Com ballar partitures
Pere Faura i Marc Rosich posen mirada dramatúrgica al ‘Rèquiem’ i a l’‘Stabat mater’, que interpreten separadament l’Orfeó Català i el Cor de Noies, dins del Grec
El Grec torna a sumar el Palau de la Música al festival d’estiu de Barcelona. Ho fa afegint la pàtina escènica a repertoris ambiciosos musicals. L’Orfeó Català interpretarà el Rèquiem de Mozart, dirigit per Simon Halsey, aquest divendres al vespre i seguint una proposta escènica de Pere Faura. El Cor de Noies farà el moviment d’un cor que batega i que es desmaia per la pèrdua de persones estimades en un programa a l’entorn de la figura de la verge Maria i amb l’Stabat mater de Pergloesi com a punt culminant de la vetllada del 18 de juliol. Els dos cors han après les partitures i així es presenten accessibles a tot tipus de moviment i sense que la carpeta els refugiï de les mirades del públic. Faura definia l’exercici de ballar la partitura com si fos una coreografia. Halsey es mostrava eufòric per l’aventura i celebrava que hi hagi tantes possibilitats de provar nous camins pel cor de l’Orfeó dins del mateix Palau, un fet que “no és normal” en altres conjunts d’aquest prestigi. Faura va ser ahir en la presentació divertidament eufòric per aconseguir disposar d’un cas de 83 ballarins per a aquesta peça, per ara, irrepetible.
El coreògraf Pere Faura, que ha reivindicat la música i el ball disco, ha denunciat la precarietat en els seus muntatges personals. Després d’un itinerari pel món zombi, va culminar la seva obra coreogràfica amb un Rèquiem nocturn (que salpebrava amb el icònic All that jazz de Bob Fosse). Aquesta peça, per cert, es reprogramarà la temporada vinent al Mercat de les Flors. Faura, dèiem, ha tornat a una partitura de Mozart que va completar quan estava al llit, malalt, conscient que es moria. Per al director escènic, al costat d’una música empoderadora hi ha un text central, que l’ajuda a trobar el pinyol del sentit. Els músics interpreten el primer tema pels passadissos del Palau vestits aparentment informalment i serà quan s’ajunti a l’escena que s’anirà comprovant un cromatisme que els empastarà, al costat de l’aparició dels solistes (Mireia Tarragó, Tànit Bono, César Cortés i Elías Arranz), guarnits amb motius florals i vegetals, sumant-se a l’explosió de colors de l’escenari. És un repertori clau per a l’Orfeó perquè va ser el programa que van utilitzar per reprendre la seva activitat musical, després de la Guerra Civil espanyola. Per a Faura, tot ha estat molt orgànic fins que han estat els solistes que li han preguntat quin era el seu rol en la peça, i això ha despertat un notable debat de personatges que van evolucionant en els assaigs.
A les mares, l’‘Stabat’
‘L’Stabat mater del Cor de Noies es remunta a abans de la pandèmia. Serà una actuació en la qual les cantants (amb una versió reduïda de Vespres d’Arnadí, de 14 músics) faran un homenatge a totes les dones. La directora, Buia Reixach i Feixes, admet que va fer aquesta tria com a agraïment a ser mare de tres fills i alhora a intuir la responsabilitat de cuidar-los i l’angúnia de perdre’ls. El quadre de Stabat mater reprodueix l’abraçada de la verge a Jesús acabat de baixar de la creu, d’un dolor profund. Rosich buscava uns textos que completessin aquesta part musical, d’una certa contemporaneïtat. Va aparèixer, de casualitat, arran d’un altre espectacle que ha estrenat aquest Grec al teatre Akadèmia (i que es reposarà a l’Atrium a la tardor): Isadora a l’armari. La mare de la dansa moderna nord-americana va escriure uns textos de molt de dolor arran de la mort dels seus dos fills en un accident fortuït, quan el cotxe en què ells viatjaven amb la seva dida va caure al riu Sena, a París.
Aquest espectacle té una altra funció prevista el 31 de juliol al Festival de Torroella de Montgrí. A més de les solistes Ulrike Haller i Mata Infante (la mateixa Buia s’ha afegit al cor com una cantant més, per cert) hi emergeix el treball coreogràfic de Davo Martín i Carme Milán, dos col·laboradors habituals en algunes peces de Marc Rosich. El dramaturg admet que l’Stabat no tenia la narrativa de Dido & Aeneas, que havia transformat escènicament amb el Cor Jove de l’Orfeó fa uns anys.