Llibres

MARINA PORRAS

Crítica literària

“Ferrater s’escapa de la putrefacció del seu temps”

No volia agafar Ferrater per la banda torturada, la del suïcida alcohòlic, sinó com un vitalista, un ferm partidari de la felicitat
El discurs de la Gauche Divine, que se l’ha apropiat com el catalanet del grup, costa molt de combatre: és el de l’hegemonia cultural

El centenari de Gabriel Ferrater ha propiciat un desplegament d’edicions que van des de la seva obra poètica fins a la recopilació dels escrits sobre art o una nova biografia, però del que tothom parla és del pròleg de Marina Porras a l’antologia dels seus textos assagístics, Donar nous als nens (Comanegra), en el qual la crítica literària trenca les convencions per proposar un retrat de quasi cent pàgines (un llibre dins d’un altre llibre) que desbrossa el camí, començant per la fecunda comparació amb el Jay Gatsby de Fitzgerald, per llegir-lo com un dels autors més rars i fascinants de la literatura catalana.

Com és que un pròleg ha acabat convertint-se en un assaig biogràfic?
Fa molts anys que estudio Ferrater, i m’he hagut d’explicar i desexplicar moltes de les coses que he llegit sobre ell. Podia haver optat per un text més acadèmic, però ja ho he fet a la tesi doctoral, i a més em semblava una mica fals, perquè Ferrater no m’atreu perquè sigui un gran lector, que també, sinó perquè és una de les figures més interessants que he estudiat mai. En el pròleg volia mostrar la meva visió de Ferrater, i al contrari del que s’ha dit durant dècades i dècades de discurs a l’acadèmia, crec que l’obra i la vida d’un autor van estretament lligades.
Què és el que singularitza els assajos de Ferrater?
Amb ell vaig descobrir que es podia llegir i escriure des d’un altre lloc, em va ensenyar a fer crítica diferent. Té un discurs exigent, però exposat d’una manera molt neta, molt clara, perquè la seva voluntat quan escriu o parla sobre literatura és fer-se entendre, i això, que sembla tan senzill, costa molt de trobar. És un comparatista abans que existeixi tal cosa, perquè ja entén que ha de posar a dialogar Riba amb Baudelaire de tu a tu, en un moment que no ho feia ningú. Mai se li hauria acudit dividir la literatura en calaixets, compartimentar-la per nacionalitats o llengües: el gest imaginatiu dels artistes és el mateix, i del que es tracta és de valorar la qualitat d’aquest gest. Per això és tan interessant i tan estrany; mira des d’una posició sorprenent.
En el relat d’infantesa aflora una imatge terrible de la relació entre els dos germans Ferrater.
La relació entre en Joan i en Gabriel és un dels meus temes preferits. Són dos personatges intel·ligentíssims, molt oposats en el caràcter i en la visió del món. I és molt interessant veure com evoluciona aquesta relació, des de la distància, la rivalitat i l’enveja de petits, fins que de grans es retroben, encara que amb dificultats, perquè si un era complicat, l’altre també. En Joan Ferraté no està ben situat com a gran intel·lectual del segle XX, i això que es va avançar a tot de teories sobre la literatura que aquí no arribarien fins dècades després.
És interessant com contraposa també la seva manera de llegir.
Joan Ferraté fa servir els llibres per muntar-se un món interior molt sofisticat on tot és cap endintre. És una manera d’entendre el món en què la literatura és una mena de sistema que s’aguanta per ell mateix. En canvi, en Gabriel és un tipus de lector que fa servir els llibres per posar-los a prova en relació amb la seva pròpia vida. És un patró dual que es manté en molts lectors.
En relació amb l’època, diu que les dues paraules que es repeteixen més a ‘Les dones i els dies’ són la por i el fàstic.
És que la por i el fàstic són importants bàsicament per explicar el seu temps. No em sembla una anècdota. Ferrater veia molt bé que una idea central del seu temps era la por que paralitzava tothom. Que se’t desfaci l’univers no és un gest plàcid, és un acte de destrucció, i com a tal genera por i fàstic. És una reacció present a molts altres autors de l’època: en Rodoreda, en Pla. Ferrater, que era molt lúcid, no volia dur una vida negada, no volia enfonsar-se en l’ambient, i tota la seva vida expressa la voluntat d’escapar-se de la putrefacció del seu temps.
En canvi, el vers de Catul que dona títol al llibre, ‘Donar nous als nens’, és una defensa de la felicitat.
No volia agafar Ferrater per la banda torturada, la banda fosca, la del suïcida alcohòlic construït a base de clixés. La seva vida no s’explica a partir d’això. El que volia era mostrar que aquest suïcida era un vitalista, un ferm partidari de la felicitat de viure. Era terriblement intel·ligent, però alhora tenia alguna cosa innocent en la mirada. Es veu molt bé en les seves relacions amoroses: buscava amb desesperació que li funcionessin i s’hi entregava totalment. Hi ha un punt genuí, en aquesta actitud: algú que veia les coses amb tanta lucidesa i tanta mala llet, tenia alhora aquestes ganes d’abandonar-se a les dones que estimava d’una manera gairebé ingènua. Però bé, això els passa a tants senyors...
Que sempre busqués noies joves era perquè encarnaven la vitalitat que no trobava en la seva generació o perquè en certa manera podia fer-los de Pigmalió?
Per la voluntat d’ensenyar, però en el sentit positiu de transmetre. Tenia ganes de compartir les seves coses amb algú que hi respongués amb una certa innocència i un amor que no estigués contaminat per res. Ferrater es troba enmig de dues generacions. Les dones de la seva edat eren les que havien estat joves als anys quaranta, en una època de repressió, molt tancada. En canvi, les de vint anys després són noies que s’han educat als seixanta, i per tant encarnen un tipus de dona alliberada, moderna, independent. L’Helena Valentí, la Jill Jarrell i la Marta Pessarrodona compleixen aquest patró. I eren intel·ligents. No em crec que sigui anecdòtic el món cultural de la persona amb qui t’emboliques.
