Llit rebregat i cendrer a vessar

Arribava Carles M. Sanuy al Barcelona Poesia amb moltes ganes de desplegar els seus poemes, fruït d’una destil·lació llarga en el temps. Sanuy és dels que no fan gaire soroll, viu al seu refugi de Lleida i surt el just. Després d’una tarda ben farcida d’actes, dijous al vespre Carles Sanuy va protagonitzar un xou, amb el gran Toti Soler, de poesia continguda, jazzística, un punt beatnik, però reposat... Ho va deixar clar de bon començament quan va explicar que abans hi havia “bourbon i malta, però hem abaixat la graduació”. A partir d’aquesta premissa va recordar que el títol del recital, De veure un negre tornar-se tan blanc, evocava la vomitada, a l’antiga sala Europa de Lleida, del malaguanyat saxofonista nord-americà Clifford Scott.

El recital de Sanuy i Soler s’havia estrenat al Festival Mahalta de Lleida el 2011 i s’ha mogut per diferents escenaris fins a ser ressuscitat a la Setmana de Poesia. Cal dir que la veu greu de Sanuy ens va contextualitzar cada poema, potser massa, mentre els acords del Toti l’ acompanyaven traçant una línia subtil entre el silenci i la paraula. Conec Sanuy des de mitjan vuitanta, quan començava, i puc assegurar que s’ha mantingut en el mateix discurs, parlant dels enterraments dels mots, amb el lament elegíac contingut, compensat, però, amb les dosis de mala llet marca de la casa –és de Balaguer–, la sornegueria, els crepuscles ardents i el sentiment tàcit amb el lector. Tot plegat li atorga un intimisme ferotge barrejat amb l’humor càustic que pot desembocar en el sarcasme. A la coctelera del recital, el negre es tornava tan blanc com el negre blanc de la novel·la de Boris Vian, Escopiré sobre les vostres tombes, que Carles M. Sanuy va esmentar després de l’entrada fulgurant del trompetista Matthew Simon, que va participar en un dels poemes. Simon és un dels tresors del jazz de Barcelona i n’hauríem volgut més.

La rememoració de la biblioteca íntima del poeta va protagonitzar part de l’actuació. La veu llaurada per la nicotina ens va introduir per camps semàntics líquids mentre apareixien T.S. Eliot i el seu cruel mes d’abril subvertit per Sanuy al poema Octubre. Els versos circulaven pels intersticis on la saba de la poesia batega, com en el seu poema sentenciós del vell cafè Zúrich: “Tornar a esperar, després de tant de temps! / Una excusa, potser, per aturar-se / displicent a mirar passar la vida.”

Entre el públic hi havia poetes de la nit com Susanna Rafart, Melcion Mateu, Manuel Almendro, Eduard Escoffet, Francesc Bombí i els comissaris Maria Callis i Josep Pedrals –que van sortir disparats cap a l’espectacle Serafins a El Molino–. Amatents als ritmes sincopats i emfàtics, s’escolaven Blai Bonet, Catul i l’Ezra Pound del Catai fins al poema final, un dels més coneguts del repertori de Sanuy, on el cendrer a vessar, el llit rebregat i els sorolls de la casa contemplen i es barregen amb l’enumeració de veus de la biblioteca: Cab Calloway, Tàpies, Àlex Susanna, Pepe Hierro, Viladot, Vinyoli, Jaume Pont i tants altres...