Música
CATHY CLARET
CANTANT I COMPOSITORA
“Les fusions no es fan per moda o per diners”
Hem enregistrat el nou disc en un estudi que té un amic a casa seva, en un setè pis, amb un ascensor on fa por pujar
Al Japó, on s’editarà el disc a la tardor, allò que els agrada més és la meva veu, la valoren molt, com el meu costat més pop
”He acabat el disc per fi, només dues mescletes i ja està”, diu Cathy Claret en un correu electrònic enviat la setmana passada. Bones notícies per als seguidors que aquesta cantant, compositora i multiinstrumentista d’esperit nòmada té repartits pels cinc continents, especialment al Japó, on el segell Respect Record va publicar el seu disc anterior, Primavera (2017), i està previst que l’octubre vinent també publiqui el proper, el que acaba d’enllestir en un pis del barri de la Mina (Sant Adrià de Besòs). Nascuda a Nimes, Cathy Claret va voler ser llançada a finals dels anys vuitanta per Virgin com una nova starlette del pop francès, amb cançons com ara ¿Por qué, por qué? interpretades amb una veu eternament suau i delicada, però el seu esperit indomable la va portar per altres terrenys més complicats però també més genuïnament personals. Considerada una de les pioneres de la integració del flamenc en el pop de les últimes tres dècades –és autora del Bolleré que Raimundo Amador va arribar a tocar amb BB King–, Cathy viu actualment, o com diu ella “navega”, entre Sevilla, el sud de França i Barcelona, els tres vèrtexs del seu triangle vital, molt vinculat al poble gitano. Ella, com el fotògraf Jacques Léonard (París, 1909 - l’Escala, 1994), és gitana perquè vol.
Un disc gravat a la Mina que s’edita al Japó. Pura globalització.
Sí, el disc l’he fet pel meu compte, perquè no tinc gaires relacions en el món de la música professional i he anat a buscar sobretot col·legues. L’hem enregistrat en un estudi que té un amic a casa seva, en un setè pis, amb un ascensor on fa por pujar i tres nens voltant pel pis, no ha estat fàcil, però a mi m’agrada fer les coses amb dificultat [riu]. Ell es diu Che i abans jo no sabia qui era, però resulta que sí que coneixia tota la seva família, oncles i tietes, avis i àvies. Al seu estudi, que es troba al mateix carrer de la Mina on hi ha l’estàtua de Camarón, està gravant tots els joves del barri que fan trap i reggaeton. I jo he enregistrat aquest disc al 100% amb músics gitanos joves amb molt de talent, perquè en definitiva els gitanos van ser els primers que van mesclar el flamenc amb les músiques urbanes. També hi han col·laborat Soleá Morente, Lin Cortés i Piraña. És un disc amb una part més clàssica, amb guitarra i cajón, i una altra part amb sonoritats més actuals, amb ingredients d’aquests nous estils que els joves escolten ara al carrer, però al final tot sona a mi.
Ja té títol per al nou disc?
Jo el volia titular Tokio, però el de la discogràfica japonesa no vol, a ell no li resulta gens exòtic, com pots entendre [riu]. La discogràfica té les oficines a Ginza, la zona més chic de Tòquio.
Per què agrada tant als japonesos?
Al Japó, allò que els agrada més és la meva veu, la valoren molt, i també el meu costat més pop. En general, prefereixen la música francesa més que no pas l’americana. ¿Por qué, por qué? ja va ser un gran èxit al Japó en el seu moment i, a més, va ser dels primers èxits que va haver-hi en espanyol. A mi em feia molta gràcia perquè m’hi trobava legions d’imitadores i titulars que deien: “Ha tornat la diva francesa!” Tota aquella repercussió em va deixar bocabadada. Però al mateix temps jo no tenia mànager i anava a tot arreu en tren, perquè em fa por l’avió, però sobretot jo no em veia cantant en escenaris enormes. A mi m’interessa sobretot la música i, per contra, les fotos, els vídeos i tot allò que comporta la fama no m’agraden gaire.