I elles potser també se sentien atretes per un model d’home que no veien aquí, ni que fos pels famosos texans.
És que fins i tot ara és un català estrany. Tots els escriptors contemporanis eren més grans, vivien o a l’exili o a la clandestinitat, i tenien més por. Per tant, els moderns, els cosmopolites, els guais diguéssim, eren els espanyols. Ferrater era tan modern com es podia ser, però era català.
Creu que “la mística de la Gauche Divine” s’ha apropiat Ferrater? De fet, comenta que Gil de Biedma era l’únic que no el tractava amb condescendència perquè no l’envejava.
A mi, que no soc sospitosa de tenir un background espanyolitzat com a sistema de referències cultural, em van presentar Ferrater durant la carrera com el catalanet de tota aquesta generació dels cinquanta que va modernitzar la cultura espanyola des de Barcelona. I és clar, a banda de ser mentida, és un discurs que costa molt de combatre, perquè és el de la mateixa gent que ha tingut l’hegemonia cultural durant molts anys, que a més es basa a aixafar un altre discurs.
Per exemple, la relació amb els escriptors catalans contemporanis?
És la part perversa de tot plegat. Ferrater es relacionava amb Riba, amb Foix, amb Vinyoli, amb Blai Bonet. Com és que ningú no ha posat el focus en aquestes relacions, en comptes de Barral o Biedma? Ell mateix diu que Riba és la persona més intel·ligent que ha conegut mai, i té una relació intensa amb Foix, que li dedicarà un poema a la seva mort, i amb Blai Bonet surt de festa. Com pot ser que no se sàpiga que estava tan connectat amb aquesta gent? És una falla del relat cultural, com a mínim! Algú pot preguntar-se per què Maurici Serrahima no l’esmenta als seus diaris, però és que Serrahima no n’hauria parlat ni que Ferrater s’hagués suïcidat abans. Què tenia a veure, Ferrater, amb aquell món de capellans, tancats, amb por, que no feien un pas cap enlloc? Va anar a buscar els que l’interessaven de debò. Devia veure molt clar el risc de caure en els tics d’empetitiment de l’època, i va fer un esforç explícit perquè no li passés. Per això, quan el veus a les fotos de finals dels seixanta, sembla mentida que hagués nascut el 1922, amb les ulleres fosques, els jerseis de coll alt, els texans i les bambes. Tot està relacionat amb aquest esforç per no deixar-se enfonsar.
Per què va deixar la poesia?
Crec que és un gest molt conscient d’autor: havia dit tot el que havia de dir. Té molts textos on critica que els poetes, quan es fan grans, es comencen a repetir, i ell tenia molt clar que no ho volia fer. Va entendre que era una etapa tancada perquè sabia que no hi hauria experiències prou sorprenents i noves amb les dones que no estiguessin ja explicades en els seus poemes.
Defensa també un Ferrater compromès políticament, encara que la imatge transmesa sigui la d’algú indiferent.
Volia desmentir el clixé que era una persona a qui no li interessava la política i que estava al marge de tot. El que no era és un home de partit, d’ideologies que poguessis encasellar. No conec cap altre crític que faci una lectura tan absolutament política de la literatura catalana com la fa Ferrater.
I també del país. Penso en la carta que escriu el 1966 en resposta a Golo Mann, que oferia una visió quasi idíl·lica de la Guerra Civil, com si no hagués representat un trinxament cultural.
Exactament, aquest és un paper molt desconegut i un molt bon testimoni del compromís de Ferrater. Un senyor que passa de tot no escriu una carta així.
Hi ha una reivindicació de la figura del pare, que els mateixos fills tenien per un fracassat.
A Ricard Ferrater se li desfà el món, i d’una manera salvatge. Llegint els dos fills, com que el menystenen i hi passen de puntetes, no hi havia parat gaire atenció. Però quan vaig començar a investigar sobre la infantesa de Ferrater a Reus, vaig veure que aquest senyor tenia molta més importància de la que els fills volien donar-li, i que no només era un prohom de la ciutat, políticament i culturalment molt compromès, sinó també molt culte i el que dona el primer espai intel·lectual a tots dos germans, que es passen tota la infantesa llegint. Com pots menysprear l’home que t’ha procurat aquest món tan sofisticat, tan poc comú?
S’ha parlat més de la mare, per la relació tan estreta que tenia amb Ferrater.
La mare és un personatge interessantíssim, també per la relació proustiana que tenia amb el Gabriel, que era el favorit de manera molt explícita, cosa que vol dir que en Joan no ho era. És una mica fort, això, per a un nen. Joan Ferraté és tímid, té molts problemes a l’adolescència, per la sexualitat reprimida, i li costa relacionar-se amb la gent, i al costat té aquest focus de llum que és el seu germà... No és estrany que quan acaba la carrera decideixi marxar, i passa trenta anys fora. Trenta! Es diu molt aviat.
Gabriel Ferrater era el gran seductor, però també diu que per arribar a aquest estat va haver de practicar la desmesura.
Com passa amb tants caràcters sensibles, té la intuïció que si s’exposa massa li faran mal, i ho compensa amb un caràcter explosiu i desmesurat, que és un equilibri molt difícil de combinar. És una constant de la seva vida, i fins i tot la seva debilitat, perquè necessitava tant connectar amb els altres, tenir companyia, que abaixava la guàrdia i la gent se’n podia aprofitar fàcilment.
De fet, comenta que Castellet el presentava com un pobre desgraciat que necessitava algú que l’orientés.
Aquest paternalisme perquè va decidir que no tindria una feina de 9 a 5 encara hi és en les lectures d’avui. A ningú se li acudiria jutjar un grandíssim escriptor pel seu horari laboral o pels seus costums. No és seriós. Doncs aquestes coses encara les trobo, com si Ferrater fos menys bon escriptor pel fet que no se sabia administrar els diners o perquè tenia relacions complicades amb les dones. Hi ha tot d’homenets endreçats i satisfets de portar una vida convencional molt disposats a retreure la vida dels altres.

Llegir a favor de la felicitat

Per a la promoció de l’antologia d’assajos ferraterians, Marina Porras (Rubí, 1991) s’ha presentat alguna vegada amb un saquet de nous. És la seva manera de compartir la norma ètica que Ferrater havia llegit en el vers de Catul que encapçalava el seu primer llibre de poemes, Da nuces pueris: oferir nous als nens, si saps que els agraden, és prendre partit a favor de la felicitat. L’operació crítica a vegades no és més que l’esforç per conquerir la mateixa transparència, per més que t’hi hagis barallat hores en la més absoluta foscor, i Marina Porras s’està convertint en un dels valors més decidits i documentats per afavorir aquests estats de benaurança. Ho ha propiciat en el cas de Ferrater, recollint els seus textos de crítica literària i les entrevistes que va concedir per esquerdar la closca de desventura amb què l’havíem immobilitzat, i ho ha fet també amb Katherine Mansfield, tornant-la lluminosa a La vida de la vida (Angle), una tria de les seves cartes i diaris. Fins i tot de L’enveja, aquest vici tan lleig, en va treure espurnes clarividents per a la col·lecció que Fragmenta dedica als pecats capitals. Hi deu ajudar que encara treballi a la llibreria familiar de Rubí, L’Ombra (“se n’aprèn molt, escoltant els lectors”, diu), sense deixar les classes a la Universitat de Barcelona ni la seva col·laboració com a prescriptora literària al programa El Suplement, de Catalunya Ràdio. Tot són nous.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia