L’àlbum de la humanitat
‘Navalny’, crònica de la persecució de l’opositor de Vladímir Putin, inaugura avui la 25a edició del DocsBarcelona - Festival Internacional de Cinema Documental
-
‘Navalny’, un documental sobre l’opositor de Putin, inaugura avui el Docs CNN. -
El documental català ‘Robin Bank’. -
‘El vent que es mou’ és un film sensorial que va guanyar el premi al millor documental estatal de la Seminci DDM visual. -
El curt ‘Woman’ parla de violència de gènere a Moçambic MEDICUSMUNDI. -
Cartell de la 25a edició DOCSBARCELONA.
“Els documentals són l’àlbum familiar de la humanitat”, diu Joan Gonzàlez, director i ànima del DocsBarcelona, que celebra entre avui i el 29 de maig la seva 25a edició als cinemes Aribau, el CCCB, la Filmoteca i Filmin. El festival de cinema documental ha permès, doncs, al llarg d’un quart de segle, conèixer i veure com han evolucionat la nostra realitat més propera i el món: “A través del DocsBarcelona, un extraterrestre podria veure quin és l’àlbum familiar dels últims 25 anys a Catalunya.”
L’efemèride “t’obliga a mirar enrere”, diu Joan Gonzàlez: “Quan va néixer DocsBarcelona, els premis Gaudí no existien, i els Goya, que feia onze anys que se celebraven, no tenien premi al millor documental.” El festival ha complert els seus dos principals objectius: “Docs ha ajudat que hi hagi una indústria documental catalana potent i amb talent. I això vol dir que els professionals es poden guanyar la vida fent documentals, i, d’altra banda, hem fet una tasca de divulgar el gènere documental entre la població.”
Connexió danesa
El director de DocsBarcelona recorda que l’origen del festival té a veure amb un consultor artístic, productor, professor i especialista en documentals danès: “El primer punt de partida no ve de casa nostra, ve de Dinamarca, d’un home que es diu Tue Steen Müller, a qui retrem homenatge en aquesta edició, perquè ha estat el cap de programació dels últims anys.” A principis dels anys noranta, Müller es va preguntar “per què el documental al sud d’Europa no s’ha enlairat, quan ja fa molts anys que no hi ha dictadures”, recorda Joan Gonzàlez. “Va fer quatre accions, a Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya. En aquesta última, que es va fer a Granada, ens vam trobar ell, Aurora Moreno i jo, i vam pensar que això s’havia de fer a Barcelona. Va ser el punt de partida; dos anys més tard, va començar el Docs.”
DocsBarcelona ha estat benzina per al documental a Catalunya, subratlla Joan Gonzàlez: “Vint-i-cinc anys més tard, la fortalesa que té Barcelona, no la té Madrid, ni Milà ni Atenes. Sempre sense una estratègia prèvia, s’ha pogut desenvolupar aquesta cultura documental i aquesta ecologia que va des dels productors i directors fins a les obres, el públic, les administracions i la televisió.” Durant aquest temps, el festival “ha ajudat 700 projectes documentals”.
No és estrany, doncs, que entre la trentena de llargmetratges i els dotze curts de la programació d’enguany, hi hagi títols catalans potents, com Robin Bank, dirigit per Anna Giralt Gris, “la història d’un activista que va enganyar els bancs per agafar uns diners i portar-los a diverses ONG”; El vent que ens mou, de Pere Puigbert, que, “més que explicar-te una història, és una obra de copsar les sensacions que provoca el vent, especialment a l’Empordà”; La cuina dels homes, de Sílvia Subirós, que construeix un relat alternatiu de la història de la cuina i l’anonimat de les dones, i la coproducció catalana Erasmus in Gaza, de Chiara Avesani i Matteo Delbò, que narra “la història d’un noi italià que va ser el primer a fer un Erasmus a Gaza”.
Com cada any, DocsBarcelona connecta directament amb l’actualitat. Navalny, el film inaugural, és la crònica de la persecució de l’opositor de Vladímir Putin, i Terror contagion és un curt sobre el programari Pegasus, que va infectar els telèfons de més de 60 polítics, advocats i activistes catalans. “És pur atzar. Nosaltres fem el tancament de pel·lícules i la selecció final la fem al gener –aclareix Joan Gonzàlez–. És la realitat que ha posat això sobre la taula en aquests moments. El documental camina amb la societat, i si fa 25 anys era difícil trobar pel·lícules amb el focus en el món ecològic, aquest any tenim Aya i Fire of love que en parlen. El Docs no treballa tant en eixos temàtics, tot i que després les podem agrupar, sinó en pel·lícules individuals. Busquem obres d’art en forma de pel·lícula documental.”
DocsBarcelona manté l’aposta d’oferir tota la programació en línia, que van iniciar arran de la pandèmia: “Vam passar dels 22.000 espectadors el 2019 als 134.000 el 2020, sobretot de les grans ciutats de tot l’Estat. El festival en línia ha vingut per quedar-se”, comenta Joan Gonzàlez.Des del punt de vista narratiu, la pel·lícula més trencadora d’aquesta edició és We met in virtual reality, que utilitza el metavers per narrar una història de la realitat. Altres títols internacionals destacats són President, un trepidant thriller sobre les eleccions celebrades a Zimbawe el 2018, al poc que Robert Mugabe fos derrocat després de més de trenta anys de presidència, i Myanmar diaries, una impactant denúncia col·lectiva del terror perpetrat a Myanmar pel dictador Min Aung Hlaing que es van endur el premi a millor documental a la passada edició de la Berlinale.La presència de dones cineastes és important des de fa anys. “Ja és un clàssic, diria que més del 50% són directores –diu Joan Gonzàlez–. El documental és segurament el gènere de cinema on més paritat existeix. Per a nosaltres això ja no és una novetat.”Com cada any, el festival té un important vessant professional, que ha contribuït a consolidar el teixit industrial a Catalunya. Entre diverses activitats, s’ha arribat a un acord amb Netflix per organitzar un taller de muntatge i 40 documentals es presentaran a finançadors internacionals.
