Assumpta Planas pinta el son i allibera la roba estesa

Sempre que va de viatge, Assumpta Planas té una fixació: fer fotografies de la roba estesa, sigui als balcons, als jardins o als terrats. En té una col·lecció completa i assegura que no té res a veure amb un episodi d’insomni que fa anys va patir. L’interès és plàstic i conceptual –l’acte de dormir, tan universal però alhora tan íntim, el seu record, exposat allà al sol– i aquesta artista de la Selva de Mar que exerceix de professora de batxillerat artístic a l’institut Josep Brugulat de Banyoles l’ha reconduït com a concepte en algunes de les seves pròpies accions i creacions, com una sèrie de llençols dibuixats amb bastidor i després desmuntats i estesos com la roba acabada de rentar, que funcionen a dos nivells: com a instal·lació, exposats amb un component escenogràfic, i com a audiovisual, projectant aquesta idea d’alliberament.

“Una roba estesa que pesa, que té cos, que desprèn aigua, i que la calor allibera del seu pes, n’evapora l’aigua i els lliura al vent perquè els faci moure... Sembla ben bé que prenguin vida, que volin lliures cap al cel.” Tot això que evoca en paraules es pot presenciar a Adormir els llençols, l’exposició que avui s’inaugura a la Fundació Valvi (a les 19 h).

Assumpta Planas, que reconeix que no té un llenguatge i un estil definits, perquè no li agrada encasellar-se i està oberta a experimentar, ha treballat amb llapis, grafits i tinta, dibuixant i pintant sobre llenços-llençols, llençols muntats al bastidor i dibuixos en paper japonès que reposen suspesos en penjadors de roba, talment com si fos roba per guardar a l’armari. En aquest cas, una instal·lació subtil i etèria que, com destaca la mateixa artista, va imaginar arran de la visita a la galeria quan tot just concebia el projecte, cosa que demostra novament la importància que dona a la interrelació amb l’espai.

Una multiplicitat de cossos adormits, rostres, però també gestos, detalls, de cares plàcides, mans relaxades, peus reposats. Tots, en aquest acte de dormir que tant ens uneix com a espècie. “Unes mans que dormen. Uns peus que somien. Els cabells que reposen. Pinzellades i traços en teles noves i velles, tensades i lliures, per seguir embolcallant vides que viatgen entre la fosca, sobre els llençols”, descriu Marta Masó al llibret d’aquesta mostra en què la llibertat no deixa de ser un somni. Sempre anhelat.