bé.
Sempre ha dit que, en les cançons que canta en català, se sent més exposada. Li calen màscares, encara?
Sí. En les cançons, soc molt explícita; a vegades, massa. I hi ha moments en què encara necessito amagar-me, perquè, si no ho fes, prendria mal.
L’última cançó de ‘Karaoke’ és una versió de Radio Futura: ‘Enamorada de la moda juvenil’. Com hi ha arribat?
En una llista de Spotify. Em va encantar! No hi ha cap història potent al darrere, com que els meus pares me la posessin de petita i aquestes coses.
Què li posaven de petita els seus pares, doncs?
El meu pare toca el saxo i és molt jazzero. La meva mare, en canvi, és molt de pop: des d’Abba i els Beatles a Mecano i La Oreja de Van Gogh. El meu avi cantava òpera, a casa. I tinc un besoncle, de fet, que és tenor líric, que n’hi ha molt pocs, i fa classes al Liceu. Per sort, a casa sempre hi va haver molta música.
No fa ni quatre anys que va debutar. Què ha estat el més difícil de gestionar, en aquest temps?
Moltes coses! La por constant al fracàs absolut, la por de decebre la gent que treballa amb mi i, sobretot, la síndrome de l’impostor, que encara pateixo moltíssim. Sé compondre mínimament amb guitarra o ukelele, però no soc músic i se’m fa molt difícil dir, per exemple, que Maria Arnal i jo tenim la mateixa feina. Són coses, però, que amb l’ajuda d’un psicòleg de mica en mica vaig treballant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona