Barcelona, decadent o en alça?

Cinema

L’Os d’Or en la darrera Berlinale per a Alcarràs, de Carla Simón, i les seleccions i premis en festivals internacionals obtinguts per cineastes nascuts o vinculats a Barcelona (Neus Ballús, Lluís Miñarro, Albert Serra, Clara Roquet...) fan pensar que, almenys en el cinema d’autor, les coses funcionen més bé que mai. Però no ho veuen així els dos historiadors cinematogràfics consultats per aquest diari. Esteve Riambau, director de la Filmoteca, recorda que els de la Transició “van ser uns anys de radicalitat”. “Són temps en què apareixen determinades mitologies fins aleshores inèdites, com la nacionalista, a partir de La ciutat cremada; la mitologia sexual, a partir de L’orgia, de Bellmunt, o de l’Ocaña, de Ventura Pons...” Aleshores, “la gent era molt radical, perquè l’època ho demanava”. A partir de les primeres votacions democràtiques, el 1977-1978, “tot es va anar assentant d’una manera més ortodoxa”. Per contra, Riambau creu que “ara som molt més grisos, prefabricats i descafeïnats des del punt de vista de continguts i d’interessos; tenim molta menys curiositat”.

Àngel Comas, autor de diversos llibres sobre la història del cinema català, subratlla que el cinema “ve condicionat per les circumstàncies, tant econòmiques com polítiques”, i, des d’aquest punt de vista, “entre el 1975 i el 1982 hi havia més creativitat i més ganes de trencament, perquè sortíem d’una dictadura”. Destaca gent com Portabella, Aranda, Esteva, Jordà i Bellmunt, “que feien un tipus de cinema més compromès políticament i social”. “Ara financen el cinema les plataformes, TV3 no té diners i els cineastes han de tirar endavant els projectes amb el seu propi esforç.”

El reconeixement internacional del cinema català i espanyol ja va començar en l’època de la Transició, diu Àngel Comas, sobretot a la Berlinale, que era un festival molt polititzat (Informa Bernat Salvà).

Literatura

Amb el suposat canvi de règim polític i la recuperació d’algunes llibertats, l’efervescència dels vuitanta va ser molt guspirejant. La creació literària ho va reflectir i en va ser un estendard el moviment underground. Ara existeix? En aquells anys la creació era millor pel fet de ser més lliure? Avui s’escriu més i millor? Ho preguntem a dos escriptors.

“No crec que als anys vuitanta es fes millor literatura que ara. Si ens n’anem a l’underground, és veritat que era més potent. Però és que l’underground es mesura per oposició a allò que hi ha dalt. Què ha passat? Que discursos i posicions estètiques que aleshores haurien estat underground ara surten als diaris, els entrevisten, guanyen premis, són una mica mainstream, són glamurosos...”, afirma Adrià Pujol.

Caldria definir quins eren aquells autors. “Els escriptors catalans de la Transició, en especial els novel·listes, són Pedrolo, Capmany, Folch i Camarasa, Espinàs..., que no van ser gaire ben acollits per Sales i Rodoreda i, en canvi, es van relacionar i gairebé fusionar amb Tísner i Calders. Passen uns anys. Pedrolo i Tísner van acollir gairebé paternalment la generació dels setanta: Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Pep Albanell, Joan Rendé, Robert Saladrigas...”, assegura Joaquim Carbó.

“Evidentment, ara es publica més, hi ha hagut el boom de les editorials independents, han canviat els mètodes de distribució i impressió, tothom escriu... Hi ha bona teca, igual que als vuitanta, per força, perquè hi ha molta més gent que ha llegit i ha estudiat literatura, teoria de la literatura comparada...”, opina Pujol.

En aquest sentit, Carbó també hi diu la seva: “En aquella època gairebé era possible estar al corrent del que es publicava. Ara, no. A més, avui no hi ha gaire respecte o connexió entre els nous autors i els de generacions anteriors. Em fa l’efecte que no s’han buscat com ho fèiem nosaltres per establir enllaços, una continuïtat. En l’època de la Transició, la literatura era més aviat ordenada i mesurada, avui és una orgia desbordada.” (Informa Lluís Llort).

Còmic

“Tradicionalment, la indústria del còmic sempre ha estat concentrada a Barcelona, en un 80% o 90%, ja des de l’època del TBO i de l’editorial Bruguera, quan realment es venien milers d’exemplars, com també va passar anys més tard amb les revistes satíriques El Papus i El Jueves”, recorda Antoni Guiral (Barcelona, 1958), crític, editor i guionista de còmic, segons el qual la ciutat manté aquesta capitalitat, evidentment en un context social i polític diferent. Guiral remarca que Barcelona va ser pionera en el còmic underground, amb El Rollo Enmascarado (1973) i la revista Star (1974). El fenomen del còmic per a adults es va consolidar als vuitanta amb les revistes de La Cúpula (El Víbora, Makoki), Norma (Cairo, Cimoc) i Toutain (1984). Per Guiral, aquest ha estat un dels grans canvis, de les revistes a la novel·la gràfica més personal, sense oblidar l’entrada en joc dels comic books de Marvel als vuitanta i de la sèrie Bola de drac, a principis dels noranta, que va iniciar el fenomen del manga. La proliferació de llibreries especialitzades a partir del 1979, el Saló del Còmic (nascut el 1981) i l’escola Joso són, per Guiral, altres claus fonamentals de la consolidació de Barcelona com a ciutat sempre receptiva al còmic.

La dibuixant Sara Soler (Barbastre, Osca, 1992) viu des de fa onze anys a Barcelona, on va venir a estudiar belles arts, buscant una formació que finalment va trobar a l’escola Joso, de la qual ara és professora. Per edat, Soler no pot comparar la situació actual amb la dels anys setanta i vuitanta, però quan va arribar a Barcelona sí que va notar una cosa: “Com a lectora, a Barcelona t’hi trobes el còmic a tot arreu, perquè hi ha un munt de llibreries especialitzades per tota la ciutat.” I com a professional no li han faltat oportunitats: la seva novel·la gràfica Us (2021) va estar nominada al premi a la millor obra estatal del Saló del Còmic, i als Estats Units publica la sèrie Season of the bruja. Un canvi important ha estat la presència creixent de la dona com a autora: “Però també hi ha moltes més dones en la medicina. El que m’emprenya és que encara hi hagi sectors rancis que diguin que ara, si ets dona, publiques segur, quan és difícil per a tothom.” I el gran canvi són les xarxes, que ella aprofita: “Alguns em critiquen perquè penjo vinyetes a Instagram, però ho fan per Twitter [riu].” (Informa Xavier Castillón).

Teatre

L’actriu Carme Sansa recorda el Grec del 76, en què els actors es van comminar a fer un festival autogestionat: s’actuava, es venien entrades o se servia a les barres del bar: “Hi havia solidaritat.” Però és que sortíem d’uns temps foscos en què s’havia fet teatre sovint fintant la censura. Ara, admet, “potser ens hem acomodat”. Però posa exemples de companyies que mantenen aquella força de grup, com La Calòrica. Es creuen el seu projecte i depenen d’ells, com abans. També és cert que la democràcia va arraconar incomprensiblement autors i directors (com Ricard Salvat, que tot i ser un impuls indiscutible en la història del teatre català dels seixanta i setanta, mai se li va deixar fer una direcció al TNC, per exemple). Avui hi ha nous temes que emergeixen. Aleshores el feminisme i l’homosexualitat es pronunciaven a escena, però no amb la intensitat d’ara. Sansa es pregunta: “Abans sortíem d’una dictadura, però ara vivim una democràcia plena, realment?”

El director i dramaturg Ferran Dordal adverteix que no té gaire sentit comparar èpoques diferents. Tota cultura és filla del seu temps i de les circumstàncies històriques, polítiques i socials que l’envolten. I, per tant, és normal que als setanta sorgís aquesta convulsió optimista i esperançada, que contrasta amb l’ansietat i la depressió pròpia de la societat de l’esgotament actual. Avui es viu una “institucionalització de la precarietat” que obliga a estar treballant en molts projectes de manera simultània per poder sobreviure i que propicia adaptar els projectes a una sèrie de paràmetres no purament artístics perquè puntuïn millor en les resolucions de subvencions. A principis del segle XXI, quan ell començava, aquesta burocratització encara era molt incipient. La precarietat comporta superficialitat: treballar en molts projectes en paral·lel implica donar menys intensitat a cadascun. Dordal (que ha col·laborat amb creadors tan diferents com ara l’Agrupació Sr. Serrano, La Ruta 40 i Carlota Subirós) considera que sobreviu la gent que és capaç d’adaptar-se als canvis, que té prou olfacte per intuir quina serà la moda de l’any vinent: “Som esclaus de la dictadura de la novetat constant.” El nostre sistema teatral “es mou a partir de tendències, cada cop més canviants” i desmereix els projectes de llarg recorregut que impliquin una reflexió profunda. (Informa Jordi Bordes).

Música

Parlem, de la Barcelona d’ara i d’abans en qüestions musicals, amb Manolo García (El Último de la Fila) i Lluís Cabrera (Taller de Músics). El primer, tot citant Sisa i Pau Riba, no dubta a afirmar que Barcelona, “en música però, de fet, culturalment en tot”, va ser una “ciutat capdavantera a escala estatal” durant la dècada dels setanta. “Les discogràfiques eren a Barcelona, però d’un dia per l’altre algú devia trucar a algú altre i van acabar totes a Madrid”, indica tanmateix. “La força que van tenir Barcelona i Catalunya en aquells anys, però, ha deixat una empremta que encara és viva”, assegura. “Molts creadors joves mamen encara d’aquella teta.” El passat obrer i anarquista de Barcelona, hi afegeix, d’altra banda, Manolo García, va fer sorgir a la ciutat una “cultura popular poderosíssima” que, ara, lamenta, ha quedat “anul·lada”. “Hi havia una cultura a favor del poble i de la lluita pels drets que ara ha deixat d’existir. És una qüestió, però, mundial. El capitalisme, el neoliberalisme, no vol reflexió ni queixes, sinó consum.”

Lluís Cabrera, nascut a Jaén l’any 1954 però veí de Barcelona des del 1964, va fundar el Taller de Músics l’any 1979, en un moment en què, a diferència de tants altres llocs d’Europa i els Estats Units, els conservatoris no preveien mètodes basats en la música moderna. Barcelona “bullia” i, entre els músics fundadors de l’escola, hi havia catalans, canadencs, iugoslaus, japonesos, alemanys, argentins, xilens, andalusos i gallecs. L’èxit global de Rosalía, exalumne del Taller, és, 40 anys després, un dels fruits de l’aventura.

“Hi ha coses que han millorat i d’altres que han empitjorat”, afirma. “En qüestions laborals, per exemple, ara es donen molt més d’alta els músics, la qual cosa, en aquella època, no es feia. D’altra banda, però, recordo que molts grups sorgits en l’òrbita del Taller, en començar, ja es trobaven uns circuits muntats, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Ara te’ls has d’inventar tu i, sense apostes decidides pel talent nou, sense escenaris on es puguin donar a conèixer, hi ha massa músics que acaben en terra de ningú.”

La creació artística, opina Cabrera també, té molt a veure amb l’ambient social de cada època i, si dècades enrere tot eren “ànsies de llibertat”, ara vivim temps “amb una falta d’ànima i espiritualitat enorme”. I d’això, conclou, “la cultura se’n ressent”. S’ha perdut també, en la línia del que expliquen des d’altres àmbits, “curiositat”, però no són tot lamentacions: “L’altre dia a l’Apolo, per cert, hi tocaven quatre o cinc grups molt joves i la sala es va omplir!”, recorda. (Informa Guillem Vidal).

Art

L’historiador de l’art Joan Maria Minguet invoca Brossa per descriure el nervi creatiu de fa 40 anys. “Ell deia que, si t’interessa un art, t’interessen tots, i en aquells temps això és el que va succeir: es barrejava tothom i tot es feia per les ganes de fer-ho, sense voluntat de guanyar-hi diners.” La institucionalització de la cultura va obrir el nou paradigma. “Ara tot passa pels camins de les subvencions públiques, del poder del funcionari.”

Als anys vuitanta, en absència de museus i centres com el Macba i el CCCB, el galerisme tenia un paper preeminent, “però hi havia una Ciento que no només tenia ulls per als artistes que serien grans noms, sinó que hi passaven més coses.” La cara menys amable d’aquest dinamisme tan extraordinari no sorprèn. “Els creadors vivien en precarietat. Però és que ara sembla que vulguin viure molt bé del seu treball i jo em pregunto com poden tocar els nassos del sistema acceptant de ple les seves regles.”

En el marc actual, dominat per la burocratització “irrespirable”, Barcelona hi ha sortit perdent respecte a Madrid. “Lògic, perquè el poder econòmic és allà. Per això ens convé la independència.”

L’artista Nora Ancarola va marxar del seu Buenos Aires natal el 1977 i tot just arribar a Barcelona va detectar que les arts visuals, i la cultura en general, servien d’instrument de “visibilització i promoció política cap enfora”. L’estratègia per situar la capital catalana al mapa va persistir en el període olímpic, durant el qual es van anar construint nous equipaments, grans, mitjans i petits, “cadascun amb una línia de treball més o menys coordinada amb els centres preexistents; tots tenien prou clara la seva funció”. L’avís que no tot seria tan fàcil el va donar “la infradotació per fer les programacions”. Però també iniciatives com ara l’espai B5-125 de la UAB, impulsat per Tere Camps, feien ser optimistes. “Vam tenir la sensació que era l’inici d’una xarxa que s’aniria consolidant interconnectada. Mai va ser així. Després, la crisi del 2008 va desencadenar el seu desmantellament escandalós. Els espais més febles van desaparèixer i van deixar un buit, en particular els que s’ocupaven de les mitges carreres dels artistes. Més d’una generació va quedar en precari”, lamenta Ancarola.

Aquesta falta de continuïtat i l’eterna separació entre l’art i l’educació han dut a un escenari actual “preocupant”: “En 40 anys, no hem aconseguit que la gent tingui interès per l’art contemporani”, rebla l’artista catalanoargentina. (Informa Maria Palau).