Fa anys que hi ha fusió flamenca a tot arreu. Com ho valora?
Crec que per part d’alguns hi ha hagut un cert oportunisme. Ho puc dir perquè jo he vist tota aquesta evolució, des de l’època en què no es podia reivindicar Las Grecas perquè es considerava hortera, i en canvi ara resulta que és la cosa més moderna. Hi ha hagut moltes injustícies: ningú no recorda que als anys seixanta [el guitarrista flamenc i gitano] Sabicas ja va anar a gravar un disc a Nova York amb un grup de rock. I després, als setanta, van aparèixer grups tan importants com ara Los Chorbos i Las Grecas, però ara sembla que tot això es vulgui esborrar.
Per què creu que passa això?
Per antigitanisme. Jo ho he viscut perquè tinc amics en tots els barris gitanos, i fins i tot la meva filla ho ha patit a l’escola, només perquè té una pell una mica més fosca que la resta. Per exemple, li posaven notes més baixes a l’assignatura de francès, tot i que ella és bilingüe i el parla perfectament. La gent no se n’adona, però es produeixen diàriament episodis molt greus d’antigitanisme.
Sempre ha pres posició molt clarament a favor dels drets del poble gitano.
Sí, em criden sovint per donar suport a diferents iniciatives, per exemple la presentació d’un esborrany de llei que es va portar al Congrés contra l’antigitanisme i per la inclusió del poble gitano.
A la seva entrada de la Viquipèdia es pot llegir: “Durant la seva infància en més de 29 llocs diferents, al llarg de tres continents diferents.”
Sí, hauria d’escriure tot un llibre sobre la meva vida [riu]. La meva mare va morir molt jove i el meu pare tenia molts problemes. Jo sempre estava al fons de la classe, amb els bitxos raros, i els únics que venien a parlar amb mi eren els gitanos, així que tot plegat va ser força natural. Vaig anar a viure amb una família gitana de nou germans, entre nois i noies, i jo em vaig convertir en la desena germana. Els vaig conèixer a França, a la verema, i vaig anar a viure amb ells al barri de Can Tunis, de Barcelona. Amb ells vaig tenir una llar, germans, i a casa sempre hi havia una explosió d’alegria. Em van adoptar i això em dura fins al dia d’avui: és una família enorme, que està repartida també pel sud de França i Sevilla. Aquesta dispersió és molt normal entre els gitanos, que en realitat van ser els primers europeus perquè per a ells mai no va haver-hi fronteres.
Quan i com va debutar als escenaris?
Vaig començar tocant el baix elèctric amb un grup anomenat Les Arrache-Coeurs, i més tard vaig fundar la Bel Canto Orquestra amb Pascal Comelade, abans d’iniciar la meva carrera com a solista, amb el maxisingle
El color (Virgin, 1987). També he format part d’altres grups, com ara Las Estrellitas de Gracia i Los Fernández-Claret, combinant el baix, la flauta travessera, la percussió i el cant. En tots aquests instruments soc completament autodidacta i ho reivindico, no perquè cregui que les persones no s’hagin de formar, sinó perquè crec que és important començar fent alguna cosa pròpia, perquè no tot el que aprenguis en una acadèmia serà teu. És la mateixa mentalitat que tenien músics tan diferents com ara John Lennon i Django Reinhardt.
Aquest últim guitarrista, un dels pilars del jazz ‘manouche’, va ser un artista gitano de dimensió universal.
Sí, com n’hi ha tants, entre ells la gran bailaora Carmen Amaya, una estrella que omplia tots els teatres del món.
En la seva música, hi ha influències tan diverses com ara el pop, el flamenc, la bossa nova, la rumba, etc., i acaba creant un estil propi. Com el definiria?
Jo li dic pop canastero. A mi m’agrada mesclar moltes coses en el meu collage sonor, però m’agrada fer-ho amb sentit, i només pot tenir sentit si tots els ingredients que utilitzes han format part de la teva vida. Ara és molt fàcil buscar a internet i trobar coses que t’agradin per barrejar-les a la teva manera, però no es tracta d’això. Abans, per fusionar determinades músiques havies de tenir amics als barris, per inspirar-te i tocar amb ells, però ara la fusió ja no té tant de valor, la pots fer sense sortir de casa.
Què ha canviat?
Als anys vuitanta van intentar tapar totes les barriades com ara Can Tunis, que en aquella època era l’únic barri cent per cent gitano de tot Espanya, amb gent que hi havia arribat provinent de les barraques del Somorrostro. Allà hi havia un art enorme, que mai no ha estat valorat. Als informatius només es deia que hi havia molt analfabetisme, però en realitat hi havia una cultura molt rica. La gent que hi va créixer recorda que va tenir la millor infància possible. Quan van enderrocar les cases de Can Tunis, la gent va haver de marxar a Rubí, a Sabadell o a la Mina, i d’aquesta manera es van separar famílies senceres que sempre havien viscut juntes. Han volgut exterminar la manera de viure gitana, entre altres coses perquè no entenen tota la poesia i l’art d’aquest poble.
Amb manifestacions tan clares com ara el flamenc, per exemple.
Sí, el flamenc és molt més gitano del que podem creure, i en canvi hi ha festivals sencers de flamenc sense gitanos: gent que es diu de la cultura i que organitza biennals i festivals flamencs des de l’antigitanisme. Per a mi és un cas evident d’extermini cultural i estic compilant moltes dades que ho demostren. La gent vol flamenc sense gitanos,
reggaeton sense llatins, i per això es creen productes musicals en aquest sentit. No és just fer alguna cosa flamenca sense comptar amb músics gitanos, que són els que hi aporten l’essència.
Després d’haver col·laborat amb grans heterodoxos com ara els germans Amador, de Pata Negra, quin és el seu paper respecte a l’ortodòxia flamenca?
Jo sempre he volgut conservar la meva veu, que és molt pop, i només m’aprofito –en el bon sentit– del talent dels meus amics flamencs. Jo tinc molt clar el que vull, un estil molt marcat, minimalista i pop, amb reminiscències del passat. M’agrada que el resultat sembli senzill, però en realitat no ho és. En general, em semblen bé les fusions que no estan fetes per moda, fama o diners, i desgraciadament ara n’hi ha poques, d’aquestes.
Com els Amador, vostè és un pont entre cultures i músiques diferents.
El meu primer disc [Cathy Claret, 1989] va ser un èxit mundial, amb la mateixa essència que el debut de Veneno (1977), però a escala internacional. En canvi, el meu disc ara no es troba enlloc, ni a les plataformes digitals. A veure si alguna discogràfica s’anima a reeditar-lo... Mai no he tingut cap suport, i crec que és així per l’antigitanisme que et deia abans.
Per què Virgin no va saber enfocar bé la seva carrera en els seus inicis?
Ells em volien posar un productor anglès o americà. En canvi, jo volia produir el meu disc, treballar amb músics gitanos i tocar jo mateixa el màxim d’instruments, i al final vam coproduir ¿Por qué, por qué? amb Ben Rogan, col·laborador de Sade. En comptes de valorar les meves ganes d’implicar-me més en el projecte, m’hi van posar l’etiqueta d’artista superdifícil. No em vull fer la víctima, però és la típica actitud de la indústria.
Amb ‘Solita por el mundo’ (2015), que va aparèixer amb el segell de Warner i amb col·laboracions destacades, no hauria d’haver canviat alguna cosa?
Jo n’estava convençuda, però al final no va funcionar tan bé com esperava. M’ha quedat com una espina clavada.
Quan fa discos per al Japó, pensa què li agradarà més al públic nipó?
És cert que Primavera sonava més francès, però en aquest nou disc he recorregut més a les meves arrels i al de la discogràfica li ha encantat, com si hi hagués una connexió entre la Mina i Tòquio. Treballo sempre amb la màxima llibertat i sempre controlo al 100% tot el que faig .
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.