Gola profunda

Hem retrobat Joe Cocker al costat del mar la vigília del set del set del set. Una data màgica per deixar-se seduir per les arts d’una gola profunda, capaç d’impartir tota una lliçó de soul blanc, que continua caldejant els ànims gairebé quatre dècades després de plantar una flor a Woodstock. L’encontre amb el cantant anglès se situa a cavall entre la sorpresa i la perplexitat. Sorpresa, perquè cap ni un dels presents a la carpa instal·lada al port de Sant Feliu de Guíxols no esperava un concert tan explosiu, i perplexitat, perquè el repertori ofert va volar en cercles fins als orígens tot ignorant la carnassa del seu últim disc. I la nostàlgia de les orelles és un punt neuràlgic que incita el plaer de recordar.

Cocker és, sobretot, un gran versionador. Beu d’una pila de fonts diferents i s’ha fet gran adoptant cançons que no li pertanyen. La seva longevitat als escenaris és un cas del tot inusual entre aquells que vampiritzen composicions alienes. Ell ha trobat la clau per aconseguir-ho. Després d’escoltar A little help from my friends o You are so beautiful, ningú no diria que no són peces del seu guarda-roba perquè li escauen com un vestit fet a mida. La veu rovellada amb què les canta és un element determinant per trencar procedències i desmarcar-les dels seus autors, però aquesta veu aspra i ronca, no tindria la força que té si no es guardés les espatlles amb una banda veterana que peta com un motor perfectament lubrificat.

El motiu de la visita era la recent aparició de Hymn for my soul, un àlbum que no desentona en la seva línia d’adaptacions (Stevie Wonder, Bob Dylan, Curtis Mayfield o George Harrison). Poc cas li va fer, va passar de puntetes i amb prou feines van sonar tres temes, entre ells Long as I can see the light, una commovedora balada de John Fogerty que es va guardar per a l’adéu. L’actuació es va fonamentar sobre les potes més sòlides de la seva trajectòria. Cançons de pel·lícula com Up where we belong i You can leave your hat on; èxits de l’alçada de Chain of fools, When the night comes, The letter, Unchain my heart o Delta lady i adaptacions glorioses com I put spell on you de Jay Hawkins o She came in through the bathroom window, de Lennon i McCartney, de qui tampoc no va oblidar el tema marca de la casa: A little help from my friends.

Aquest venerable artista anglès de 64 anys es belluga a espasmes i continua cantant mentre retorça els braços, cosa que li dóna l’aparença d’un personatge sorgit de les pàgines d’un relat fantàstic. Sembla un follet panxut embadalit pel ritme contundent de la banda que el recolza. Una guitarra afilada que talla l’aire, melodies de teclats d’una sonoritat pròxima a la dels vells Hammond, uns polsims de saxo per ensucrar els migtemps, una baixista contundent poc donada a les floritures i dues coristes que es deixen l’ànima en les seves coreografies.

El resultat és un dispendi rítmic que cavalca pel soul, el rock i el rhythm & blues amb una potestat demolidora. Joe Cocker sempre ha viatjat acompanyat de músics de primer nivell. I la banda que ha portat per inaugurar la 45a edició del Festival de la Porta Ferrada és digna d’una gola profunda de la seva altura.